Caminant descalça

L’Índia, primers apunts.

2011-12-12T22:08:00.000-08:00

Avui som a Pushkar, una ciutat religiosa i turística per parts iguals. Tothom sembla que et vulgui vendre alguna cosa. Ni tan sols es pot estar tranquil·la als ghats (les escales normalment sagrades que estan a la vora de rius, estanys i llacs).

Més enllà del fet religiós, que és sorprenent per la seva abundància: a cada cantonada hi ha un altar amb algú resant-hi. Personalment, el que més em sorprèn i em crida lamentablement l’atenció des de que arribat a l’Índia és el desordre ecològic que hem provocat els éssers humans. És poc probable torbar un lloc on no hi hagi porqueria. A hores d’ara encara no he vist ni una sola depuradora d’aigua, tenint en compte que aquest és el segon país del món en creixement poblacional. És esfereïdor veure el sistema de clavegueram. La gestió dels residus es limita a evocar la porqueria al terra esperant una anima caritativa que ho apiloni una mica per després encendre-hi foc. Això pel que fa als assentament humans, no vull imaginar que deu passar en temes de fertilització agrícola. Crec que el terme educació ambiental ni tan sols els passa pel cap. Això sí, el reciclatge de l’organica, el paper i el cartó el fan les vaques i les cabres que deambulen arreu intentant arreplegar alguna cosa per endur-se a la boca.

Pushkar com he dit és un lloc farcit de turistes, i per tant, de comerços. Crec que la gent que aconsegueix l’anomenat 'retrobament espiritual’ és perquè no té la ment prou clara per veure la misèria que arrasa aquest país. La cultura de la resignació i sempre tenir ben inculcat que cadascú ocupa el lloc que li pertany, fa que no resulti tan violent veure famílies senceres als vorals de les carreteres, simplement perquè no estan enfadats. Espero que la gran massa de indis que viuen en la més absoluta misèria aviat s’adonin que el lloc que els hi correspon és un altre, que l’anomenat desenvolupament també passi per resoldre les desigualtats socials i no per crear una poderosa classe benestant que fa tractes amb les grans empreses del primer món per tal de poder seguir explotant als humils habitants d’aquest bonic lloc.

L'alternativa.

2011-11-25T04:37:00.001-08:00

Sempre hi ha alternatives. I alternatiu vol dir millor: sempre serà millor al gris imperant d’aquesta societat que ens ha tocat viure. Alternatives a la forma de viure, alternatives a la llei del capital. Aquesta setmana sembla un recordatori de les coses que s’han de canviar, agulla i fil, comencem a teixir.

El dia 20, el dia mundial de la infància. I infància també inclou a aquells que treballen a canvi de quatre engrunes per menjar, que són explotats, venuts, obligats, perduts, violats, i el més greu encara, ignorats. Els que ja no ploren si tenen por a la nit, perquè ningú els escoltarà. Els que no pensen massa en el futur, que són la desolació i els peus descalços a l’hivern. Una infància que mor a poc a poc, que no hi entén d’ingenuïtat i d’il•lusió.

Ahir, el dia dels sense sostre. Aquells als qui mirem malament quan dormen al caixer i ens molesten al treure diners. Aquells que cada vegada som més nosaltres. Que no volem veure a la sortida del supermercat amb la ma estesa. Que van bruts i tenen fred. De vegades ens caldria fer l’exercici d’aturar-nos a parlar amb elles i ells. Agafar-los la mà i deixar que ens expliquessin què els ha dut a la situació en la que estan i aviat ens adonarem que nosaltres formem part de la seva derrota. Que en les nostres quotidianes costums no hem impedit les desigualtats. Que hem escurçat oportunitats.

Avui, el dia contra la violència de gènere. Amb educació i valentia hem de teixir alternatives, suports, que esdevinguin portes de sortida a la violència de gènere. Desplaçar el patriarcat, la submissió, el silenci, els ulls tancats i saber dir prou. Nosaltres decidim que s’ha acabat, que mai més plorarem per les companyes mortes o maltractades per les seves parelles, perquè hauran sabut dir prou.

El dia 29, el dia en solidaritat amb el poble palestí. Nina dorm i un puny alçat als companys i companyes que any rere any resisteixen, lluiten per la llibertat del seu poble.

Sempre serem el brot fresc que reneix d’aquest asfalt podrit, que esquerda i que esborra la línia marcada.

La iaia i aquest temporal.

2011-11-22T07:58:00.001-08:00

Ràdio. No funciona això de la cinta i el reproductor. Recomanacions musicals. L’última hora diu que hi ha retencions a les carreteres de sempre, a les que em perdo quan hi vaig i no entenc mai. Barcelona i la seva immensa àrea, tal com una aura. Aquesta més visible, més aspre. Plou, quina novetat. Semblaria que vull fer-ho a corre-cuita. Tot al contrari. Ja sonen un altre cop. El temps passa diferent, o això em sembla sempre que l’oïda eclipsa tots els altres sentits. La veu del melodrama parla tènue. Contraposat al seu nom, la iaia ha perdut la tendresa per ser una mica més hivern, per explicar veritats que costen més d’empassar. Buf, és com si omplís a vessar, com una esponja dins la banyera d’aigua calenta i perfumada. Em fa tremolar per dintre. El xilòfon deixa de semblar-me infantil. Ell canta, sempre acords acompanyants, segones veus que tenen fred als peus. El bateria, somrient, escandalosament feliç. Marca el compàs com el batec accelerat abans de veure’t. Saber que ets darrere la porta i aquí la mar està en calma. Però de vegades el llevant no et deixa anar mar endins i t’empeny contra la costa. Avorrits, potser hauríem de marxar. No sabem navegar, i a hores d’ara ni tan sols nedar. I llavors entren en escena els poetes, per recordar, desoblidar. No sempre tot està tranquil. S’amunteguen punts seguits. Potser és el contrabaix, sempre encisador. Ja no hi ha peus freds, la llar de foc cremarà tot aquest bosc fosc i rebrotaran primaveres i alzines sureres. Tot barrejat, aigua de mar i terra aspre, mediterràniament. Som així, impulsius, però tan vius...Secrets. Sentiu el pit-roig? Llenço pedretes a un bassal fangós i es dibuixen cercles concèntrics. Penso una mica en l’univers, una mica en l’infinit. Sort que encara no és de nit i no pots absorbir-me. Cel estrellat. El•líptic i negrós, no? Res. Granotes a les carreteres.

La platja

Desoblidar.

2011-11-21T06:48:00.001-08:00

Avui plou. Fa dies que vull penjar l’últim escrit de la Blanca. La vaig matar prop de l’equador, bé, més a prop del que ho està ara. Però em fa por perdre-la per sempre. L’he estimat molt temps com per fer-li això. La mort va ser bonica, a mi m’agradaria que la meva fos així.

Avui plou, però aquest any sembla que no tindrà hivern –un més- i la meva pell relluirà més blanca encara enmig del bonic país que ens espera, i el seu nom tornarà a tenir sentit. L’amor, la geografia i el desert de la Blanca. La Blanca prop de l’Equador, la Blanca que sempre batega i reviu sota la meva pell. Que és el drama encobert que no podrem viure, simples mortals! No et pots deixar matar per un jaguar als boscos perfumats de magnòlies que coronen el viure feliç. No pots, i després tornar com si res. No hi ha banda sonora permanent: ni violoncels esmolats, ni noies del nord. No pots parar escenes precioses i dir: espera un moment, això ho haig d’escriure.

La vida s’ha de viure per poder-la escriure.

L'amor de la Blanca (partI)
La geografia de la Blanca (part II)
El desert de la Blanca (part III)

Resons de Mèxic.

2011-11-09T03:32:00.000-08:00

"Virginia llevaba murciélagos
y mariposas nocturnas aprisionadas en el pelo".

Leonora Carrington.
El séptimo caballo y otros cuentos.

Com un arbre nu.

2011-11-04T08:30:00.000-07:00

Com un arbre nu,
com dibuix fet al vent,
com un arbre nu,
jo, l'ocell.

Com del mar un port,
món silent,
cau d'amor,
com del mar un port,
jo, el vaixell.

L'infinit tot d'un cop
i el silenci absolut.
Som el món sencer
i també el no-res.

Tanca els ulls: som esperit.
Obre els ulls: som el cos.
Som la llum del sol,
de la nit la foscor.

Com un llibre blanc
on hi ha escrit el meu nom.
Com un llibre blanc,
jo, aquell mot.

Com una cançó,
joc del so
joc del to.
Com una cançó,
jo, l'acord.
Com un arbre nu. Lluís Llach (1972).

La tardor sempre fa el mateix. Apareix: tramuntana, pluja i fulles seques. Es fica al cor. Potser el sol fa el mateix. El meu tresor petit -petita- em va ensenyar a estimar-la, talment com ho feu ella en veure'ns aparèixer. Recordar sempre aquella màgica sensació que tenia els dies de pluja quan la mare em deixava posar-me les botes d'aigua.

Nits de novembre.

Treballes?

2011-10-18T07:44:00.000-07:00

- Em paguen uns diners. Mentrestant, jo veig envellir les meves mans.

'Frustracions laborals'
o com la feina s'emporta les meves hores brillants!

Un dia com avui.

2011-10-07T08:03:00.000-07:00

La tramuntana s’ho endu tot,
núvols grisos.
Mires per la finestra,
terrabastall de fulles
arbres que comencen a caminar.
S’esmicolen les cares tristes,
reneixen riures sonors i em diverteixo.
Penso una mica; una mica per cadascú.
Bocins de tots.
No marxaré sense fer-vos-ho saber.
Això, i més coses.
Miro l’arxiu, es fa petit.
Els fulls esgrogueïts, lliris d’aigua.
Xiuxiueja’m coses dolces.
Somric.

cadadiahihapetitescosesperlesquelluitar

Així.

2011-08-31T12:07:00.000-07:00

Sentia la teva veu a la ràdio i t'imaginava morè, cabell curt, quasi rapat i aquella barba de dos dies que em fa mirar-te dos cops.
El temps passa de forma estranya dins el meu cotxe. Fa olor de vell i és de color blau marí, no m'agrada, però no en voldria cap altre. Em paro, encenc una cigarreta, jo que no fumo. Imagino aquella calada entrant-me a la boca, gola avall es barregen pensaments i d'altres coses que encara no sé explicar. No m'agrada imaginar-me així, ja no. S'han acabat els vicis i les males paraules. Ara hi som per cuidar-nos, a mi mateixa i els uns dels altres. Faig una rentadora. L'olor de roba neta se'm posa tan a dins...com un èxtasis perfumat, em fa delirar. Porto roba negre, les ulleres negres. El gat negre em mira tímid, lliure de mala sort, viu a prop meu.
No sé com hem arribat aquí, a pensar-te i sentir-te tan lluny. Vaig marxar, vaig fer-te fora de mi, i amb un petit somriure vaig dir-me que tot aniria bé, m'aniria bé a mi i a tu, i ja mai més hauria d'anar sola als sopars, mai més hauria d'escriure missatges de bona nit. I saps què? Ho he aconseguit.

"Qui busca l'infinit, que tanqui els ulls!"
Milan Kundera, La insostenible lleugeresa del ser.

2011-08-03T10:36:00.000-07:00

El comiat a on la plana empordanesa,
vella i feixuga, eriça la seva pell.

Els ulls plens, el demà en un puny.

De la ràbia i la buidor,
farem petits camins per enyorar-te amb un somriure.

Sota l'om.

2011-07-22T01:38:00.000-07:00

Tanco els ulls.

S’endu la ment a un altre lloc. La gravetat de la seva veu, greu. S’omplen els timpans a vessar, com l’aigua densa d’un mar conegut. El verb àgil, català perfectíssim, somriure amb foradets entre cançó i cançó. Pren la guitarra tan dolçament que crec que és ella qui ho vol, mig acluca els ulls i fa allò de les ‘notes sostingudes’. Sembla fàcil.

Sempre em transporta a indrets ancorats en la memòria. El turó on vaig aprendre a escriure, aquell racó, bosc amagat, foc a l’obaga. La solitud, quan és anhel quan no obligació aspre. L’estimar tranquil, poemes intensos de desig. Els batecs, els calidoscopis, la saliva, les nimfes, l’aigua, i la vida és riu damunt la nostra terra. Amants de la terra, els astres acompanyants.

Celebro les hores de son aquest matí, va valdre la pena sentir-lo, veure’l omplir espais, fins i tot a l’aire lliure.

[Comparteixo un regal d’ahir a la nit. ]

Soleiada

En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys
d'amor, i era tan bella,
que la gent d'aquell vol
deien: "És una noia com un sol".
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia:
que cada matinada
per la finestra, a sol ixent badada,
l'astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s'abandonava a la fulgent carícia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardència dins d'ella que es movia.
"Adéu, la casa meva i els que hi són:
jo prenyada de llum me'n vaig pel món."
De tots abandonada,
va començar a rodar per l'encontrada.
Estava alegre com l'aucell que vola,
cantava tota sola, cantava: "Só l'albada
que duc el sol a dins i en só rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me rubiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor:
tot jo só claror contra claror".
La gent que la sentia
s'aturava admirada i la seguia:
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la cançó estranya
que l'anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: "M'ha arribat l'hora";
va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l'entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s'aixecà gran foguerada,
tot la gent fugia esparverada,
i en la gran soletat només restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
"Jo vinc per acostar el cel a la terra...".
Joan Maragall.

Sempre és desencadenador de lletres
després de menjar-nos la vida, concerts de sobretaula

La caseta de l'arbre.

2011-07-18T15:23:00.000-07:00

Si llegeixes això, és que el meu pacte amb els abellerols ha funcionat.

Avui m'he llevat a l'alba. La vida és diferent des de que visc a la casa de l'arbre. Ara plou una mica i les gotes repiquen contra les fulles i branques que fan de teulada. L'aire ho envaeix tot i remou aquest nou plomatge que em cobreix la pell. Tot és mimètic, la natura s'ha desbordat sobre meu. Les puntes dels meus dits, de les meves mans brutes de terra. Els meus ulls, plens de tardor. S'escola un regalim d'aigua i preparo una mica de palla i fang per tapar l'escletxa.

