2.12.15

Una branca enmig de l’huracà


Migdia. Sobretaula. O el hambre invisible, dels Love of lesbian. Agafar aire. Pensar. Aprendre a riure i a no jutjar. Aprendre del temps d’espera. Agafar aire. Pensar. Esperar. A-p-r-e-n-d-r-e. 

I sentir el cos sacsejar-se com una branca enmig de l’huracà -per dins i per fora-. I la vida cavalcant dins les venes. 

Enmig de l’esprint vaig haver d’aturar-me. Amb les mans sobre els genolls i el cap mirant al terra, empassava aire a grans dosis. La suor em regalimava rostre avall. Atura’t em demanava el cos, atura’t, per l’amor de Déu! I em vaig aturar i li vaig fer cas. Érem al mig del bosc –de fet, no n’hem sortit mai–. I vam parlar com feia dies que no parlàvem. Li vaig preguntar si era feliç. I em va somriure: la felicitat és relativa, sempre depèn de amb què ho comparis. Li vaig preguntar si li agradava la vida que estàvem vivint, l’una intrínsecament ficada a dins de l’altre. No en voldria una altra! Que la culpa mai la té el mirall. El meu cos i jo vivint la mateixa vida. De vegades ens hem d’aturar a parlar per saber que estem seguint el mateix camí.

22.11.15

Divendres taronja de fulles seques.

El sol del migdia havia mantingut l’estança a una temperatura agradable, però ara ja començava a sentir la fredor als dits que, amables passaven pàgines. Rere el vidre, veia el sol moure’s lentament pel cel de tardor. Vaig pensar que havia d’anar a buscar una mica de llenya abans no es fes fosc. Vaig sortir a fora i vaig encaminar-me cap al cobert que era a uns metres enllà al costat de la casa. 

Feia dies que estava en un estat de letargia i per fi, avui semblava que l’energia brollava una altra volta a dins el meu cos. Són els cicles lunars, amor, vivim sota el seu signe, em deia sempre l’Antoniete. Com l’enyoro, a ella i a les seves històries increïbles que trencaven tot el meu empirisme de cap quadrat. Ella i el seu somriure llarg de mans agafades. Només perquè vam néixer el mateix dia creia que ens unia un fil invisible. Potser sí. A mi m’agradava tenir-la a prop i que m’expliqués coses que no em volia creure. A ella cuidar-me. Hi sortia guanyant sempre. 

Pensant en l’Antoniete vaig enfilar el corriol que duia al turó del costat de casa. No sé perquè, però les cames seguien la imperiosa necessitat d’anar a veure què hi havia rere el turó. Com si m’esperés alguna cosa allà. Ella hi hagués anat. Fosquejava, però em coneixia aquell corriol com el palmell de la meva mà. Les tres alzines sureres que extranyament sempre havia associat a Les tres gràcies de Rubens, la roca on m’agradava seure d’adolescent i pensar que alguna cosa immensa s’amagava rere el turó. Marxar de casa. Com pensava que seria la meva vida llavors! Al final, per tenir sempre ganes de tornar. Els camins s’han anat escapçant, amor. Vaig arrancar a corre. El cel es tornava lilós, fosc. Quan vaig ser dalt el turó vaig sentir el vent fred que es ficava per sota la meva roba, que m’escampava els cabells. La meva pell va eriçar-se. Allà hi havia una mena de clariana sense arbres, tal com un petit escenari. Ja s’havia fet de nit. Jo estava allà, pensant en com escriuria totes les coses que no he pogut viure. Com les escriuria sense por i sense recança. Com escriuria un conte per explicar aquesta sensació de gratitud que s’apodera de mi, del meu jo enmig d’aquest racó de món fantàstic. Escapçar camins per viure’n d’altres que no havia imaginat asseguda a aquella roca fa ja massa anys. Com escriuria, per viure d’alguna manera en les vides que no he pogut ser i aferrar-me a aquesta amb passió. 

