26.7.16

Aquesta barricada.


I en aquesta barricada, la vida. Esquivava metralla i ferregots. El sol enlluernador, la boca seca. Els projectils rovellats, els trobava bells enclastats contra la terra, plens de mort i de pols. Tot devastat. Buit. I no obstant, em sentia com a casa. Sense saber-ho. L’inhòspit com a llar i costum, i no recordar-me de mirar cap endins, quasi bé no saber ni com fer-ho. Sense saber-ne més. Seguint, el que em va semblar un caminet desdibuixat més tard vaig saber que era el camí a casa vaig arribar a la trinxera. Tenia les mans seques i plenes de ferides i crostes. Les ungles brutes, els ulls vermells. I no vaig saber la set que tenia fins que no vaig començar a beure aigua, no vaig saber com cansades estaven les meves cames i la meva ànima fins que no em vas dir vine, seu aquí i t’abraço.

I en aquesta barricada, trinxera improvisada enmig d’aquest món d’inèrcia i mala consciència, hi ha nascut un clavell vermell. Em cal poc més per ser feliç.

18.7.16

La noia del vestit negre


Va escollir-se la roba amb tendresa. Aquella rutina, despullada davant l’armari antic, els peus sobre el terra fred, l’aigua regalimant-li pels cabells xops de la dutxa, esquena avall... Aquell ritual tenia quelcom de solemne. Li recordava a l’àvia Teresa passant el rosari una tarda d’estiu rere una finestra amb la persiana mig abaixada, i no pregunteu perquè, perquè els viaranys de la memòria són inescrutables. Potser era per la llum obliqua que entrava a l'habitació. Potser era per la mateixa pell fina. O tal vegada per aquella mirada de les bruixes de Llers.

La roba d’estiu havia intentat trencar la gama trista d’hivern, només interrompuda pel vermell. Negre i roig, els seus colors. I l’ànima perduda d’un saurí.

Intent fallit.

I aquella nit, que havia d’anar a un concert al que no va acabar anat, que havia de sentir uns poemes que no va acabar sentint, que havia d’agafar unes mans que no va acabar agafant, que havia de besar uns llavis que no va acabar besant. Aquella nit va escollir el vestit negre, comprat per l’ocasió.

Qui sap si algú ja sabia que acabaria anant a un enterrament i no a un concert.

Aquella nit de lluna creixent
la seva boca havia de sentir la sal del mar
i la sang de la vida,
però no hi va haver ni mar ni sal ni sang
i es va quedar tancada
amb una última paraula per dir.

saurí 
[1839; de l'àr. zuharî, íd., der. de zúhara 'planeta Venus', de zahar 'brillar', per semblança de procediments entre astròlegs i saurins] 
f Persona que té o s'atribueix la capacitat de descobrir coses ocultes sota terra, especialment aigües subterrànies, valent-se d'una vareta o d'un pèndol.

6.7.16

Epiteli

Surt de la crisàlide el meu cos estimat.
La meva nau, salvavides que em guardes.

Que mai ningú em torni a dir que t’haig d’odiar,
que t’haig de canviar.
Que no m’ho diguin fins que m’ho cregui.

Que et vull així
feréstec i fort,
de cuixes amples i pits petits
o grans i plens de flors
o caiguts.
De cabells llargs o curts,
arrissats per l’aigua de mar
o llisos en tramuntanada.
Tan se val.

Et vull viu i viscut,
que m’agrades amb ossos i amb corbes,
amb la pell blanca dels racons
i la pell vermella del sol.
M’agrades amb taques de naixement
i amb constel·lacions de pigues,
amb cicatrius de vida.

Amb dits llargs
per tocar-te tot
i arreu
i abastar la fruita dolça
que em neix del ventre.