Visc tranquil·la i lluny de tot, amb l'hermetisme dels espais oberts. Escric totes les lletres als ocells, com sempre m'havia agradat pensar. Els seus estols lliures se les enduen, les escampen i les dissolen àmpliament en aquest cel infinit. Aquí res no té importància més enllà de com em sento i si el sol m'ha colrat massa la pell. Ja no importen la lluita de classes, els mercats financers, que no hi hagi feina o que s'acabi el petroli. Ja no hi sóc. De vegades enyoro la música, el teu somriure -que és quasi el mateix-. Per això t'escric.

Si t'hi fixes bé, si mires a prop, aquell pas d'aigua on hi ha l'avellaner que et vaig ensenyar, allà dalt m'he fet una caseta per refugiar-me els dies que no tenen colors.

La CUP, construir.

2011-05-23T07:35:00.000-07:00

Passaven uns quants minuts de les vuit del vespre. Els poquets que érem a la seu ens movíem nerviosos amunt i avall, sense amagar el somriure, però amb el cor en un puny. De sobte, TV3 emetia els sondejos a peu d’urna i la cara amb d’en Jordi Navarro amb un 4/5 escrit a sota ens glaçava la sang. “Els periodistes diuen que riem una mica...que no s’entenen aquestes cares”. I nosaltres, atordits, no sabíem si creure tot allò. I els apoderats van començar a arribar en comptagotes, ràpids i amb ganes de saber com estava anant la cosa. El primer resultat amb un 16% escrutat no es va fer esperar i, en aquell moment, l’alegria es va desfermar. Un zup-zup nerviós es movia prop del cor, accelerant respiracions i abraçades. “Que s’acabi, vull veure el 100%”.

Recordo grans detalls de la nit d’ahir que la faran memorable, per la senzillesa i la proximitat, per la sensibilitat del moment.
Recordo moltes cares vermelles molles de llàgrimes, llàgrimes que escupen tensions, dies que s’allarguen massa encartellant i anant l’endemà a la feina amb cara de zombie, estratègies valentes que s’han d’explicar bé, caminar a pas ferm sense renunciar a res. I totes les nits que costen de dormir preocupats per si ho estarem fent bé, si la gent se sent seu el que va néixer per ser del poble.
Recordo veure arribar la Carla i abraçar-se al seu pare. I amb els ulls entelats vaig pensar que érem on havíem de ser, que cal lluitar perquè hi hagin més abraçades com aquestes, perquè els nostres fills s’abracin a nosaltres i puguem sentir l’orgull d’haver empès una mica aquesta feixuga llosa que és aquest sistema, aquesta Espanya opressora, perquè ho puguem seguir fent des de la proximitat de ser part del poble i viure per fer la revolució.

Que els carrers siguin com ahir Ballestaries: punys alçats, molls de cava, i uns Segadors que guardaré sempre al record. Veure la felicitat a les cares dels qui més estimo.

Gràcies companys i companyes, som i volem ser.

Sempre hi seré.

2011-05-10T06:40:00.000-07:00

Es calça els peus de gat. Ara ja s’ha acostumat a sentir-los tan estrets, ara ja sap perquè ha de ser així. Pren un polsim de magnesi i se l’escampa per les mans. El mira i la seva mirada dolça, de satisfacció, li omple tota la retina. El seu ser se sent segur i tranquil. Fa el vuit. Assenteix amb el cap dient-li que està a punt i comença...

No penso en res, la roca es deixa abraçar ferma com la mà d’una mare quan un se sent petit i vulnerable. Es deixa abraçar però vol tot l’esforç, els cinc sentits i aquest amor. No penso en res més que això, l’equilibri, la terra i saber el lloc que ocupa el meu cos. Prendre consciència del que som, de les nostres mancances, assaborir els petits progressos, aprendre a deixar-se dur.

Confio en tu i en aquesta corda que ens uneix, feta de sinceritat i tendres gestos. La metàfora perfecte del que volem ser, sentir que si caic no passa res, que pararàs el cop i jo em sentiré lleugera i amb un somriure ho tornaré a intentar. A mi que mai em suen les mans, ara ja no em cal fer-me la forta, sóc el que sóc.

I tal i com s’escalen les roques és com volem viure, rodejats dels que no deixaran anar mai la corda, de natura i de poca cosa més.

A flor de pell.

2011-04-26T15:49:00.000-07:00

Sota la pell
castells de sorra i tots els abrils.
Recordar, reconèixer, aprendre.

Celebro els abrils. Abril m'agrada perquè és nom de dona i és primavera. És el mediterrani blau envoltat de flors i olors, són amors salvatges i el nostre amor particular. Veure-hi i desitjar. És amor incondicional, capbussar-me a l'aventura i a la sang galopant. És un sant Jordi nerviós i un 25 d'abril als ulls. És abril ple de significats i detalls que el faran sempre més un mes memorable.

Huele el viento tapatío.

2011-03-15T11:06:00.000-07:00

Huele el viento tapatío. Huele a maíz frito y a carne asada, huele a familia y a Pacífico, a desierto y a lluvia, huele a vida y a gentes que hablan, que no paran. Huele a calor, a bienvenida y ahora, también un poco a despedida. Siempre huele bien.

- ¿Y de dónde son ustedes?
- De cerca de Barcelona.
- ¡Orale! ¿Y cuanto tiempo tienen acá?
- Pues desde Septiembre...
- ¿De Barcelona, eh?...¿Y qué, le dan al Barça?
- ¡Claro, hombre!
- Esta bien, esta bien. ¡Pues que les vaya bien!

Y siempre nos va bien. A lo mejor porque no lo dicen por decir, a lo mejor lo desean de corazón y le rezan a su Guadalupe porque alguien barra toda la mierda de su país y lo haga aún más hermoso. Que sus sonrisas sonoras llenen como cascabeles las calles, que muera Carlos Slim y toda la panda de demonios que forman este mal gobierno.

Que sigan creciendo los niños del color de la tierra.

Cel·la número 16.

2011-02-28T22:56:00.000-08:00

L'aigua de l'estany era tèrbola i fresca. El pessigolleig del peu s'anava amainant tal com ho feia el batec accelerat del seu cor immens. L'una davant de l'altre. No m'agradava submergir-me en aigua de nit, em fa por la foscor, em fa por tacar-me de foscor. Ella ho sabia i em va agafar les mans. El seu cabell curt, de nen dolent, li feia més dolça la cara. Havíem remogut cel i terra i ara érem allà, recuperant l'alè, recomençant la vida. El silenci s'interrompia per aquelles petites granotes que repetien incansables aquella melodia percudida. Jo t'estimava, tan com la lluna, tan com les llistes de coses com les que t'estimava: tan com per mirar-te sense parpellejar gens, tan com per adormir-me al teu costat quan no puc dormir, tan com per sentir-me la més afortunada quan estàs despullada davant meu, tan com per intentar una vegada i una altra comptar totes les pigues que t'abracen, tan com baten les ales dels colibrís davant les flors, tan com el sucre barrejat amb cafè, tan com tot el que he escrit pensant-te...I tu somreies i amb allò ni havia prou, sempre n'hi va haver prou, però ens vam submergir a l'estany i llavors va venir tot allò de la foscor i dels camins que es descaminen, de les coses que passen i ens segueixen molt temps, de les coses que fas però no s'entenen, de matar i morir una mica.

M'agrada fer bona lletra mentre li escric això, a ella li hagués agradat.

No vam anar a l'estany perquè sí, tot té un sentit, fins i tot les coses que són de l'altre gent i que tan sols en podem llegir petits fragment, fins i tot aquestes. No vam anar tan lluny per res. Sé que hi haurà qui pensi que fugíem, no els culpo, són els mateixos que no entenen les coses que vam fer, són els que mai van entendre allò del peix i la bicicleta. Però ara diuen que són altres temps, no? Ara no caldria ser tan valenta com llavors, ara està tot al seu lloc i això ens fa pensar que no vam fer res envà. Diuen.

De tan en tan em torna el pessigolleig, tanco el llum i poso els peus en un cubell ple d'aigua freda, però no és el mateix. Tampoc m'agrada passejar, és rar que no hi siguis. Tot ha canviat tant. He intentat desfer totes les coses que em pertoquen, però haig de reconèixer que fer mitja té el seu encant, no ho he explicat a ningú.

En fi, t'enyoro, però això tampoc ho he explicat a ningú. Poc a poc et vinc a buscar.

Petita història de mala gent.

2011-02-22T09:45:00.000-08:00

Metamorfosi.-[1696; del ll. metamorfosis, i aquest, del gr. metamórphōsis, íd.] f 1 1 Canvi pel qual una cosa perd la seva forma natural i en pren una altra. La metamorfosi dels metalls en or. La mort és una simple metamorfosi. 2 p ext Allò en què es transforma una cosa com a resultat d'una metamorfosi. 3 MIT Facultat de determinats personatges mitològics de canviar d'aspecte i de forma. 4 ZOOL Conjunt de canvis morfològics i fisiològics que experimenten determinats animals des que surten de l'ou fins que assoleixen l'estadi adult. / 2 fig Canvi complet d'una persona o cosa quant al seu caràcter, exterior, etc.

Va tancar el diccionari i va fregar-se les cames. Últimament no deixaven de fer-li mal i això no podia ser bon senyal. La seva pell s'anava assecant i notava la llengua dins la seva boca humida, més viva que mai. Un vespre d'aquells que no es deixen dormir recordava històries d'esperits que es transformen en cérvols i recorren els boscos de nit, ànimes que retornen perquè els més àgils ulls les puguin veure. Diuen que són aquells a qui els va quedar quelcom per fer en aquest món. Pensava en el seu amor, mort aquell matí tacat de sang i ràbia.

Jo conduïa aquell cotxe vermell per la carretera que porta a Oaxaca. Ell es queixava, el braç no parava de sagnar, massa aprop del pit.

- Puta merda, Dàlia! Et vaig dir que no ho havíem de fer.
- Calla!! D'aquí vint minuts haurem arribat. Ella ens ajudarà.

No podia anar més ràpid. El canvi de marxes automàtic m'impedia forçar el motor. L'arma de fred metall pesava greu sobre la meva cuixa. Jo no servia per allò. Fent-me la forta vaig pronunciar un “tot anirà bé”. Ell va mig somriure. Volia tornar a casa, a la nostra vida tranquil·la, a les tardes tènues i als somnis que de fàcils es compleixen. Tot era més senzill abans d'estar fotuts en aquest merder. Allò de “si entres en el joc només en sortiràs mort” grinyolava dins les meves entranyes. Res no té cabuda quan es juga a ser Déu i senyor, quan es perden vides i tot queda tacat de pecat i males intencions.

Animal de sang freda, es sentia més viva quan el sol li escalfava l'esquena. Una nit tancada, ni una estrella es veia al cel al costat d'aquella immensa lluna plena. Com un focus il·luminava l'escenari enmig d'aquell màgic miratge que començava a entreveure's. El seu petit cos de ballarina es va anar allargassant, els ossos li cruixien, canviaven de forma i la seva cara de nina contemplava l'espectacle perplexa. Un verd d'herba seca, de dies sense pluja. Un verd salvatge i amagadís va pintar-li el cos que poc a poc s'anava cobrint de petites escates. Els ulls petits, intensos, van deixar anar la pena i van decidir no plorar mai més. Com a regal un petit cascavell coronava l'extrem del seu cos. Sentí el verí a les genives i es va prometre no entrar mai més en aquell món injust que només l'havia ferit, va prometre marxar i defensar el seu nou cos, ara lliure de cadenes. I va fugir traïdora, enmig de la bardissa.

Tu cuerpo va cargando cadenas,
cadenas de todos los tiempos,
ciruelo ojo de culebra,
tu frente que en el rostro porta tus penas

Alíviame de la mala palabra
la sombra de tu pensamiento, tu labio,
pon tu mano en mi tiempo
liberando con tu beso mi condena...
[...]

Ojo de culebra. Lila Downs.

Nosaltres.

2011-02-11T12:37:00.000-08:00

Sé que marxes aviat i que tornaràs. Tornaràs perquè t'he cuidat tan bé aquest temps que he sigut el teu recés tranquil, l'olor primera i el primer petó -com t'agrada pensar-, per això tornaràs. Tornaràs als vespres al sofà arraulides, als secrets amb la porta tancada, als somriures esperats -perquè sé on s'amaguen les teves pessigolles-, al vincle amb la vida, al reconèixer colors i posar-los-hi nom. Tornaràs perquè l'admiració és tan gran que no hi ha espais buits.

A qui em va regalar 180 petons abans de marxar. T'enyoro.

"Mare i fill", Klimt.

Closques.

2011-02-07T18:53:00.000-08:00

Els cargols es preparen per les pluges que els duran a noves aventures. Enllustrades bé les closques, se les col·loquen tal com si d'una motxilla d'excursionista es tractés. Les últimes tortugues surten a pondre i s'acomiaden de les costes del Pacífic fins a finals d'estiu. Els colibrís segueixen la seva dansa frenètica dibuixant l'infinit -o això he sentit dir-. El petit cargol fa un petó a la mare -o al pare, l'ermafroditisme sempre li ha generat dubtes en aquest sentit-, una llàgrima feta de dolça baba s'escapa pel seu ull extensible. Si et pregunten d'on vens, digues del lloc més bonic del món. El petit cargolet se'n va deixant un rastre llefiscós i brillant. Se'l mira de reüll i pensa en Hansel i Gretel i les engrunes de pa per poder tornar.

Però el que el petit cargolet no sap és que la pluja que el durà a nous llocs, també li ensenyarà nous colors, tots els verds i les olors més profundes. La pluja l'omplirà de vida i de ganes de viure-la...però s'endurà el rastre del camí de tornada. I quan se n'adoni sentirà una punxada de ràbia, perquè la mare-pare ja ho sabia tot això i el va enganyar amb flaires de llar i arreveures que no es compliran.

Sort que la petita memòria dels cargols, amb el seu petit sistema nerviós farà que ni tan sols pensi en aquestes coses.

