27.4.17

Futur incert



L’Aina es desfeia els rinxols amb els dits. Prenia els blens des de dalt i baixava sense pressionar amb els dits, suaument el cabell es recargolava entre el polze i l’índex, i a l’última giragonsa s’enrotllava al dit cor. Els dies de pluja tenia el cabell més rinxolat que de costum. Jeia bocaterrosa prop de la làmpada del menjador. Llegia i respirava compassadament. Se sentia un soroll de fons de la vella nevera, heretada de la Sònia, la seva amiga de la universitat que va deixar-s’ho amb en Ferran, que era bo però no entenia res del que ella volia, i quan va saltar tots pels aires els hi va sobrar un sofà i una nevera i un glop gros de pena que no van saber com gestionar. La Sònia va passar unes setmanes a casa l’Aina abans d’embrancar-se en un projecte que semblava meravellós, a la Garriga. Ara té dies de tot, però al menys ha tornat a somriure. En Ferran va fugir a França, a casa una tieta. Té una banda i diu que li va prou bé, lliga més que mai. La Sònia de vegades el troba a faltar, sobretot quan el veu segur i distant. Els trucs del cervell. Sobretot quan s’enganxen en missatges les nits de borratxera es fa ràbia a ella mateixa. La pena, si te l’empasses, fa mal, però tard o d’hora l’acabes paint. Tard o d’hora.

L’Aina sempre havia volgut tenir un gat i sempre el trobava a faltar els dies grisos com el d’avui. Mixo, li diria Mixo. Però en Mixo no va venir mai, com tantes d’altres coses en les que havia somiat d’adolescent. No van venir els nens preciosos ni els homes que complien tots els requisits. No van venir mai els anys plàcids, però tampoc en van venir d’avorrits. No van venir mai les amigues perfectes que sempre et truquen en aquell moment en que vols que et truquin. Merda, es veia plorant sola davant un pot de gelat, com havia vist a tantes pel·lícules. Ni tan sols els pots de gelat eren com els de les pel·lícules, si més no al súper del poble. Pensant-t’ho bé, tampoc ella va ser mai una amiga perfecte. No van venir mai les feines perfectes en les que es llevava en matins assolellats, en despatxos assolellats, vestits de flors i llavis vermells. Ah, de l’amor romàntic i les vides d’anunci n’han mort uns quants. L’Aina tenia mal humor matutí, des de feia anys. L’Aina tenia por dels armaris oberts, no cal que tothom vegi el que una amaga a dins, oi? L’Aina es comprava llibres que creia que li encantarien però que de vegades no acabava llegint. L’Aina es prometia cada setmana que deixaria de fumar i que algú que li somriuria en aquell petit cafè del centre, li escriuria i seria tot perfecte. Recomençar de nou. Il·lusionar-se. Maleït horòscop!

Entre els rínxols va pensar que tot arriba. Tard o d’hora la vida ens dóna una nova oportunitat. Tard o d’hora. Però quan estem submergits en aquesta aigua freda, gelada, costa nedar endavant i mai sabem del cert si això que intuïm, que tard o d’hora sí, que tard o d’hora vindrà l'amor tranquil, acabarà passant. Fins que arriba, tot arriba.