28.4.16

Ni cent anys...

Deixa’m marxar volant, que no puc més, vull dormir en negre cent anys i que al llevar-me no recordi qui sóc. Que algú em tregui aquest gust de sang de la boca, la sorra dels ulls, la circumferència de la soga sense coll. Que ara que no hi ets el silenci opac em rebenta els timpans. No hi ha contes, ni colors, ni dies de pluja fresca. Només bassals i fang i boscos de caducifòlies en tardor. I el cor, pàl·lid a base de cops. 

Cadascú que salvi als seus.

11.4.16

Idomeni

Els ulls em couen, es clouen.
L’aire irrespirable baixa dens per la tràquea.
 Puja la tos, la nàusea, el vòmit.
Els nens ploren, cauen a terra.
Idomeni brut de pols,
de la vergonya del món.

Mai sabràs si és dolor o gas lacrimogen.