Traçar. Sorgir.

2011-01-24T12:37:00.000-08:00

Un garbuix de sentiments per ordenar. Les imatges d'aquest lloc s'acumulen com una capsa plena de diapositives lleugeres. Les ciutats, la gent, la selva, el mar i la revolta. Penso “Mèxic” i té un sentit que no tenia fa 4 mesos.

Al final dels meus ulls s'enfila un somriure, s'arronsen. Fil i agulla, reescriurem el patró. No és tan sols fer de les coses bones petits tresors, sinó destenyir la fosca amb facilitat i senzillesa. Compartir. El pas ferm i alegre, les nits sense lluna.

Al arribar al lloc dels somnis, s'escapa una papallona de les mans.

2010-10-16T20:03:00.000-07:00

Són els dits i les mans,
tot el que tinc, flors vermelles.
No sabria com dir-t'ho
de forma permanent i particular,
ets tu i totes les paraules que comencen amb e,
tots els versos embogits, accelerats.

Brilla la via làctia en aquest racó de món.
El meu cor batega fluixet.

Ets a prop.

A la merda.

2010-10-06T12:16:00.000-07:00

La llum es filtrava per una petita escletxa que deixava la porta, massa vella per ser ferma. Ella va entreobrir els ulls. Era tan bella al despertar-se va pensar. Sense ni mirar-lo va prémer el reproductor i la música va omplir la cambra, fent l'aire una mica més lleuger. Va empènyer un bon dia i va fer un esforç per somriure. Odiava aquell moment, aquell precís instant en que deixava d'estar inconscient i la crua realitat li començava a prémer les temples. Amb la música sobre seu es va dutxar i va fer-se un trist esmorzar. Ens veurem després, amor. Que tinguis sort avui. I va sortir corrent cap al carrer. Agafa el metro, cinc parades fins al puto carrer Urgell, tot per aguantar un dia més els crits, el rebombori, el fum i la pudor de fregit d'aquell cau de mala mort. Mentre pensava això s'anava acariciant el canell, adolorit de tan fer entrepans. No val la pena. Al obrir-se la porta del metro una pintada espetegà contra les seves àgils retines: 600€ és violència. Perplexa, immòbil, va pensar que sí, que 600€ eren violència. Que la seva felicitat no era un trist somriure a final de mes al agafar un grapat de propines, que la seva pell es mereixia més sol i menys gris, que els matins podrien no ser depresius i que volia preparar-se l'esmorzar havent omplert la nevera el dia abans. Que les seves capacitats intel·lectuals, emocionals i vitals estaven a anys llum del seu poder adquisitiu -o així li havien dit que es deia aquell ingrés cada dia 3- i que n'estava fins als ovaris de que sempre guanyessin els de sempre. A la merda vosaltres i el vostre sistema, a la merda el patriarcat i el dit acusador de l'antifeminisme, a la merda la vostra crisi i els opressors. La porta es va tornar a tancar i ella desaparegué dins el negre túnel.

Las Joyas (o el dia que vaig desaparèixer).

2010-10-04T21:32:00.000-07:00

M'han dit que les dàlies són la flor nacional de Mèxic. Ho diu l'Hugo, que viu una mica tancat al seu món, però prop de les plantes; i ho diu l'Enrique, que poc a poc s'anirà convertint en un vellet encara més amable, fumant amb la seva pipa al mig de les magnòlies i alzines i d'altres arbres immensos.

El trajecte fins a la reserva de Las Joyas ha sigut llarg, el camí està malmès per la llarga temporada de pluges que esperen, que per fi, s'hagi acabat. Aturant-nos a cada estatge que ens regalen aquests turons, a cada (des)organització vegetal on hi caben totes les textures imaginables.
Inevitablement, un es va sentit cada cop més petit. Miri on miri m'envaeix aquest verd, un verd ple de vida -alguns diran ple de carboni, d'altres d'història, això va a gustos...-. I al arribar al final del trajecte les dàlies vermelles, tal i com aquesta llibreta en la que escric, sola, asseguda enmig d'un gran prat, evocant tots els meus sentits a aquest racó de món on sentir-se nou i de colors mai havia sigut tan fàcil.
Poques vegades fora tan cert que em falten adjectius per retratar aquest dolç moment. Cada centímetre respira, els ocells llueixen el cant i el plomatge sota aquest raig de sol suau, com notes en una partitura. Els arbres de troncs coberts de líquens creixen i creixen perseguint quelcom incert rere l'energia d'aquesta llum tan nova. I malgrat les orquídies, el blat, les magnòlies, les alzines, les papallones, els ocells, escarabats i aranyes se m'escapa tot un món d'èssers vius...que no veig i que molt probablement no podria entendre.

Tot és viu, i jo haig de contenir la respiració per no cridar, per no plorar al veure'm en aquest bocí de felicitat tan real.

I un cop ens haguem emborratxat de realitat, seguirem descalços sobre aquesta vida i serà tan bonic que el temps haurà de ser benèvol amb nosaltres i regalar-nos tardes sense fer res, platges imaginàries i dies per acariciar-te l'esquena.

Las Joyas, 3 d'octubre de 2010. 1900 metres.

Cap a la llum.

2010-09-25T17:37:00.000-07:00

La font del pati regalimava una aigua lluent. Una guitarra nua es recolzava sobre les seves cuixes. Com qui abraça un cos adormit, els seus braços recollien el fred instrument, acariciant les cordes, cantant fluixet. Poc a poc, al ritme que passen aquestes coses, la cançó anava arribant als meus timpans. Malgrat i la meva mirada, ella no alçà la vista de les cordes. Tot em va semblar estranyament conegut. De sobte parà la música i els seus ulls verds d'ametlla em miraren somrients -T'agradava escoltar aquesta cançó, oi? -jo no li vaig respondre, malgrat i la familiaritat em sorprenia aquell tracte tan proper. S'apropà i em passà la mà pels cabells, pels pocs cabells que quedaven. -Entra a casa que aviat plourà, sents?- Avergonyit vaig abaixar la mirada i em vaig adonar que estava assegut a una cadira de rodes. Espantat vaig resseguir el meu voltant: estava en un raconet a l'ombra al pati interior de la casa, unes àmplies portes de fusta i vitralls ben obertes deixaven al vent passejar-se pel menjador. L'olor era de sofregit. Hàbilment vaig maniobrar amb la cadira i vaig entrar a la casa. Un nen petit i morè em mirava encuriosit, tal i com jo ho feia amb ell. Valent i seriós m'etzibà un – ¿Dónde estubiste? I jo, perplex, vaig entendre que s'havia acabat la letargia i que finalment havia arribat al final del camí, a la llum.

Guadalajara, 25 de setembre de 2010. Viatje a Mèxic.

E.

2010-06-27T10:38:00.000-07:00

Resulta que només calia fixar-se en el principi de les coses, de les petites coses que sempre hem tingut al voltant i tenir ganes de somriure per això.

Mites

2010-05-31T08:33:00.000-07:00

"Et mirava de fit a fit.
No has sabut mai si t'havia besat
o si només t'havia somrigut."

Jordi Sarsanedas Vives, "Mites" (1954).

El despertar de les tortugues.

2010-05-17T09:31:00.000-07:00

Diu que tenim la nit al cor, perquè de nit és quan passen aquelles petites coses que et fan somriure un dilluns després de dinar. Que aquest sol sigui bo per tothom, ara que les tortugues es desperten, com sempre, a poc a poc. La primavera els empeny els talons. Elles es treuen la mandra i en alguns casos, fins i tot, la closca. Són secrets, però els més agosarats diuen haver-ho vist. La llum es difracta, passant pel prisma d'uns ulls blaus i tot pren un altre color.

Temps de flors, canvi de cicle i viure amb el balcó obert.

Quan es viu de debò no hi ha temps per jugar a ser il·lusionista...

Anhel.

2010-04-30T10:06:00.000-07:00

El text és de fa dos anys, passa el temps i aquesta sensació es va repetint. Qui sap si aquest any serà la última vegada.

Estava rellegint el que jo mateixa havia escrit i resumit mitja dotzena de vegades quan, de sobte, se m'ha escapat una papallona de la boca. S'atura el temps al claustre fantàstic de l'anhelada facultat de lletres, de les lletres que caminen per les seves parets, per cada un dels caps que intermitentment es repeteixen frases per aprendre, les lletres que amb tons blaus recorren els meus braços entrellaçant-se amb la sang, fins als dits, que ferms acaricien amb tendresa la subtil papallona. Ella es deixa fer, manyaga i agraïda rellueix davant els meus ulls, i al mirar al voltant m'adono que sóc l'única que la veu. No perquè els altres no hi puguin veure (perquè no és veritat, i això em fa feliç), sinó perquè aquesta papallona és meva i ni tan sols podria dir si es real. Com l'intriga de saber si hi ha quelcom escrit en els llibres que, polsosos, ningú llegeix. Mils pàgines en blanc per fer herbaris de les plantes que un dia em vas acompanyar a recollir, al meu racó, amb les meves tristeses i els meus dies de sol, plens de papallones.

De vegades s'atura el temps i ni tan sols ens n'adonem.

Créixer.

2010-04-27T06:59:00.000-07:00

Poc a poc la neu va anar desapareixent i jo, petita dicotiledònia, vaig empènyer amb totes les meves forces, noves, insegures, i el primer brot esquinçà aquella terra massa ferma.

Aquesta llum de primavera farà que floreixin totes les flors.

Mar enllà se senten les flautes d'Amèrica i els nous aires.
No heu vist tota aquesta llum aquest matí?

Cercant verbs...

2010-04-20T03:47:00.000-07:00

Feliç Sant Jordi...

Admirar es el verbo
que dice en su doblez
lo que despierta en mí tu quieta pose.
Esa misma doblez está en tus pechos
porque elevas el libro y lo sostienes
juntando bien los brazos, plegando la atención.
Me tienta imaginar el personaje
al que estás abrazando, en qué adjetivos
prefieres detenerte. Me entretengo
calculando la pausa, la cadencia
con que pasas las páginas: sonrío
al comprobar que eres una lectora lenta,
con rodeos de asombro o de pregunta.
Quién pudiera de ti recibir esos ojos
con el mismo deseo, con idéntica hondura.
Eres lo que hace falta. Belleza meditando.
Carne con su temblor y su sintaxis.
Ese lugar en que la inteligencia
y la sensualidad se hacen un nudo.

Andrés Neuman, Mística abajo (Acantilado, 2008).

Aigua.

2010-04-12T16:15:00.000-07:00

La Fosca, Palamós.

Em trec la roba a poc a poc, sense que te n'adonis.
M'apropo, somric i faig un últim glop que em crema la gola.

La nit em cobreix i em taca de negre la pell. Poso els peus -ingènuament- dins la onada que m'acaba mullant fins als turmells. El meu cos reacciona, però no s'espanta.

Segueixo pas a pas, i l'aigua freda puja, embolcallant-me.
M'apropo, somrius.

Ja tinc l'aigua al coll, però segueixo caminant.

Quan vaig veure el mar no sabia que m'hi acabaria ficant.

LA SENTÈNCIA

I caigué la paraula de pedra
Sobre el meu pit encara vivent.
Ho confesso: hi estava preparada
I prou que m'hi avesaré.

Avui tinc tanta, tanta feina!
Cal que mati el dolor i la memòria,
Que converteixi el cor en una roca
i aprengui a viure de bell nou.

Però no...que càlida la fressa de l'estiu
és una festa rere el finestral.
Des de fa temps tenia aquest presagi:
El dia clar i la casa deserta.

Anna Akhmàtova,
RÈQUIEM, Estiu de 1939

2010-04-07T05:30:00.001-07:00

Somiar amb l'Antàrtida o dormir al teu costat.

a + b.

2010-03-17T04:06:00.000-07:00

Desitjàrem coses amb els ulls oberts i la nit caigué sobre les nostres espatlles ingènues.

s'obre el cel blau, blavíssim
les mans escampen -s'escapen-
l'aire fàcil respira, uns ulls
i la nit s'omple de colors

una taca negre, desdibuixada
escriurem del revés els mots
dies, llum, temps, horitzontal
i tot serà més fàcil

Dues cadires, no és el mateix que seure de costat.

Després de caminar sobre l'aigua.

2010-03-15T11:05:00.000-07:00

Hauria de canviar la música i no sentir-me tan sola. Passar de puntetes sobre la vida i tenir el cos argentat, cobert de la cuirassa invisible que envolta aquesta ciutat. No m'agrada aquest hivern tan llarg. Agafar de nou el llapis i deixar de llegir coses tristes. Caminar de puntetes per no tenir l'ànima torbada en aquesta tarda que era assolellada. Segueixen les enumeracions, els carrers i les lletres massa encertades. El telèfon és l'arma fina que et forada el pit, tendre s'enclava enmig de la carn i et deixa estès a terra, com un peix de plata, cobert de pols, sense aquella limfa salvatge que et feia invencible. Jo surto carrer amunt i els ulls es desclouen, se sent olor de vernís i la meva ombra s'allarga en aquesta tarda llunyana. Ja no són els poemes ni els filòsofs els qui em treuen el son. Són aquests peus descalços sobre la vida, són tots els bocins de nit que m'he anat clavant, és un somriure de reüll i un mirar de cares. Ets tu quan no saps que t'estic mirant i saber veure què hi ha rere tot el que em fa tirar endavant. Fer una tria d'imatges i saber escollir. Són tots els adjectius que he anat amuntegant en lleixes de prestatges de la meva habitació de sempre, la de les fotos a la paret i les caixes plenes de papers sota el llit, allà, on es guarden els desitjos.

Retornen les metàfores i les casualitats, llances el dau greu que ens estira, Déu o Destí; això va a gustos.

Bahía de los Ángeles.

2010-02-15T07:42:00.000-08:00

He pensat que serem sempre així.

I somia tranquil, ulls de mar
que la sal mai farà malbé el nostre veler.

Titelles de fum.

