2.12.15

Una branca enmig de l’huracà


Migdia. Sobretaula. O el hambre invisible, dels Love of lesbian. Agafar aire. Pensar. Aprendre a riure i a no jutjar. Aprendre del temps d’espera. Agafar aire. Pensar. Esperar. A-p-r-e-n-d-r-e. 

I sentir el cos sacsejar-se com una branca enmig de l’huracà -per dins i per fora-. I la vida cavalcant dins les venes. 

Enmig de l’esprint vaig haver d’aturar-me. Amb les mans sobre els genolls i el cap mirant al terra, empassava aire a grans dosis. La suor em regalimava rostre avall. Atura’t em demanava el cos, atura’t, per l’amor de Déu! I em vaig aturar i li vaig fer cas. Érem al mig del bosc –de fet, no n’hem sortit mai–. I vam parlar com feia dies que no parlàvem. Li vaig preguntar si era feliç. I em va somriure: la felicitat és relativa, sempre depèn de amb què ho comparis. Li vaig preguntar si li agradava la vida que estàvem vivint, l’una intrínsecament ficada a dins de l’altre. No en voldria una altra! Que la culpa mai la té el mirall. El meu cos i jo vivint la mateixa vida. De vegades ens hem d’aturar a parlar per saber que estem seguint el mateix camí.