12.1.15

Sota la taula.

De vegades val la pena explicar, minut a minut, aquella sobretaula enterbolida en que en Lluis li va fregar una cuixa a l’Anna, totalment intencionat i maliciós, just a pocs centímetres de la Mireia, la seva parella. La vida és per viure-la li diria mesos després un dilluns merdós en que la Mireia obriria els ulls i se li omplirien de llàgrimes, i el cel seria gris i plujós, per acompanyar la seva pena i per netejar una mica l’esperit. Faria un cafè llarg amb en Marc que l’abraçaria i fins i tot tindria ganes d’anar-se’n al llit amb ell. Però no ho faria, perquè és el seu amic i la gent no s’enrotlla amb els amics, no? Com a mínim no ho fa el mateix dia que deixa el xicot. 

Caldria explicar perquè aquell parell van arribar aquell lloc estrany on tocar-se d’amagat els omplia més que la resta de dies viscuts, fins i tot per sobre de fer mal als altres. Explicar, cada mil·límetre de pell guanyada a la por, al caure al buit, empesos pel desig i alguna cosa més que fa allò inexplicable de la sang cavalcant fort dins les venes: em tornes boig li repetia en Lluís amb la mirada perduda els vespres després d’anar de bar en bar lluint el seu descontrolat afecte. Però un cop la Mireia va marxar amb en Marc, motxilla a l’esquena i cinta adhesiva -per recomposar un cor trencat-, a fer un viatge d’amics que acabaria amb una llarga vida amb parella i fills, plàcida i feliç. Però tot això no ho sabien quan, porucs, van comprar un bitllet d’avió a Mèxic. Sembla un conte, no? Doncs es creu que ells van viure sense sentir mai el pes de la renúncia. Potser seria un conte, sí. Doncs quan la Mireia va marxar ja no s’havien de tocar d’amagat i l’Anna va començar a mirar altres mans mentre s’endormiscava a l’autobús quan anava al poble a veure els pares. I aquelles mans les trobava fortes i atractives. I en Lluís ja no la tocava sota les taules: ara ho feia els vespres a casa, després d’haver sopat truita a la francesa i pa amb tomàquet tots dos junts. Potser fins i tot després d’haver vist les notícies i el temps. Quin temps farà demà? Em sembla que plourà. 

I un vespre l’Anna va arribar tard, però en Lluís ja no hi era i ja no va haver de dissimular. I tots dos -cadascú per separat- van tenir l’estranya certesa que ja sabien que això acabaria així des d’aquell dia que li acariciava les cuixes sota la taula, d’amagat.