2010-02-09T06:25:00.000-08:00

La música té un efecte contraproduent en la difícil tasca d'amansir la fera. No hi ha res que sigui veritat en la seva totalitat en aquest cabaret de llum tènue que hem anat construint. Retallem i ens fem els vestits a mida, ensenyant el que ens convé i amagant aquella taca de naixement sobre el genoll. Som pallassos, elefants i ballarines. Àngels desplomats i bèsties en zel a les nits humides de la ciutat dels quatre rius. Les històries apedaçades que ens fan mal al rellegir-les s'escurcen o s'hi fa una vora nova.

Ens emborratxarem i parlarem d'estratègies vitals fingint somriures i orgasmes. Una ratlla negre als ulls, pólvora o carbó?

Sota la llum pixel·lada ningú no notarà res.

Huracans.

2010-02-08T14:16:00.000-08:00

I si les teves mans no fossin aquí? Els desitjos són estranys i només penso en escapar d'aquest huracà perfumat. Plou i tot costa més de pensar. No sabem on anem ni que farem, ni si aquesta tarda de cafès i copes de vi negre tacaran massa les nostres vides.

- Fa dies que no parlem, no trobes?- vaig dir mirant a l'infinit que cap rere una finestra entelada.

Su luna de pergamino
Preciosa tocando viene
por un anfibio sendero
de cristales y laureles.
El silencio sin estrellas,
huyendo del sonsonete,
cae donde el mar bate y canta
su noche llena de peces.
En los picos de la sierra
los carabineros duermen
guardando las blancas torres
donde viven los ingleses.
Y los gitanos del agua
levantan por distraerse,
glorietas de caracolas
y ramas de pino verde.

·

Su luna de pergamino
Preciosa tocando viene.
Al verla se ha levantado
el viento que nunca duerme.
San Cristobalón desnudo,
lleno de lenguas celestes,
mira la niña tocando
una dulce gaita ausente.

Niña, deja que levante
tu vestido para verte.
Abre en mis dedos antiguos
la rosa azul de tu vientre.

·

Preciosa tira el pandero
y corre sin detenerse.
El viento-hombrón la persigue
con una espada caliente.

Frunce su rumor el mar.
Los olivos palidecen.
Cantan las flautas de umbría
y el liso gong de la nieve.

¡Preciosa, corre, Preciosa,
que te coge el viento verde!
¡Preciosa, corre, Preciosa!
¡Míralo por dónde viene!
Sátiro de estrellas bajas
con sus lenguas relucientes.

·

Preciosa, llena de miedo,
entra en la casa que tiene,
más arriba de los pinos,
el cónsul de los ingleses.

Asustados por los gritos
tres carabineros vienen,
sus negras capas ceñidas
y los gorros en las sienes.

El inglés da a la gitana
un vaso de tibia leche,
y una copa de ginebra
que Preciosa no se bebe.

Y mientras cuenta, llorando,
su aventura a aquella gente,
en las tejas de pizarra
el viento, furioso, muerde.

Preciosa y el aire. Federico García Lorca

"La meva família i d'altres animals"

2010-02-03T12:05:00.000-08:00

Des de que me'l van regalar em va semblar una meravella. Potser aquest títol més que encertat. No l'havia ni començat que ja el sentia bategar arraulit a la tauleta de nit. La dedicatòria que corona la segona pàgina fa estremir de bonica -perquè sí, les coses boniques també fan estremir-. I les pàgines s'entrebanquen alegres i cridaneres. Un nen que explica coses fantàstiques sobre la tendre bellesa de descobrir el món amb innocència i sense por (Gerald Durrell ja era impressionant de petit!). I és que “La meva família i d'altres animals” m'està fent riure i aprendre tant que només tinc ganes d'agrair al món que hi hagin personetes així, que amb un somriure puguin descriure tota aquesta fascinació en vers la natura.

Llegir abans d'anar a dormir també té els seus mals.
Fa dies que somio amb animals.

"El món a la vora d'una mà"

2010-02-01T08:53:00.000-08:00

Quan es lleva els ulls inflats no li permeten veure la tendresa dels seus passos. Té la pell seca. Que tot el que has fet no és envà. Passet a passet el recorregut s'estiregassa. Som nosaltres i una veu rere el calor. Som el braç ferm que empeny i la mà dolça que acompanya. S'entrebanca amb les sabates i recorda aquells versos que malauradament va escriure fa uns anys. L'eternitat en els seus ulls i una última llàgrima. Hi ha coses que no estan fetes per a què les pugui entendre. I tot és incert i interrogatiu i a la vegada forma part d'aquesta calma blanca, buida i inexorable, inamovible. Que tot el que vam fer va ser per amor, amor a la vida.

"Quan agafo un llapis i començo a escriure,
sense pensar-ho penso en tu...
Fa temps que no parlem, jo et recordo tot sovint,

[... ]

i de vegades apareixes dins el meu cap
amb aquells ulls pintats
amb el mar, els núvols i les estrelles...
i no saps com me n’alegro
d’haver compartit aquell temps tan preuat amb tu."

2010-01-14T09:57:00.000-08:00

Als matins, l'espectador fidel de les primeres hores,
el nervi anestesiat i la veu ronca.

Em llevo després de poques hores de son aquest matí, i aquesta setmana. L'instint em condueix enmig de la meva rutina matutina i boirosa. Durant el cafè em venen ganes de somriure i m'estranya, a mi que tant em cosa abans de les onze. Parlem i decidim que avui serà divendres. El pols s'accelera i es desaccelera i tot és relatiu davant dels exàmens. Em regales ironia i em venen ganes de fer una llista de les coses que em fan riure. Avui brindaria per tu si no fos per l'antibiòtic. Metàfora i realitat, maleirem la tercera persona del plural.

Que cada dia sigui divendres i que tot passi ràpid i alegre com avui. Que la pluja no m'esborri del cap el teu somriure alegre i glaçat d'aquest migdia sobre la bicicleta.

"Que el fin del mundo me pille bailando"

El desert de la Blanca (part III).

2009-12-28T19:29:00.000-08:00

Es va despertar commoguda per la claror del sol sobre les parpelles. Va entreobrir un ull feixuc i lent i el dia li va relliscar entre els dits. Poc a poc, l'espiral fosc es va anar entortolligant als seus turmells debilitats pels dies. Incrèdula, davant el mirall, al moment just d'abans de dutxar-se, veia com la força s'esfumava pel desaigua tal i com el raig etern d'aquella aixeta que avui semblava vella i més inerta que mai. De vegades les coses no surten bé, petita Blanca, i els somnis ens cauen de les mans com la sorra del desert que vas començar. L'aventura de fer-se un mateix és un camí llarg i l'hivern ha nascut per matar totes les flors. L'imperatiu de la tristesa, que tot s'ho endú, que tot ho taca. Costa respirar a les nits sense son, per començar, finalment, un dia en que et sentiràs lluny de tot. El violoncel dels gitanos que ara se'n riuen de tu, sona tenebrós sota la pell. Les notes fregaven estridents aquelles quatre cordes alineades. L'encantador de serps somreia en la penombra.

L'aigua freda va calmar aquell xarbot de pensaments. Temps de descompte. Mentre s'assecava els cabells enyorava estius i dies àgils. Amb tot l'amor, va escollir-se la roba i la va posar sobre el llit. Va estirar-se al costat, mig nua i va omplir-se el nas amb aquella flaire de roba neta. Una olor que purifica l'ànima i atordeix les durícies de viure sense parar. Al sortir al carrer va trobar a faltar les ulleres de sol i les ninetes se li van empetitir. Va haver de fer un esforç per somriure a aquella cara amable que li va fer un cafè i recordar-se que ella havia escollit viure així. Que els vespres de melancolia eren encenalls per la immensa foguera que cremaria el dia que retrobaria la felicitat -o que la sabria veure-.

Un horòscop poc esperançador i haver deixat de fumar. Al diari, els titulars del desencís.

L'amor de la Blanca (partI)
La geografia de la Blanca (part II)

2009-12-28T04:33:00.001-08:00

Podria dir moltes coses,
aquestes, les senzilles, són les que costen més de dir.

El de sempre, la realitat de'n Vilaró, Los Planetas i les seves punyalades.

Y si todo va tan bien,
si todo es tan sencillo,
¿por qué este vacío
que siento?

Bocins.

2009-12-16T16:50:00.000-08:00

Aquí comença la petita circularitat dels nostres límits. Aquí, la tinta s'escampa i es reconcilia amb el paper. Es desdibuixen cossos, braços i finals de somriures. L'espectre visible que segueix el nostre estel, la teva mà, una llàgrima, fum, una abraçada. El meu nom i tot l'arbre genealògic sacsejat i ple de branques inabastables. Parles i t'escolto atenta per no perdre ni una sola paraula d'aquestes que ara apuntes a una llibreta petita que et cap a la butxaca. Una bombolla, com un cub de cantells esquerps ens recull, ens adorm, ens escup. I som visitants, nàufrags embolcallats per aquesta xarxa primera i ferma, petites espurnes. El garbuix del que un dia vam ser, com una còpia barata, com un dibuix calcat sobre el vidre fred ens apreta l'espina dorsal. Demanes una abraçada, reculls el que has sembrat. I sempre acabo quan s'acaba el full. Cent quaranta-quatre paraules.

Al meu bocí, tota la tendresa.

I que hi hagi més dies com els d'avui,
més matins, tardes i vespres.

Aquest bosc tan gran.

2009-12-08T16:40:00.000-08:00

I el sol del migdia va estrènyer els temples del seu crani obligant qualsevol sinapsi a l'acceleració i desacceleració. Aquest mal temps; el temps, les hores. La ingràvida incertesa satura qualsevol altre acte i em quedo parada, rellegint casualitats cruels, tan dolces que no em deixen dormir. I tu qui ets?

Dimecres la lluna tenia una aureola perfecta, tan allunyada del cercle blanc, que semblava cridar-nos. Cridar-te de lluny. Cuidar-te.
(Aquell dia sí que la vaig veure).

Llepant la tapa.

2009-12-03T10:42:00.000-08:00

Després de que algú m'expliqués que els Teletubbies parlaven grec (algun dia ho explicaré), avui sortirem entre aquest vent glaçat que encomana calfreds i mans agafades. Escriure quelcom que ens faci riure. Donar el millor de nosaltres, i pensar que tot just és dijous.

La Vida és con un petit Suisse trist,
llepes la tapa, te la menges i hi acabes sucant els dits.
(no en tenim mai prou).

Les tortugues dormen.

2009-12-01T16:42:00.000-08:00

Demanaves sang i fetge, les entranyes de primer plat i sentir-me despullada per dintre. Però les hores són acords lents que queden a l'ombra d'aquesta eufòria estranya que empeny els dies, les nits i les pàgines. Demanaves prou d'altres. Ingènua creia que no t'escoltava tan com ho faig. Últimament, ara que dines amb mi -mandarines i patates insulses-, sento que tinc un nou pes a la balança que m'escolta atabalat mirant a un infinit proper i em regenera els dubtes i les il·lusions. (La setmana passa, passada).

Diari de bord. Dia u. Vull entendre-ho però no puc.

Sense voler, es posa sempre el mitjons després dels pantalons. Però avui es deté i planya el fet de tenir les sandàlies amagades a un racó del sabater. Un sabater d'aquells alts, amb un munt de calaixets on no hi caben mai bé les botes de muntanya. Les tortugues dormen. Nerviosa sent que fa dies que escriu que allò de “la sang empenyent-se dins les venes”. Ui, que primes! Afirma cofoia la infermera al palpar-li el braç, agulla en mà. Sí, això diuen. La sang surt a poc a poc. Vermell fosc, quasi negre. Color de terra fèrtil, d'aquella que despunta sota la molsa d'un bosc frondós, plena de microorganismes que tanquen cicles i regeneren les arrels que creixen tímides. Respira fons. Em pots tapar l'agulla, em fa angúnia. Quina paraula més estranya, pensa, mentre es despista entre les rengleres de la persiana, evitant la mirada en aquell punt on l'agulla es perd dins de la seva carn tova. Veu molt i no fumis fins d'aquí dues hores, com a mínim. No fumo. Davant de la facultat de medicina li passa pel costat, ulls vermells. Avui no hi ha classe, me n'he d'anar. No et preocupis, espero que estiguis bé. I la tarda és dilata entre combustions i coses estranyes que la cansen. Es treu la bata de laboratori i li somriu àmpliament, per que ho vegi i se'n recordi l'endemà, que es tornaran a veure. Vol que estigui bé, és cert. Al cotxe sona quelcom que li agrada i malgrat això, només té ganes de tornar a casa i escoltar aquell disc que ha comprat al matí. Desitja que s'allarguin els minuts, però ja ha de tornar a marxar. Després, intrusions, acords de lluny i noves cares. El cercle s'estreny, ells. Fan una cervesa i s'arreglen les vores d'aquests vestits, de vegades feixucs, que són les relacions. Sobretot parla'n, t'anirà bé. Ja, però si ara hi vaig, ella no ho vol, després què? Després tot això acaba sent un rotllo patatero...Tenim filòsofs de guàrdia que han sembrat un prat bast on començar qualsevol partit.

Els ulls es cloïen lentament, adquirint una fisiognomia semblant a la de la lluna decreixent. Paral·lelament -a un univers paral·lel, sí- el poeta preguntava desconcertat que com era possible que no hagués vist aquesta immensa lluna plena. Avui no he tingut temps, les tortugues dormen.

Dark out all your demons.

2009-11-17T09:42:00.000-08:00

just turn off the light...

tempestes i silencis.

2009-11-16T03:32:00.000-08:00

[...]
Todo lo arrastra el viento.

Canta y cuenta la lluvia.

Las letras de agua caen
rompiendo las vocales
contra los techos. Todo
fue crónica perdida,
sonata dispersada gota a gota:
el corazón del agua y su escritura.
Terminó la tormenta.
Pero el silencio es otro.

Tempestad con silencio (Navegaciones y regresos), Pablo Neruda.

Quan les mans es tornen fredes, la sang s'encalla a l'estómac, a aquest mal de panxa estrany. Fa massa fred als vespres i al matí ningú m'ha avisat i el cotxe està glaçat.

Setembres.

2009-11-01T13:33:00.000-08:00

Somriures habitats, petits secrets.

