5.3.15

Hirundo rustica.


Vingueren les orenetes
sud enllà i ala estesa
grogues, a besar les mimoses.
La lluna no volgué perdre’s l’espectacle,
aclamava el públic
amb les mans vermelles d’aplaudiments.
Femelles i dones salvatges,
desordenades arreu
seguien perdent-se entre la pluja i el vent.
I no hi hagué Déu ni estable,
poc més que un grapat de terra
i haver parit un poble que camina.
Vingueren les orenetes
sud enllà i ala estesa
a explicar-nos que no som res.

O poca cosa més que la pols
del seu vol.

Les llàgrimes dels ulls brollaven salades:
l’albada sap més coses que no pas jo, mare.

Al descobrir el secret, el cos es va relaxar.
Alegria.
I de sobte la humanitat es feu petita davant d'un pollet que naixia.