28.3.16

No compartir



Vola una bossa de plàstic 
enmig d’aquesta roureda esclarissada, sud enllà. 

Tinc el cor trencat 
perquè te l’he trencat a tu. 
He tallat l’arbre que fèiem créixer, 
n’he arrencat les arrels 
i n’he fet caure les flors 
–futurs que compartíem–.

15.3.16

Caure de l'arbre



Que la teva mirada aspre, grisosa
em trastorna i no sé cap a on girar-me.
Que no sé què dir-te quan no em vols dir res.
No hi ha lloc on amagar-me en el teu silenci.

I així, quieta al sol,
mentre tothom xerra
i balla i menja i riu amb la boca plena,
així, sembles una fulla seca
que ha caigut de l’arbre.




[...]
defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría.
Defensa de la alegría, Mario Benedetti

9.3.16

Confia

Poeta amb pistola
planta, flor carnosa: carnívora.

Acostes els dits, carícia
i sents la mossegada,
la flaira fèrrica de la sang.

Els ulls tornen blancs
i es trenca un fil de veu dins teu.




Confiar
[s. XIV; de fiar]

1 tr 1 Remetre, lliurar (algú o alguna cosa) a algú amb confiança.

2 p anal Confiar les llavors a la terra. Confiar alguna cosa a la memòria.

2 tr 1 Fer saber en confiança. Confiar un secret a algú. Confiar els seus ideals, els seus projectes, a un amic. 2 fig Confiar un secret al paper.

3 intr Posar, tenir, confiança. Confiar en un amic. Confiar en les seves pròpies forces.