Rere les portes.

2009-10-26T17:13:00.000-07:00

El soroll de la porta al obrir-se el va desvetllar. Havia esperat despert una bona estona, però al final el cansament havia pogut amb ell. Va entrar a la seva habitació i va seure al seu costat. Li va passar una mà pel costat de la cara, recollint aquell ble de cabell que no li deixava veure la bellesa equilibrada del seu rostre. Tenia els ulls d'ametlla i la petita línia que s'hi havia pintat els feia encara més profunds. Va pensar que tard o d'hora li diria alguna cosa. Ella li va agafar la mà i li va posar sobre la seva cuixa. Es va aixecar i va posar un disc conegut. La música va començar a escampar-se per la cambra i cada nova nota, cada nota coneguda canviava el color de les coses. Va recordar una vella amiga, una tarda de novembre, mentre li parlava de l'aura dels éssers vius, del vent i els arbres quan parlen. El cap pensava més ràpid, però els pensaments eren densos i tot va adquirir un aire una mica trist. Ella s'havia assegut de nou al seu costat i li havia agafat aquella mà. La mateixa de sempre.
- Sempre em passa el mateix. Et voldria parlar però el temps se m'encalla gola avall i totes les llistes imaginàries que tenia perfectament ordenades dins el meu cap no saben què dir. I jo, sé que no ho faig bé, sé que així no, però no saps com voldria dir-t'ho tot a poc a poc i a la vora. He dibuixat un camí perfecte, una història molt bonica pels dos, pel teu camí i el meu. N'estic segura que et faria sentir especial i jo seria més maca i somriuria els vespres que no puc dormir. Qualsevol cosa que et faci feliç, qualsevol cosa que vulguis...
I va callar de nou. Una cosa va començar a brillar ens aquells ulls llunyans. Petita, la llàgrima va començar a omplir-li els ulls. Quan va ser prou gran va rodolar galta avall, lliscant suaument pel pòmul, passant a ran d'aquella boca estimada, va fer un gir brusc sota la barbeta, cap al coll, i resseguint els ossos forts de la clavícula, es va endinsar cap a l'escot.

Prop d'allà, bategava fluixet un cor estrany.

All I need, o la bellesa dels petits ecositemes.
Radiohead, sens dubte, uns dels millors.

Cartes des de Hasselt.

2009-10-14T17:08:00.000-07:00

Aguanta el llapis amb la boca i s'oblida dels misteris de l'amor que no la deixen dormir a les nits. Rellegeix articles, observa plantes i de tant en tant es distreu mirant aquest cel gris que gronxa els seus dies. És gris, però no es trist, pensa mentre sent el batec del seu cor. Mentre veu com els seus dies han canviat. Ahir la miraven de prop. Ara camina ràpid, coneix ciutats -les més belles del món-, i se sent reconfortada. Trobarà a faltar l'aigua, la fred als peus i un somriure al pujar a l'autobús. Res no l'atura, i a cada lloc on va sempre va cap a casa.

I'm a bird girl,
and bird girls can fly.

Mediterrània.

2009-10-14T16:28:00.000-07:00

L'illa es desperta estrangera i jo m'adormo sobre la Mediterrània. Sonen muntanyes desconegudes i abraçades que calmen enyors. Es barregen els verbs i les meves ganes d'obrir els ulls en un trajecte amb tren sense paper, sense bolígraf per poder escriure, sense ganes de que s'acabi. El blau, la mar i la pluja. Un cel traïdor que omple ulls i buida ànimes. Les llàgrimes, humitats tropicals d'una terra tan seva, es contenen adormides al vaivé d'aquest mar en calma. No hi ha fulles esperant una tardor, no hi ha donzelles, ni monstres, ni prínceps. Sola encamino sendes màgiques, seguint uns passos coneguts. És com aprendre a anar amb bicicleta, per no oblidar-ho mai més. Un home, alemany al meu parè, seu amb l'esquena tan recta que fa que m'hi fixi. Pulcrament treu una mà per la finestra i deixa que l'aire l'acariciï. S'omple de sol i de tempestes fràgils. El nord és traïdor. Ens expliquem dies, retrats i anècdotes omplen l'estança, i s'allargassen les hores a Son Macià. Som el que ens hem fet, les unes a les altres. Ampliant la petita família que sempre obre la porta somrient.

Paradisos ficticis.

2009-09-28T16:16:00.000-07:00

Et vaig veure somriure dissabte a la nit i ja sabia que t'havia vist abans. No em va caldre pensar gaire per saber exactament les dues vegades que ens havíem creuat -de fet, que m'havia creuat amb tu-, sempre embolcallat d'hivern, sempre amb aquells ulls prometedors de grans històries. A aquella porta que s'obria lleugera, tu em vas dir que passés. I jo vaig entrar i un cop dins et vaig veure cantant les meves cançons, mirant estranyat, a la estranya mirant. La pell -sí, sempre és ella- queia a bocins minúsculs revestits d'acords salvatges i una samarreta negra. Ni una sola paraula. M'asseia davant teu, prou distant per saber que eres aliè, prou a prop per sentir la meva respiració accelerar-se als teus ulls clavada. I els impulsos descompassats sacsejaven poesies curtes -les que més m'agraden- i carrerons lluents a aquestes nits massa sovint buides. I no és poc ni gran cosa, potser mai, potser..., però aquest blau revelador d'oceans i paradisos ficticis -imaginació acceleradora de partícules-; aquest blau me'l guardo per mi.

L'arbre que dóna fruits.

2009-09-26T20:28:00.000-07:00

Al petit espai que dorm entre nosaltres hi has plantat un mandariner. T'adorms aviat, sempre tranquil·la, sempre tan dolça. Obro la làmpada i alhora un ull es desclou feixuc. Migsomrius, et gires i t'adorms de nou. Petita, la meva petita. Llegeixo per matar les hores i la cafeïna que m'espatlla el pols. Sonen flautes travesseres i una percussió lleu. La pell s'allargassa i retornen al cap memòries i dies fàcils. Poc a poc, amuntegaves un grapadet de sediment, ben regat, on plantaves la llavor amb les mans càlides del qui estima a la vora i aquesta tardor tan esperada -que tan t'agrada- hi ha nascut aquest arbre perfumat. La certesa de qui viu els dies amb el teu aire, i poc en tenen de metàfora aquestes lletres. Tu m'escoltes quan no callo, quan parlo per no haver de callar. Jo t'esguardo les nits calmes, presagi d'una vida feliç.

(i quantes eren? 19, ja?)

Mil·límetres, mil·lèsimes de segon.

2009-09-16T07:48:00.000-07:00

Puja les escales com aquell qui persegueix un pensament, seu a la plaça de Sant Domènec i demana una mica més. Tornant a casa se'n recorda que no s'ha fet el llit i que algú ha de regar les plantes. Renta els plats d'ahir i mentre s'eixuga les mans, demana una mica més. Un, dos i tres. Respira tranquil·la i tot fa olor de mar.

Més enllà dels seus ulls lluïen les cases de Roses, tenien el llum encès i va preguntar què era el que es veia. Vaig somriure. Tenia les mans suaus i una mica de sorra a les sabates. Quan hi ets i no hi ets, quan rellegeixes pàgines, dedicatòries i postals, es respira aire net, matis i habitacions amb el sostre alt. No em despertis demà, que el que ara vull és dormir. I sota els arbres feixucs perdent fulles -desprenent-se de la tènue escorça-, et treus la roba i jo desgrano lletres i distàncies. Un, silenci, dos, acords i tres. Tres dies.

T'estimaria pels matins.

2009-09-02T10:53:00.001-07:00

T’estimaria pels matins quan apareixes amb aquella cara inflada i uns ulls quasi inexistents. T’estimaria quan ni em mires, pensant en el que pots haver somiat. T’estimaria quan em dius bon dia amb la veu greu, i et sorprens a tu mateixa. T’estimaria pels matins perquè el teu cos adormit no amaga el vaivé de la teva respiració compassada, tranquil·la, perquè somrius sense voler i et deixes ser vulnerable; perquè fas olor de net i de dia, i et miro i penso que no hi pot haver ningú que sigui més tendre.

La ràbia.

2009-08-31T13:19:00.000-07:00

"Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por."
M.M. Marçal.

La violència masclista no permet triar, s’enfronta al desig i a la llibertat de les dones. Aquesta violència contra les dones impedeix la nostra ciutadania plena, desconeix la nostra qualitat de subjectes de drets, i atempta directament contra el nostre dret a la salut i a la vida.

PROU DONES ASSASSINADES!

L'hort.

2009-08-20T11:04:00.000-07:00

[...]"La nit és llarga i va bé tenir alguna cosa per pensar dins el rebost del cap.
L'hort cal fer-lo cada dia, sempre ha estat el senyal de fer-se vell, el conreu de l'hort. Quan els pagesos són massa grans per anar al camp a treballar amb els joves, enceten un retall de terra per a l'hortalissa, els joves mai no fan hort, cap jove no faria un hort perquè un hort és la lentitud i la constància de les canyes lligades calmosament, cap cuca a les plantes, cap pedra posada allà on no toca; la disposició perfecta de cavallons i terrosos només es pot veure de vell, i els planters i recs estan perfectament disposats reproduint qui sap quin ordre, tot és calma dins d'aquest claustre quadrat sense columnes. Hi ha serenor també en l'herba que a manera de jardí voreja la casa, una planta de gram que s'ha apoderat de la part del davant i dels laterals, aguantant verda hivern i estiu. Els braços del gram s'entrelliguen els uns amb els altres, passant per sobre i per sota, nuant-se ara aquí i allà, clavant-se els uns allà on els altres no arriben, i si intentes arrencar la planta, només te n'emportes un bocí que serà ràpidament reemplaçat per un altre. La planta creix plana mentre enfonsa les seves arrels; de tant en tant hi passo una dalla, només perquè em fa goig veure-la tallada tota al mateix nivell, aquest és tot el jardí , es veu des del dormitori quan m'aixeco i des de la finestra de l'escala que davalla fins el menjador.
Sola, la casa és eterna, lenta al mig de la planícia entre les planes grans, la part més allunyada del poble, la més silenciosa. L'únic soroll és el vent, o la pluja, el cruixir de la terra en la calor de l'estiu, però ara a l'hivern l'únic soroll és el vent, la boira no se sent, algun mussol, algun gos tal vegada, potser el brogit llunyà d'algun tractor."

Tota terra en boira, L'ARBRE SENSE TRONC. De fems i de marbres -triologia-. Francesc Serés.

No en sé, ni n'he sabut mai. És més fàcil regalar que recomanar. Però malgrat tot avui m'embarco amb la idea de despertar la curiositat de qui ho llegeixi. Per mi és un mirall, una radriografia i una carícia lleu.

Entrevista a l'autor:
http://www.joanducros.net/corpus/Francesc%20Seres.html#01

Tacte i olfacte.

2009-08-13T09:02:00.001-07:00

No és sobreviure, és viure.

Agafa un fil petit, final de quelcom. Estira, l’embolic s’estreny i les metàfores es desencallen. Calia un temps, calen cançons i nits de lluna plena. Agafar aire, trobar que hi ha espai entre aquest jo i el terra. Pluja lleugera d’abril, un canvi d’estat en la matèria i veure el cel blau -subtils metamorfosis-. Et gires i prop hi ha una espatlla. Deixar de voler -deixar de demanar- per començar a sentir. Tornar a desentendre’m de l’ordre i trobar-me habitada d’aquesta calma blanca, com una cambra per estrenar, com la meva habitació durant la tardor. Escampar aquest merder de fulles seques, amagar sorolls i nits que costen de dormir. Calçar-me les botes per caminar descalça de nou.

L’orgull de ser esquerrà.

2009-08-12T07:02:00.000-07:00

A un sopar li diuen que també és esquerrà. Un “ja m’ho pensava” ple de coses bones li balla dins el cap. Com aquell qui no vol la cosa, li ho pregunta amb la certesa d’un sí cofoi com a resposta -ella hagués fet el mateix-. Converses que es repeteixen.

Esquerrans enrarits i somriures maliciosos per ser regularment diferents. L’orgull de ser esquerrà és una cosa estranya que inexplicablement tots sentim. Busquem llistes de famosos que pertanyen a aquest 13% mundial, com aquell qui revesteix un esperit de pertanyença. Una ganyota des de Hitler, passant per Bush i Bin Laden, Leonardo da Vinci, Woody Allen i Kafka. Marie Curie, Newton i perquè no, Pelé. La Marilyn i en Brad Pitt, i per descomptat, Ned Flanders. Enrabiats quan entrem a classe i no queden pupitres per esquerrans, quan les tissores fan mal i els dits ens queden bruts fins que no arriba algú i ens ensenya a escriure. Afalagats de tant en tant per aquells qui tenen teories sobre genialitats incertes que parlen d’aquesta enigmàtica meitat del cerbell que fem servir més.

Bromes a part, només voldria alçar el puny esquerra i un somriure per qui una vegada em va dir que era anatòmicament d’esquerres.

...casualitats o no, demà és 13 d'agost.

Dia Mundial dels esquerrans.

Sapastra.

2009-07-31T04:37:00.000-07:00

Poc a poc, agafa les seves coses i marxa sense fer soroll.

(Sapastre.- dit de la persona malfeinera amb qui hom no pot comptar.)

Ahora me escondo y te observo y te puedo decir:
Yo mataré monstruos por ti,
sólo tienes que avisar.

(LOL)

amb la primavera no en tenim prou.

2009-07-19T12:38:00.000-07:00

Pensava en escriure això dins el meu cotxe -màrfegues, sacs, suor i una mica d'aire-, sortint de Berga. Volia escriure, descriure amb tendresa aquell moment.

Al sortir encara era de dia i vam fer una cervesa. Havíem estat parlant, explicant-nos el que fem, el que fem pels altres, el magnífic entramat que ens fa estar vius, ens explicàvem amb fils de veu i érem nosaltres. I jo vaig seure i vaig enganyar la meva mala llet. I vam riure, potser fins i tot somriure, i els grans eren allà també -que bé!-. I la responsabilitat es va adormir rere un batec tranquil i l'afecte que porten els dies compartits. I no sé si era la llum d'aquell racó davant la Ginesta, però per un moment la certesa de que fem les coses bé va ser tan gran que fa tirar endavant per sobre de tot el gris del món.

