26.11.14

Matar els tòpics –i potser algú més pel camí-.



"Tot coneixement comença amb l'experiència, però no per això tot ell procedeix de l'experiència" 
Immanuel Kant.



El romanticisme, la vida i la mort, qui sóc i on vaig? L’origen de les galàxies i l’horòscop... i totes aquestes coses. Se m’entravessa el cafè amb llet.

El despotisme, la mirada per sobre l’espatlla i aquestes ulleres de pasta merdoses (o de fusta de palet reciclada! per-l’amor-de-Déu!) que només fan que augmentar la meva ira contra vosaltres. Sí, vosaltres, que aneu de culturetes extraterrestres, o no, però que només vestiu les vostres mancances de dubtes existencials i d’escenes de contes d’Edgar Allan Poe. I la mateixa mirada funesta que aquest pobre home turmentat. Tots ens busquem la vida, tots omplim buidors, però n’hi ha que ho fem amb més amor. Tampoc seré jo qui reivindiqui el que-feliç-que-és-la-vida senil, però no volem més gris.

Com a mínim jo. Ja en tinc prou. La vida és el que vas fent, el que està passant mentre tu estàs mirant per la finestra preguntant-te quin és l'origen de la teva minúscula vida, o fent-ho veure. O fotent merda sobre algú altre. Paradoxes de l’existencialisme utilitzat al camp de les relacions sexuals –ai, perdó! relacions sentimentals-. Benvinguts al segle XXI.

Els melancòlics per algú altre.

Pot ser, al final de tot, em quedo amb alguna cosa similar a Jacques Cousteau? 
Empirisme radical pels dies de pluja.