22.11.15

Divendres taronja de fulles seques.

El sol del migdia havia mantingut l’estança a una temperatura agradable, però ara ja començava a sentir la fredor als dits que, amables passaven pàgines. Rere el vidre, veia el sol moure’s lentament pel cel de tardor. Vaig pensar que havia d’anar a buscar una mica de llenya abans no es fes fosc. Vaig sortir a fora i vaig encaminar-me cap al cobert que era a uns metres enllà al costat de la casa. 

Feia dies que estava en un estat de letargia i per fi, avui semblava que l’energia brollava una altra volta a dins el meu cos. Són els cicles lunars, amor, vivim sota el seu signe, em deia sempre l’Antoniete. Com l’enyoro, a ella i a les seves històries increïbles que trencaven tot el meu empirisme de cap quadrat. Ella i el seu somriure llarg de mans agafades. Només perquè vam néixer el mateix dia creia que ens unia un fil invisible. Potser sí. A mi m’agradava tenir-la a prop i que m’expliqués coses que no em volia creure. A ella cuidar-me. Hi sortia guanyant sempre. 

Pensant en l’Antoniete vaig enfilar el corriol que duia al turó del costat de casa. No sé perquè, però les cames seguien la imperiosa necessitat d’anar a veure què hi havia rere el turó. Com si m’esperés alguna cosa allà. Ella hi hagués anat. Fosquejava, però em coneixia aquell corriol com el palmell de la meva mà. Les tres alzines sureres que extranyament sempre havia associat a Les tres gràcies de Rubens, la roca on m’agradava seure d’adolescent i pensar que alguna cosa immensa s’amagava rere el turó. Marxar de casa. Com pensava que seria la meva vida llavors! Al final, per tenir sempre ganes de tornar. Els camins s’han anat escapçant, amor. Vaig arrancar a corre. El cel es tornava lilós, fosc. Quan vaig ser dalt el turó vaig sentir el vent fred que es ficava per sota la meva roba, que m’escampava els cabells. La meva pell va eriçar-se. Allà hi havia una mena de clariana sense arbres, tal com un petit escenari. Ja s’havia fet de nit. Jo estava allà, pensant en com escriuria totes les coses que no he pogut viure. Com les escriuria sense por i sense recança. Com escriuria un conte per explicar aquesta sensació de gratitud que s’apodera de mi, del meu jo enmig d’aquest racó de món fantàstic. Escapçar camins per viure’n d’altres que no havia imaginat asseguda a aquella roca fa ja massa anys. Com escriuria, per viure d’alguna manera en les vides que no he pogut ser i aferrar-me a aquesta amb passió. 

Rere el turó va sortir la lluna, en quart creixent.