(Verd fosc).

2009-07-16T13:54:00.000-07:00

(Si haguessis de ser algun color series verd fosc.)

Imagino un cos esvelt, dret darrera una finestra, mastegant les paraules que jo li invento. El sol li fa un reflex estrany sobre la blanca pell. Mira fora, a la gran olivera que corona el seu petit jardí, i pensa en el verd més fosc. (És ell.)

Es posa una mica trist.

Pensa en els seus ulls verds tacats de terra i sol. (Si haguessis de ser algun color, series verd fosc.) Així pintaria aquest sentiment, d’un color verd d’aigües profundes i boscos llunyans.

Ell remena nerviós el seu cos per la cambra.
Voldria volar, però no sap quin ocell escollir.

Una cançó l’acaricia lleu, barrejada amb l’aire calent d’una primavera llunyana. (Li parla de somnis i de camins, de ser i viure; de seguir, al cap i a la fi.)

Estimava la seva soledat, però avui la voldria regalar. Estimava la seva virtut, però avui la veu buida.

Escriure no és només explicar, pensa
mentre fulleja una llibreta que li van enviar amb sons de Cuba.

No sé si el pas del temps ens canviarà mai el color.

A l'hivern de les il·lusions.

2009-07-14T14:33:00.000-07:00

MENTRESTANT
subscrit a la matèria delirant
llàgrimes d’angoixa sostenen
finestres, parents i món quotidians
que s’escolen per l’asfalt oxidat
de batalles ajornades en paper mullat

mentrestant, les coses van passant

diadebades de Ramon Boixeda Gonzáles
(aquest poema m’agradava, fins i tot abans de saber què volia dir)

El lila de les buguenvíl·lees.

2009-07-01T14:33:00.000-07:00

El capvespre s'amaga rere el Canigó i, estripant carreteres conegudes, miro aquest cel estimat. Sort en tenim de la terra que ens abraça quan la necessitem. Els meus ulls afamats reclamen els colors de la primavera, una pell suada i paraules dolces vora la mar. Però sempre tornes tu, tu i els teus ulls, tu i els teus peus petits, porucs. Tot aquesta llum és per mi. Piquen de mans a dintre el petit cotxe, un fil de veu espetega contra els meus timpans sensibles i els acords sonen més ben compassats i ha deixat de fer xafogor per un moment. Tu i els teus passos de gegant, tu i els teus dies, tu sense nits. Les orenetes, totes, ja tenen niu i festegen alegres sota aquest lila rosat de núvols mandrosos. Ja no queda blat per segar. La meva pell vermella, cansada. Una mà, i acariciar aquests cingles com si ho fes jo mateixa. La recta es fa infinita i premo el peu contra l'accelerador. Tu i les teves lletres. Tu i el maleït color d'aquesta buguenvíl·lea al revolt de Vilaür.

(des)recordar.

2009-06-28T13:06:00.000-07:00

Vaig prometre no oblidar mai els primers raigs de sol aquell març estrany, les orenetes que mai hi van ser o els vespres de mans agafades. Vaig prometre no oblidar el prat, el camí i la bicicleta, el gat que hi havia rere el vidre d'un menjador desconegut al carrer del costat de casa que sempre mirava sorprès o els abellots que van fer niu al meu balcó. Vaig prometre recordar sempre aquell arbre florit i un somriure esquerp a l'autobús, vaig prometre recordar uns ulls i una conversa sota la música que omplia carrers, cases i cors. Vaig prometre no remoure l'aigua que emmirallava aquell temps tranquil, fer una última alenada i marxar un dia de pluja de Bèlgica. Però quan me'n vaig anar feia molt de sol i no vaig plorar, i la meva veu era un núvol blanc i vaig tornar a casa i la calor va emmascarar els records d'aquell bocí de terra on els pollancres creixen lliures.

Sort que sempre ens queden els bons per refrescar les més egoistes memòries.

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de paraules i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb present de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien –ai, badats- oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
-És el senyor de cada dia.

Bélgica, Josep Carner.

(gràcies).

2009-06-24T15:10:00.000-07:00

Travessant una carretereta de revolts, camps de blat a banda i banda, va arribar deu minuts abans de l'hora de començar. Va somriure, encara endormiscada, pensant que mai l'hi havia passat això de ser puntual a la feina. Últimament s'hi estava acostumant i això només volia dir coses bones. Va treure la bossa tèrmica del cotxe on hi tenia el dinar que havia preparat el vespre anterior. Va agafar la carpeta i la va esperar. Ella va arribar corrents i amb mitja rialla “cada dia arribo més tard...”. La bondat dels seus gestos li va ensenyar a comptar les pomes dels arbres que creixen tímides, mil·límetre a mil·límetre cada setmana. Aquells petits fruits que s'han de mimar amb espai i aigua, amb sol i bones mans. Ella li va ensenyar històries màgiques de causes i efectes al revers de les fulles. Li va explicar la dolçor dels préssecs i el color dels abellerols que volen tranquils. Els nius de perdiu i les coses petites de treballar amb la terra. Ella, companya càlida de dies i nits, de pobles i carrers, de pancartes i borratxeres; ara s'expliquen vides i relleus mentre el sol de l'Empordà els hi colra les espatlles.

Els altres i els seus mals.

2009-06-24T13:51:00.000-07:00

Fang Lijun. Group Two, No. 2 (1992)

I vaig plorar per coses que havia oblidat entendre. Coses senzilles que pesaven gola avall. Estupideses innecessàries. Vaig escopir fort, com per treure la ràbia, que pica a la boca. Tothom té les seves estratègies per sobreviure. Mentre escopia, ella passava una cortina fina i s'arrecerava a una conversa agradable amb algú aliè. Quina culpa en té ella de ser l'espectador trist? Ara resulta que no queda cap espai sense núvols i la pluja d'estiu no mulla, la pluja d'estiu només fa aquesta olor forta de terra i de cotxes bruts.
Mentrestant, ara ja molt lluny -tan lluny que és fa incomprensible-, un cos alt i fort recitava embarbussaments estúpids i mediocres, inflant el pit com el gall al bell mig del galliner.

Enhorabona, has après a no necessitar.
Ara només et falta aprendre a no estimar.

Encís.

2009-06-16T12:56:00.000-07:00

Era un dissabte al vespre i feia molta calor. L'estiu l'hi havia colrat la pell i li feia el somriure una mica més lleuger. Passejava per aquell poble de costa que coneixia pam a pam. Al creuar la plaça de rere l'església, havaneres i banderoles de colors la van sorprendre. Relluïen entre somriures, la gent gran. Els ventalls descompassats interrompien aquell buit sonor entre cançó i cançó, en aquell moment en que tothom ha deixat d'aplaudir, el zag-zag d'aquell anar i venir. Una samarreta de ratlles gronxava un acordió vell que ja sap les cançons de memòria. Aquella mica de marinada li feia voleiar un ble de cabells davant la cara. No li agradava el rom cremat i va demanar una fanta de llimona només per quedar-se una estona més, asseguda a aquella cadira de fusta plegable. Al seu costat, un carrer conegut i se'n va recordar.

Pell morena del primer amor, a aquella platja el va conèixer. Feréstecs secrets de mans i petons desordenats. S'hi va presentar, sense excusa i amb el millor somriure es va asseure al seu costat, un "bon dia, princesa" i "et porto a donar un volt ara que fa vent". Li'n diuen primer amor, perquè així a de ser, perquè només es tenen quinze anys una vegada i aquell era el moment de sentir que sentia amor. Ara, al recordar això, torçava el gest; tendre complicitat vers el seu jo adolescent. Per un moment es va veure temptada a trucar a la porta del que havia sigut el seu apartament d'estiu.

Va tancar el calaix -aquella foto estranya-, i un bocí de paradís dins el record.

Un tros de fang.

2009-06-09T03:40:00.000-07:00

Rere la porta d'un armari obert -només pels amics, d'aquells de vora mar- vas llegir que cal estar agraït per un dia haver sigut petit. Ara saps que sempre hi pots tornar, i sentir aquell gos que borda mentre fugiu amb ulls de món a perdre-us entre singles de granit, de terra, d'Arbutus unedo i bruc d'escombres. I recórrer aquella carretera coneguda, sentir el sabor dolç d'aquella última llàgrima que no vas voler mostrar, pensar-te i pensar, i veure-les. Elles, que són l'abraçada i els somriures, que són el càlid del temps i la bogeria, l'alegria i un munt de dies de sol. I tornar a casa i abraçar aquell tors conegut, arraulir-te en una olor i unes mans que sempre t'han fet tirar endavant, i que ara es mouen tranquil·les per tenir-te aprop.

Camines, ara que fa calor, descalça de nou.

L'olor de l'herba (o una setmana d'abril).

2009-06-09T03:26:00.000-07:00

Nerviosa, guaitava com els passatgers del meu vol s'empenyien els uns als altres per sortir, tal i com ho havien fet per entrar. Ell m'ha mirat i ha somrigut. Suposo que s'ha adonat de que llegia el seu llibre mentre ell ho feia durant el trajecte estrany sobre els núvols. Volia marxar, fer un petó al terra i abraçar la mare, que sabia del cert que m'esperava rere la porta.
Al sortir, la llum del sol, del sud, una porta i elles. Elles i les abraçades i les llàgrimes contingudes. Perquè fa cosa plorar de felicitat, encara no en sabem. La mare s'ha aferrat al meu cos enyorat i ella s'ha quedat una mica enllà. No perquè fos menys important -la meva petita-, sinó perquè sap com m'ha trobat a faltar. Alegres hem sortit cap al cotxe. Divertides exclamacions m'han tornat al vincle fantàstic d'estar totes tres juntes. Dones, mare i filles, un grapat de secrets i tota la tendresa del món.
Girona, Banyoles, el terraprim estimat, els camps farcits de blat verd i viu, la tramuntana, la gent, la veu, la terra i el principi de tot: casa meva. El pare, tornava del camp i m'ha embrutat la cara de terrosa amb les mans, quan me l'ha agafada. Tenia espurnes als ulls, fermesa d'un tronc d'olivera. M'ha ensenyat el jardí -el seu recés tranquil- i els gladiols que ja naixien i que tanta feina donen, perquè de tan bonics com són la terra els reclama i els torça i si no hi poses un pal s'acaben trencant. Ell venia lleuger sobre una moto, ple de vent i de dies. Una abraçada ben forta -molt forta- i una mà que m'esperrucava suau sota un somriure.
L'animal pelut que m'estimo amb bogeria es feia el tímid, com vacil·lant, potser creia que no ens tornaríem a veure. Per sorpresa meva, dos cadells juganers li espatllaven els passos quan s'apropava.

M'encanta estar a casa i que faci sol. El millor sopar, trucades i avui l'àvia diu que dorm tranquil·la perquè sóc aquí.

Somriu i fuig, que són dos dies.

2009-05-25T14:09:00.000-07:00

Avui t'has llevat aviat, com cada dia, per anar a fer uns quants llargs a la piscina abans d'entrar a treballar, ara que et preocupes pel colesterol i per aquesta incipient calvície. Surts i vas a buscar el nou cotxe que t'has comprat, un d'aquests familiars. Arribes a casa i mentre remenes la teva nova joguina la veus passar. La calor l'empeny contra l'asfalt, nimfa salvatge d'aquests vespres d'estiu. La saludes i es para. Baixa de la bicicleta, i et somriu. Com un inútil li expliques que t'has comprat un cotxe, i sí, efectivament és aquest que tens al davant. Bromeges dient que és molt gros, que no te'n saps avenir. Lluny queda aquell quatre llaunes que cabia al carril bici. Ella diu que és gran sí: gran per encabir-hi una gran família. I somrius i afirmes, i mires enlaire, i et veus atrapat. A tu et feia més el pes una furgoneta, però et van dir que pensessis en els nens, que vindran i t'ompliran el cotxe de trastos i d'olor de llet agre. I mentre penses en la casa que et vols fer al costat de la dels teus pares, la mires i saps que tornes a fumar perquè és la única cosa que decideixes enmig de tot aquest entremat. Ella, com una inútil també, et pregunta si tornes a fumar. Tu somrius dient que no tens força de voluntat.

I torça la mirada, et travessa, i pensa que pel que sí s'ha de tenir força de voluntat és per aguantar aquesta rutina. Et mira, color de mel. Somriu i fuig.

2009-05-23T12:04:00.000-07:00

No me llores más. Omara Portuondo.

i si fa una mica de sol,
tot prèn un altre color.

Chau compañero.

2009-05-19T07:50:00.000-07:00

Te dejo con tu vida
tu trabajo
tu gente
con tus puestas de sol
y tus amaneceres

sembrando tu confianza
te dejo junto al mundo
derrotando imposibles
segura sin seguro

te dejo frente al mar
descifrándote sola
sin mi pregunta a ciegas
sin mi respuesta rota

te dejo sin mis dudas
pobres y malheridas
sin mis inmadureces
sin mi veteranía

pero tampoco creas
a pie juntillas todo
no creas nunca creas
este falso abandono

estaré donde menos
lo esperes
por ejemplo
en un árbol añoso
de oscuros cabeceos

estaré en un lejano
horizonte sin horas
en la huella del tacto
en tu sombra y mi sombra

estaré repartido
en cuatro o cinco pibes
de esos que vos mirás
y enseguida te siguen

y ojalá pueda estar
de tu sueño en la red
esperando tus ojos
y mirándote

Chau número tres. Mario Benedetti.

