18.12.14

L'esguard de la mar(e).


Les forces gravitatòries, la lluna i l’atmosfera, empenyien les ones cap a la nostra platja estimada. Sant Martí lluïa lila de buguenvíl·lies i terrós de pinassa, i feia aquella olor que encara fa. Tot semblava fàcil, com si un atzar perfecte hagués fet que això fos així. Onades succeint-se, i pensar en l’infinit. Són les escales temporals que no ens deixen veure més enllà. I la naturalesa com a metàfora permanent. Va ser allà on vaig nedar al mar per primer cop. L’esguard de la mare. L’emoció.


Ara tancaria els ulls enmig d’aquest escàndol, per sentir-me volum i pes, prendre consciència del meu cos. Buscar aquella sensació que em dóna el submergir-me en l’aigua freda: és el lloc que ocupo. L’espai desplaçat a les molècules d’oxigen i hidrogen. I la sorra suau xiuxiuejant-me secrets d’estiu a sota els peus. Descalça sempre.


De vegades penso que és només en els extrems de les emocions que un sent la vida de debò. Quan tenim la soga al coll o quan ja estan a punt de néixre'ns les ales. 

[La vida i la mort, matar els condicionals.]

11.12.14

Dir.

Feia dies que li feien mal els ulls.

Va ser només havent plorat que el dolor desaparegué i els punts deixaren de ser suspensius.

Mostrar.

Els seus petits dits martellejaven la taula seguint un compàs que em recordà a un dos per quatre. No sentia res més. M’aïllava de la resta i absort, només percebia el so d’aquella carn magre, plena de repèls colpejant la fusta. 

Malgrat i la seva estatura reduïda, la Katja, la meva professora, era una dona ruda, marcada pel fred del nord i altres desventures que mai vaig voler endevinar. La qüestió era que aquell cop era jo qui em trobava davant seu, separat només per una taula de fusta de salze d’aquells ulls felins, d’un blau de mars per explorar. Vaig intentar seure amb l’esquena recta, em tremolava una mica el peu i el vaig posar ben al costat de l’altre. 

Sempre he fet el mateix: barrejar les coses. Un dos per quatre de fons. Amb la Katja no vaig poder evitar-ho. Massa hores pensant-la, dibuixant siluetes reveladores als marges dels meus apunts de literatura anglesa. Dies memoritzant la seva fisonomia, des dels menuts peus fins a l’últim ble del seu cabell daurat. Enganxat a aquell accent brut i sec, com un insecte cap a una llum mortífera, vaig anar cultivant una fascinació fora de sí cap aquella dona vinguda de qui sap on. Finalment per no treure’n res clar.
─ Joel, no em puc crreure ─arrossegant aquelles erres paladar amunt, m’imaginava la seva llengua humida─ que tu, prrecisament tu, estiguis fotut en aquest merrder

Vaig empassar saliva i vaig esperar el pitjor. El martelleig va minvar, les ungles curtes reduïen velocitat i el compàs s’alentia, empenyent tot el meu futur acadèmic cap a una coda tràgica, un final decebedor per a un estudiant brillant com jo. Qui s’havia de pensar que podria llançar per la borda disset anys de matrícules i premis per una estupidesa com aquella. Vaig maleir en Miquel i les seves idees de científic precoç. Em venien imatges del laboratori ennegrit. El dos per quatre era massa ràpid per ballar-lo amb la Katja. 

De sobte, ella va apartar els ulls del full d’incidències i em va mirar i em va veure. Per com va obrir els ulls, ho feia per primer cop. 

Va ser una mirada densa, sostinguda en el temps. I jo ja no era tan petit per no adonar-me que contenia moltes més perversions de les que poden cabre entre una mestra i un alumne. I hagués allargat la mà per sobre la taula de fusta de salze i l’hagués agafat fort pel braç, empenyent-la cap a mi amb aquella ànsia de tants anys admirant-la, per besar-la i grapejar-la amb precipitació. Aquell coll estimat, aquella esquena infinita, els seus pits generosos... El meu àngel salvatge. La seva mirada seguia escrutant-me i una mà latent es recolzava a un pam de la meva. Me l’havia imaginat tants cops que quasi podia sentir com era la seva pell sense tocar-la. 

Però no va passar res. No em vaig poder moure. No vaig poder aguantar la mirada i vaig abaixar el cap indolent. Em vaig eixugar les mans suades amb els texans i vaig deixar anar l’aire contingut, i totes les coses que haguessin pogut ser van desaparèixer rere el seu mig somriure xiuxiuejant, espero que no torni a passar, confio en tu. 

Vaig fer un intent de tornar-li la mirada, però ja era tard i ella s’havia girat d’esquenes remenant els papers d’una prestatgeria polsosa. Finalment, amb un temps que em va semblar una eternitat, vaig recollir les meves coses i vaig sortir del despatx arrossegat els peus i algun pecat més. Vaig fer un adéu fluixet, esperant una propera vegada.

5.12.14

Curiositat. Accepcions.



I somriure amb un número capicua a les mans. Somiar coses bones, i fer una caiguda d’ulls al pensar que les més bones ja les tens. Encallar-te en les corbes de les esses, i preguntar-te què va ser abans si l’ou o la metàfora. La curiositat pel coneixement. Res més. Curiositat. Buscar paraules al diccionari i sentir-te en plenitud. Quantes són les nostres accepcions?



Accepció

[s. XIV; del ll. acceptio, -ōnis]

f 1 Sentit en què hom pren un mot. Accepció recta d'un mot.
2 1 Favoritisme, parcialitat envers una persona o una cosa.