14.6.15

Anna del desert.

 

Com podia haver-ho oblidat? 
...érem tu i jo i aquella lluna plena.
Cabo de Gata mai havia sigut tan bonic i els teus llavis mai tan vermells.
Érem tu i jo, Anna.
I avui ja no queda res en aquest desert tan gran.” 

Va rellegir la dedicatòria amb llàgrimes als ulls. 

[...]

Arrossegant els peus va anar a la calaixera de la seva habitació, va obrir el calaix de les fotos, on sempre havien estat. Va agafar l’àlbum de sobre. Una noia amb texans i els cabells al vent va somriure-li enmig del desert, amb la pell viva i els llavis mai tan vermells.