Encara recordo el dia que ens vam conèixer. Estava a casa i tu sempre havies sigut allà, pacient, esperant aquella bonica tarda. I vas començar a explicar-me que l'ordre de les paraules és de les coses més importants d'aquest món, que sempre pot ser bonic si camines sobre l'alegria, sense perdre l'esperança, agraint silencis, embolcallant a tots aquells que necessitem la teva poesia. “Táctica y estrategia” i no sé quin temps feia, tan sols sé que el vam fer desaparèixer, i que t'hagués convidat a parlar-me suau i a la vora, tal i com ho feien les teves lletres. Va passar el temps i ens vam continuar veient -cafès, tardes, vespres sota una càlida làmpada-, culminant en un estiu fantàstic sota el títol de “primavera con una esquina rota”. I jo ja era carrer, dona, nosaltres i un puny alçat. I te'n vas i em sento una mica orfe, amb l'estranya sensació d'enyorar aquell desconegut proper que em mira des de la prestatgeria de l'habitació. La metàfora perfecte de les teves lletres, i aquest “chau número tres” que tan m'ha costat escollir entre aquest meravellós acopi de poemes que va ser la teva vida.

El olvido está lleno de memoria.

Despertar.

2009-05-11T10:51:00.000-07:00

Si me desperté una mañana a tu lado,
es que el universo no estará tan mal pensado.

Plou i fa sol. A mi, i sobre de tots els fils que mouen aquest gran espectacle de titelles. Un, dos, tres. Escriu-me de nit i d'amagat, fes-me somriure. Tres. I passaré i em fregaràs el braç, suau i a la vora, i quan em giri dissimularàs sota aquella renglera de dents, mirant cap una altra banda. Plou i fa sol. Lleva't i explica'm el que vulguis. Un cafè, tres dies, vine o troba'm a aquests carrers que l'aigua neteja. El verd, el vent i els teus ulls. Aquell gest innocent, i explica'm el que t'agrada i el que no. I parlo massa i et poses vermell, nerviós, i mirant a banda i banda parles de secrets -que són més bonics-. Obre'm les portes de casa teva, amagats dins un armari, explica'm que t'ha dut fins aquí. I vaig amb tren i t'imagino, m'abraces i ja no hi ets. I ara plou i fa sol, i aquesta mica de vent escampa la teva olor per tot arreu. Però és igual, m'és igual, perquè estem fets de primavera.

Cap a la clariana.

2009-05-07T11:10:00.000-07:00

Cap a la clariana, li deia ella amb la veu trencada, sempre camina cap a la clariana, amor. Les seves llàgrimes s'arreceraven entre imatges guardades com tresors dins del seu cap, la mirava i ni tan sols la veia. La mirava i la recordava -més a prop, més guapa, menys trista-. Ella estenia la mà i els seus cinc dits semblaven els branquillons dels arbres a l'hivern, tremolosos; la mirada, de neu. Premia la mà amb força contra aquell vidre immòbil, opac. Ja no hi era. Una veu que no entenia l'escridassava, hi ha hagut mai algú sota aquest uniforme? La impotència tenia nom, el de sempre. El mateix nom que la repressió, el mateix que aquestes cares que ara miren i no entenen res. De lluny la va veure trencar-se com un gerro de vidre fi, i no va sentir cap soroll.

Va tornar -sola- cap a casa, al seu país.

Vosaltres.

2009-04-29T09:45:00.000-07:00

Sempre hauria de ser tan fàcil.

"Jo t'estimo com ho fan els fills mitjans.
Jo t'estimo, tu m'estimes i ja està."
Tu no has de patir per res, Anímic.

Metròpoli

2009-04-28T07:56:00.000-07:00

De mi. (capítol 4)

Caldria revisar la història personal d’un mateix per tal d’adonar-se de que tot és intercanviable i que, molt sovint, el temps canvia el color de les coses. Vull dir…i amb això no vull dir res. Escric i es dilaten les venes entrellaçades als ossos de les meves mans. Penso en aquella tarda de tramuntana a Perpinyà. Passejava tranquil al teu costat. Recordo l’olor d’aquell bar on vam prendre una cervesa mentre ens escampàvem els mots pels nostres respectius cossos.
No acaba de ploure, el cel sembla que estigui esperant l’estímul concret per posar-se a plorar. De vegades tan cel, jo mateix, aquí, on em pensava que era el terra. De vegades agafo dreceres pel meu cap per no haver de pensar en aquests moments, per creure que no és veritat. Ara ho intentava desesperadament entre fotografies nostres, per sentir-te, per sentir-me, per calmar-me…però ha sigut pitjor. I ara em trobo en un embús gris, metròpoli del meu cap rebregat, als suburbis d’aquell preciós món on totes les lletres porten flors de primavera a l’anvers. Amb l’agreujant del ridícul d’haver estat pensant en algú que ni tan sols em va voler dir adéu.
L'habitació era petita, però acollidora. Plorava davant d'una pantalla d'ordinador, que és més desolador que fer-ho davant d'una caixa plena de fotos. Es va aixecar i va canviar els llençols. Per intentar escampar el fred d'aquell hivern que començava, per treure'l del seu llit i de les seves nits. Li agradava anar a dormir aviat quan els llençols eren nets. Rellegiria Papasseit i s'adormira sota els efectes d'una til·la. De sobte el seu mòbil -com sempre- va interrompre aquell silenci, trencant qualsevol petita atmosfera de pau. Emprenyat, va despenjar:
-Martí? -i no va poder dir res, Martí i el seu cor quedà aturat, encallat dins el seu propi nom que havia sentit milers de vegades. Martí i totes les fotos van reaparèixer dins del seu cap. Li tremolaven les mans, la cara es va arrugar, com aquell qui no pot aguantar la plorera, va mirar endavant, a la seva cambra, als armaris buits, als prestatges buits, als dies de merda.- Martí va, contesta'm si us plau...- i va penjar.

***

El tu-tut repetitiu la va fer reaccionar. S'havia omplert de valor per trucar-li, per demanar-li un cafè, unes hores. Es va sentir malament, al cap i a la fi era egoisme vestit de bones intencions. Volia tancar tots els armaris oberts, volia sorgir tota la roba esquinçada i recomençar neta de culpa. Tenia els turmells inflats. Ara sabia amb certesa que la seva incompetència en viure la seva pròpia vida havia fet mal als del seu voltant. Es va asseure al terra del lavabo, com buscant el fred de l'hivern que començava. Les rajoles van apaivagar la pressió galopant per les seves venes prenyades. Pensava ràpid, buscant la millor manera per dir-li que tindria un fill, i que aquest fill era seu.
- Ariadni estàs bé?-va demanar atent des de l'altra banda de la porta.
- Sí, sí...ara surto, Ernest.
- El sopar ja està fet i...-va fer una pausa en veure la seva cara-. Et trobes bé?
- Ernest, seu -va dir, un cop més fent aquell to de veu sec, aquell gest directriu que la feia sentir malament, que li assegurava que la relació no anava enlloc si ella no volia, perquè ell acabaria fent el que ella deia. Un to de veu descompensat i trist que li deia que havia anat massa enllà, que havia de ser sincera amb ella mateixa i amb els demés.- Crec que això s'ha acabat.
Va agafar-lo pel braç, suau, com sempre li havia agradat, i li va dir si volia sopar amb ella. Va explicar-li tot. Va explicar-li alleugerint així, el pes d'aquella intimitat obligada, com aquell qui es desfà de quelcom que li fa nosa. Parlava pausadament, lluny de la cara de sorpresa i els ulls plorosos del seu amant. Parlava i sentia que ordenava la seva vida, vivència rere vivència, com aquell qui explica un conte a un desconegut. Escollia les paraules i s'allunyava d'aquella persona d'ulls brillants que un dia la va convidar al viure tranquil.

Al matí següent va anar a Barcelona, tenia hora al ginecòleg. La seva mare l'esperava somrient a la sortida de l'estació. En acabat li va demanar si podia deixar-la sola, volia passejar. Va anar fins a casa de'n Martí. No va tocar el timbre, aturada immòbil davant d'aquell portal conegut. Submergida en l'aigua freda d'una gorga, ni tan sols sentia els vianants que la rodejaven. Va buscar el seu nom entre la col·lecció de bústies. Va treure el llibre de Nietzsche de la bossa i va posar-hi l'ecografia a dintre, enmig del Lament d'Ariadna. A darrere va escriure-hi la seva direcció del poble i un 'fins aviat', desitjant amb totes les seves forces que fos cert. La mà tremolosa va encabir el llibre dins la bústia. Va marxar amb els ulls plorosos i sorra a les butxaques. Diuen que els amors perduts fan mal, diuen que res dura per sempre. Però no és l'amor perdut el que fa mal, sinó l'amor que encara hi és i que és de debò; i aquests solen durar per sempre.
La covardia li impedia quedar-se allà. Va fugir, sense creure que ho feia per ser lliure, va fugir trista i espantada, com mai abans s'havia sentit. Va tornar a casa, a aquella casa tan gran, i va deixar passar els dies.

I els dies passaven, i en Martí mai més va dir-li res, ni va venir a veure-la, ni la va trucar. Però els humans som fets per sobreviure i l'Ernest havia decidit cuidar-la malgrat i que ella li digués que s'havia acabat. L'Ernest era allà, sempre, per alleugerir els dies i les nits. Amant atent, amic amable i sincer. L'anava a veure els matins que no treballava i l'ajudava a l'hort. Sovint jugava al joc de no conèixer-la. Entrava a la bugaderia amb cara de milhomes, li dedicava un somriure exageradament seductor i a ella se li escapava el riure per sota el nas, tot recordant aquella primera tarda, en que la van sorprendre els seus ulls verds.
-Va Ernest! -deia divertida.
-Renoi! Tu també saps com em dic? Últimament no sé que passa, però totes les dones em paren pel carrer, em demanen el mòbil, em truquen a les nits...
I continuava la historieta mentre deixava les caixes de roba i un petó als seus llavis. Era alegre i tenia molt clar que vivia per ser feliç. Algun dilluns a la nit, quan no treballava, quedaven per sopar. Ell filosofava, li explicava tot el que havia estat pensant entre cassoles i fogons. Li parlava dels viatges que volia fer, dels seus somnis delicats i senzills, i de la seva vida estimada: la música.
-Ernest -sempre li deia pel nom, sempre deia el seu nom quan volia parlar amb ell, quan s'acomiadava, quan el mirava-, tindré un fill.
I l'Ariadni, va continuar explicant-li el conte que havia començat un vespre, setmanes abans. Tindré un fill, perquè jo el vull tenir. Tant n'és si té pare o no, perquè penso embolcallar-lo d'amor. Tindré un fill, fill de Dionís que vingué per salvar-me.
-I jo sóc el seu pare.- va dir valent i sincer, mirant-la als ulls, amb l'alegria amb la que sempre havia volgut pronunciar aquestes paraules.
Però la petita Ariadni callà el seu secret, o tan sols mantingué el silenci que li demanava. Va recordar aquell principi d'estiu en que passava les hores al rierol de rere casa. Va recordar dates i nits, i el secret es va dissoldre amb la incertesa d'aquestes coses. Dates i nits, i potser aquest fill és teu, si ho vols.

****

L'habitació continuava sent petita, no obstant, la pols i els anys li havien fet perdre aquella calidesa. El temps no passa envà per ningú ni per res. Ell, una mica més gras, una mica més vell, havia canviat la til·la pel cafè, intentant desesperadament retornar les pulsacions a aquell cor mandrós.

Quan tornes als capvespres et sento obrir el portal. Tanco la finestra del menjador i agafo un llibre. Em trobes llegint, mig absort. Però jo sé que és tot de mentida. Que em faràs un petó, més per costum que per ganes. Soparem. Algun dia serà alegre i amè, algun altre serà calmat i trist, però cap retornarà la felicitat d'aquells primers anys, on no hi havia mitges veritats ni silencis dolorosos. Segurament sóc jo i les meves nits -que comencen quan tu dorms-, que tenim la culpa d'aquesta desídia de viure. Viure o malviure. Cavalcant els dies, seguint l'estímul adequat que em retorni les ganes de passar un altre pàgina. I els teus amics, i les escenes que em voldria estalviar, i les cridòries els dies que vols treure'm les paraules i jo no vull. Jo no puc. La meva vida ha anat passat i encara em torna l'ofeg quan agafo aquell llibre. No em tornen les paraules. Si fossis més valenta, si em fessis fora, si no demanessis perdó. De vegades voldria que em peguessis fort i a la cara. Llença les meves coses per la finestra i diga'm que no em vols tornar a veure més. Mai més. Però arribaràs un altre vespre a casa, amb cara de cansada i jo t'agafaré les mans fredes, i sense dir-nos res, veurem com vivim l'un prop de l'altre sense tenir ni idea del que pensem. Sigues valenta...
I va estripar el full. De nou i com en un miratge, veia com els seus papers anaven a parar dintre aquella capsa de cartró que baixaria a baix dimarts al vespre, que era el dia que ella arribava una mica més tard després de les classes d'anglès. A hores d'ara sabia que molt probablement acabaria la seva existència a aquell pis del carrer Mallorca, avorrit i trist.

Li havia tocat viure així. Sense saber, sense voler.

"Viatges i flors".

2009-04-06T16:05:00.000-07:00

...Mercè Rodoreda i l'última primavera.
La Sílvia i els nostres furts.

A les nits no pot dormir.
Van regalar-li un parell de roses vermelles -els seus llavis-. Excusa perfecte per aventurar-se pels carrers grisos de la ciutat grisa i robar-ne totes les flors -omplien de colors la negre nit, va pensar-. El groc -aquest sol de primavera-, el blanc -passa un núvol i dibuixes una ganyota- i el verd -les grans coses de la meva vida i jaure al pati de casa-.

I ara no pot dormir de tanta olor que fa aquest ram que llueix dins d'un got a la tauleta de nit -els seus llavis omplien de colors la negre nit, va pensar-.

Mala memòria.

2009-04-05T16:45:00.000-07:00

Aquell paper rebregat dins la butxaca -és la llàgrima als ulls-.

Tornen els nàufrags,
sempre sense avisar.

Esperes aquell cafè,
aquella platja,
aquell somriure,
aquella mà,
aquella escalfor.

Esperes.

Menges dies i gotes de pluja.

On és aquell cafè,
aquella platja,
aquell somriure,
aquella mà,
aquella escalfor?

Sense sucre, sense sorra, sense dents, sense pell:
fa fred.