Rere el turó va sortir la lluna, en quart creixent. 

5.8.15

La fragilitat del sòlid –i els ocells cridant–.



Tinc ocells a dins al cap.
Criden. 
Criden descontroladament en un guirigall etern. 
Una orgia repugnant de soroll.
Sentia el rossinyol preciós de fons,
però les garses, periquitos, canaris, cotorres, i fins i tot alguna gallina,
omplen el tot i a hores d’ara ja no sento res.

No sentir.

Tinc ocells a dins el cap
i em claven les plomes per dins.
Són de tots colors i mides.
I també n’hi ha de negres –tots els colors–
i també n’hi ha de blanques –sense els colors–.
Se’m clava fins i tot la ploma suau.
I ja no recordo com era allò del bosc i els arbres.

No veure-hi.

Tinc ocells a dins el cap
i el cor, ­–ai el cor!–
empès per la resiliència del soldat,
intenta obrir-me la gola, o era una porta?
Exiliar-me a pensar.
A no dir res que no valgui la pena.
A guardar-me les paraules per quan ja les hagi...

gastat, manllevat,

escopit, sorgit,

podrit, florit

i potser també créixer i renéixer.

De moment.


No parlar.




resiliència



[formació culta analògica sobre la base del ll. resiliens, -ntis, part. pres. de resilīre 'saltar enrere; retirar-se; recular']


f 1 TECNOL Resistència que presenten els sòlids al trencament per xoc, donada per una xifra que caracteritza la fragilitat del sòlid.


2 ECOL Capacitat d'un ecosistema de retornar a la mateixa composició específica i a l'estat normal en ésser afectat per pertorbacions o interferències.


3 PSIC Capacitat de l'individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses.

14.6.15

Anna del desert.

 

Com podia haver-ho oblidat? 
...érem tu i jo i aquella lluna plena.
Cabo de Gata mai havia sigut tan bonic i els teus llavis mai tan vermells.
Érem tu i jo, Anna.
I avui ja no queda res en aquest desert tan gran.” 

Va rellegir la dedicatòria amb llàgrimes als ulls. 

[...]

Arrossegant els peus va anar a la calaixera de la seva habitació, va obrir el calaix de les fotos, on sempre havien estat. Va agafar l’àlbum de sobre. Una noia amb texans i els cabells al vent va somriure-li enmig del desert, amb la pell viva i els llavis mai tan vermells.

29.4.15

A Eduardo Galeano.

El meu petit i humil homenatge a qui em va ensenyar Llatino Amèrica per primer cop, la seva llengua i la seva cultura tan de la terra, aferrada a la vida. L'amor per sobre de tot, als altres i a les coses boniques. Gràcies. 



Me dicen que estás muerto, el mundo entero te llora compañero. Chao. 

Una nunca sabe a qué hora deben partir los imprescindibles. Una nunca sabe si es mejor en esta primavera recia o en un invierno abrumado, en un hemisferio o en otro –que ya casi es hogar. Con tus palabras en la boca o libres, andantes, vividas, resonando en todos y cada uno de los oídos que las sepan amar, acoger. 

Amar al otro de lado, prohibido prohibir, tu jazmín del Cabo siempre lleno de flores, con su embriagador aroma envolviéndolo todo, haciéndome pensar que valió la pena.  

21.4.15

La vida al costat d’uns texans gastats esperant la rentadora.


Escoltar Coldplay i tornar als vint anys de cop. Espetegant de cop contra el terra sempre càlid dels Ciutadans. La meva habitació. Girona. Viure anys de color taronja. Vespres tancats, obrint les nits com una síndria fresca i viure una primavera con una esquina rota. Jardins perfumats. Ressaques amb llàgrimes i sal per guarir les ferides. Llepar l’àcid de la llimona i no fer ni una ganyota.

La vida al costat d’uns texans gastats esperant la rentadora.




[...]
Lights will guide you home
And ignite your bones
And I will try to fix you

Fix you, Coldplay.