12.12.16

La petita d'ulls blaus



La M em va mirar. Em va abraçar i em va recordar que és important pensar, i pensar bé. Sense pressa, sense por. El meu pes a la balança. 

Arribar a casa, i els meus pares, com uns avis, cuidant la C. Ja havien sopat. I jo em vaig escalfar l’escudella mentre xerràvem. De sobte, cullera camí de la boca, una petita mà es va estendre sobre la taula. Què vols bonica? Li vaig dir. Em va mirar, i va mirar la mà, quasi bé amb superioritat. Vols que et doni la mà? I va assentir amb el cap, tímida. I jo quasi em moro d’amor. Com es pot ser tan bona, tan dolça i pura? Tan preciosa i alegre?

Com es poden saber tantes coses amb tres anys?