I no sé que fer-ne de tu, de totes les lletres,
de totes les hores que no t'he deixat de pensar,
de totes les olors que et vull explicar,

potser és mala memòria.

Metròpoli

2009-03-30T08:50:00.000-07:00

[...]
¡Sé astuta, Ariadna!...
Tienes orejas pequeñas, tienes mis orejas:
¡Alberga en ellas una palabra sagaz!
¿No debe uno odiarse primero para luego poderse amar?...

Yo soy tu laberinto...

Friedrich Nietzsche,
Lamento de Ariadna (Ditirambos Dionisíacos)

De laberints. (capítol 3)

Cada quinze dies tornava a Barcelona a veure a la seva mare. Ara que s'havien retrobat no volia tornar a trencar-li el somriure. Era dolça i càlida. Mai l'havia fet sentir culpable per haver marxat, ni una espurna de retret dins d'aquells immensos ulls blaus. Era grega i semblava portar la pau dels déus entre els dits. Vivia desordenada, però incondicionalment alegre.
Havien dinat tranquil·lament rere la finestra, sentint l'escalfor del sol sobre la ciutat adormida entre migdiades i ventiladors.
-Fa dies que et vull explicar una cosa...-va dir-li la mare mentre recollia la taula.
-Ui...quin misteri! -va bromejar l'Ariadni relaxada.
-Saps per què et dius Ariadni? Saps qui és l'Ariadni?
-No -va respondre sorpresa.
-A la mitologia grega, Ariadni era la filla dels reis de Creta. Després de la mort del seu fill predilecte, el germà que eclipsava qualsevol virtut d'Ariadni, els reis van decidir atacar Atenes. Per tal de mantenir la pau, els ciutadans d'Atenes havien d'enviar set nois joves i set donzelles cada any, per alimentar al Minotaure. En un d'aquests sacrificis va anar-hi, voluntàriament, Teseu, el fill del rei d'Atenes. Ariadni se'n va enamorar tan bon punt el va veure. Ja et pots imaginar, el típic tio fort i valent que va a salvar el seu poble. Ella, ingènua com era, li va fer una corona de llum perquè pogués trobar la sortida del laberint on vivia el Minotaure. Teseu així ho va fer: va matar el Minotaure i va fugir amb Ariadni, com a trofeu per haver alliberat els ateneus. Però poc temps després la va abandonar, deixant-la orfe de nou. Ella va quedar-se feta una merda, amb el cor trencat. Alguns diuen que va morir o que la van matar, però a mi m'agrada més l'altra versió -va fer una petita pausa i va acabar la seva història-. L'Ariadni estava desolada i es va adormir. Adormida, la va descobrir Dionís. Es van casar i van ser molt feliços.
-Mare! -va rebufar Ariadni.
- Què vols que et digui, filla? La història és així.
-Si ja..., però tan emocionant que era la seva vida al principi: la pobre Ariadni turmentada, l'Ariadni a qui ningú estima...es casa i tan feliç! -van riure totes dues, i després va afegir-.Qui era Dionís?
-Esperava que m'ho preguntessis! Dionís era el déu del vi, inspirador de la bogeria i l'èxtasi per alliberar-se i alliberar els altres. Diuen que podia fer que els vius i els morts es comuniquessin.
-Home, doncs potser no devia ser tan avorrit estar casat amb aquest.

Somreien. Feia sol i estaven contentes de tenir-se l'una a l'altre, de nou. Tan semblants en el desordre i l'amor, tan diferents en la paciència i la passió. Maia, que era així com es deia la seva mare, va obrir una mica els ulls i sense mirar-la va dir-li:
-Realment et dius Ariadni per Nietzsche. Tenia una relació estranya amb Cósima Wagner, la dona de Wagner. Solia referir-se a ella, en els seus poemes, pel nom d'Ariadna per aquest mite que t'acabo d'explicar. Jo volia que el nom fos grec, el teu pare volia que fos gran. Per això, petita Ariadni, tens aquest nom.
-És un pes sobre l'espatlla -va bromejar nerviosa.
Però en realitat no feia broma. La seva mare s'havia quedat pensativa després de parlar del seu pare. Un pare desconegut per ella. Algú que llegia sempre, que tenia la mirada trista i una barba grisa. Ella el recordava molt poc, sempre fumant. Sabia que era molt més gran que la seva mare, que la cuidava i ella a ell. Que va morir i que la Maia hagués volgut adormir-se amb ell, si no hagués sigut perquè ella era petita. Totes dues van tirar endavant, amb els llibres i els dies, i la Maia mai va perdre el somriure. I ella, quan no la va necessitar, va marxar.
-Mare, em sap greu haver trigat tant -va dir, amb la veu trista.
-Haver trigat tant a què?
-Haver trigat tant a parlar-te, a tornar, a donar-te les gràcies.
-Ai filleta meva! -va dir irònica-. Et pensaves que ho sabies tot i vas voler provar-te. Jo ja he conegut algú així abans que tu. Sabia que no tenia cap altra opció que deixar-te fer.
-Ja...però, em sap greu.
-Que no estàs bé?
-No, mare. Però ara no en vull parlar. Haig de marxar, que no agafaré el tren. Vine al poble algun dia, els agradarà conèixer-te.
I va fugir de la mirada severa de la seva mare sota el seu silenci. Va fugir perquè no sabia per on començar a explicar la història del seu llarg viatge. El final del seu viatge.

El trajecte amb tren va ser un turment. Els llums, el soroll, la calor i el plàstic del seient. No estava trista, només era el tedi enganxós dels vespres d'estiu. Cansada, va arribar a casa. Va encendre una vareta d'encens de romaní, es va treure les sabates i va començar a rebuscar entre els poemes de Nietzsche. Finalment el va trobar: Lament d'Ariadna. Llegia. Exclamacions i interrogacions, versos desesperats de l'amor perdut. O d'un amor que no ha existit mai. Ve i se'n va, i Teseu té mil cares i el laberint no s'acaba mai. Al final Dionís, en un crit demanant atenció, demanant reflexió i audàcia, li pregunta: No és cert que s'ha d'odiar a un mateix per poder-se estimar després?... Jo sóc el teu laberint... I asseguda a terra, sobre els seus genolls, arronsada sobre l'estómac encongit, va sentir al mateix Dionís escridassant-la, dient-li que ja s'havia odiat prou, que ara havia d'aprendre a estimar, a estimar-se. Tant temps rondant per aquest laberint de desesperació, d'eufòries fingides. Plorava en silenci i res destorbava aquell buit sonor, la quietud del poble i de la seva cambra.

L'endemà al matí, va agafar el primer tren i va tornar a Barcelona. Va passejar una estona i va fer un te amb llimona al bar de sota casa la seva mare. Va prémer el timbre, nerviosa, mirant a banda i banda, com si hagués d'entrar d'amagat, sense que ningú ho sabés.
La Maia s'acabava d'aixecar i tenia la bellesa de les princeses matineres, d'aquelles dones que són boniques des del primer raig de sol del dia.
-Mare -va fer una pausa, omplint-se els pulmons amb tot l'aire que va poder arreplegar-, estic embarassada.
-Però...
-I no em diguis res, perquè ara ja no hi ha volta enrere. Quan era el moment, vaig deixar passar els dies. Sé que ho vaig fer volent, que ho vaig fer expressament, per venir un dia com avui i explicar-t'ho tot. Tindrem un nou membre a la família, mare, i m'has d'ajudar perquè vull que sigui feliç.
I la Maia no va dir res, només va obrir els braços llargs i prims, i ella va amagar-s'hi. Com quan era petita, va omplir-se el nas amb la seva olor, aquella olor primera i única. I va sentir una esgarrifança de felicitat, una petita felicitat que començava a desplegar-se dins seu, metàfora i realitat.

-Ariadni, saps qui és el pare? -va dir seriosa.
-Sí.
I aquell sí va sonar com un silenci, tan fluix, tan carregat de connotacions. Va rebotar contra les parets i es va endur l'aire per la finestra oberta.

Sí, i va sortir del laberint.

Metròpoli

2009-03-25T15:37:00.000-07:00

De meandres. (capítol 2)

Recollia les primeres maduixes de l'any. Eren petites i vermellíssimes, com a ella li agradaven. Les rentaria, les tallaria, hi afegiria una mica de sucre i se les menjaria aquell vespre, havent sopat.
L'hort era el paradís verd que apaivagava la seva mala llet matutina i aclaria l'entremat de les seves cabòries. Rere l'hort, la petita freixeneda; rere la freixeneda, aquell rierol fantàstic. La gent del poble li havia explicat milers d'històries d'aquell rec que naixia a alguna deu salvatge al cor de la Garrotxa. 'Sento riure les fades amb els peus al riu', li deia el vell Peret quan passava per la plaça i ell era allà, com sempre, prenent els primers raigs de sol del dia. Ella li somreia i li deia que també les havia sentit. Ell li feia adéu tot remenant el bastó.

Cada tarda anava a treballar a aquella bugaderia que hi ha al carrer Tarragona a Banyoles. Pujava al vell cotxe de la seva mare i posava aquella cinta que ella mateixa havia gravat.
-Hola Teresa!
-Bona tarda guapa! Tu, t'he deixat els albarans d'ahir a la carpeta verda. Me'n vaig corrents que m'han trucat de l'escola que l'Eudald té febre, pobre fill. El duré cap a casa. En Ramon m'ha dit que a veure si anem a sopar algun dia tots tres.
-No ho sé, ja us ho diré. Encara haig d'acabar d'instal·lar-me a casa i...
-Va dona! Anima't! -va fer una petita pausa, arreplegant la bossa d'una revolada-. Apa, nena, me'n vaig!
-Adéu maca, fins demà.
I així començava de nou, una altra tarda a aquell petit despatx ple de paperassa, però que sempre feia olor de roba neta. Quan en Ramon la va entrevistar per la feina, feia una setmana que havia anat a viure al poble. La seva tasca seria d'administrativa. Però una tarda la Teresa va haver de marxar i li va demanar si podia atendre els clients que vinguessin. Així ho va fer, i aquell petit incident es va convertir en una reducció de la jornada laboral de la Teresa. A ella no li va importar, els clients solien venir als matins, i si algun despistat venia a la tarda li agradava atendre'l i començar a familiaritzar-se amb la gent d'aquell bonic indret.

Va arribar cap a les cinc, portava tota la roba del L'heura, un restaurant que hi ha prop del llac. Li va obrir una nova compta, era la primera vegada. Li va explicar quatre tràmits, preus i un etcètera que havia automatitzat. Van xerrar sobre banalitats i sobre l'imminent estiu que ja puntejava. Ell la va mirar amb un somriure quan marxava. Va tancar la porta i va tornar a obrir-la:
-Bé, ja saps que pots venir a sopar sempre que vulguis, no? -ella va somriure, múrria.
-Sí, sí. Ja vindré algun dia.
Va sorprendre's de veure's encara somrient, pensant en que potser sí que hauria de sortir a sopar algun dia. La insistència de les casualitats.

Al sortir de la feina va anar a fer un cafè, volia tornar-lo a veure. Va agafar un diari es va asseure tranquil·lament a la terrassa. Passava una mica d'aire i li va agradar sentir aquella fred a la pell. La gent entrava i sortia, aquell dilluns assolellat. Veia passar les motos i les bicicletes. De sobte aquell somriure conegut:
-Ei! Una altra vegada ens trobem! -era ell, venia a fer una cervesa amb uns amics. Va quedar una mica parada, sense saber massa que dir: -Vaig un moment cap dins. I no fugis que ara torno.
Li va fer cas, i va quedar-se allà palplantada, i ell va tornar, encantador com quan l'havia vist entrar aquella tarda a la bugaderia i a la seva vida. Van xerrar, ell desmesuradament, ella se'l mirava.

Al llevar-se, va entrebancar-se amb les sabatilles, el mòbil sonava rere seu repetint l’alarma que havia oblidat desconnectar. Imaginació o somni. Va mirar-se al mirall i va pensar que encara no existia. Es va tocar les parpelles, les va acariciar. Intentant desfer l’embolic que tenia als cabells, va pensar que aquella havia estat una nit mogudeta, mentre observava el desordre en que s’havien convertit. Va tornar al llit. De sobte, un cos calent i adormit. Va mira-se'l i va reconèixer aquella fisonomia dolça. Va sortir del seu estat d’inconsciència: una esgarrifança. I les mans, com si fos la cosa més natural del món, com si recaigués tota la seva essència en això, van començar a acariciar-lo.

A fora queia un xàfec esfereïdor. Ell li parlava de la seva vida, la feina, la família, els amics. La seva veu era forta, plena d'energia. Ella tenia ganes de cridar, de dir-li que callés. Però al cap i a la fi, aquells ulls que la miraven no tenien la culpa dels seus mals. Poc a poc, la pau recobrava espai dins el seu pit, amb petites batzegades. L'escoltava i s'acariciava els cabells llargs i fins. L'escoltava i sentia un pes dins de l'ànima. El veia, feliç, passant per sobre els dies lleuger. Sentia enveja de no poder ser com ell. Ella, que havia de programar totes les hores dels seus dies per no tenir temps per pensar, temps per perdre, temps per perdre's. Va pensar en la seva felicitat, espectacle fictici que havia organitzat sota el títol de 'vida al camp'. Necessito un canvi d'aires. Provar un lloc nou, una nova vida. He esgotat totes les bales d'aquesta ciutat. I sempre marxava, s'escapava de quelcom que encara no havia descobert. Ara es deia que era feliç a aquell poblet, amb aquella merda de feina, amb els matins llargs i el meandre del riu al costat. Els veïns, espectadors impacients de noves escenes, la cuidaven i la mimaven amb verdures i ous frescos. Tot el que s'havia endut quan va marxar de Barcelona van ser unes caixes amb llibres i la roba d'estiu. Començar de nou. El problema era que a hores d'ara, ni tan sols sabia d'on havia partit.
-Cafè? -va preguntar mentre s'aixecava del llit i posava un disc compacte.
-Sí, si us plau.
I se la va mirar, tan segur de si mateix, amb aquells ulls verds, que ella es va morir de por. Qui caram és aquest xitxarel·lo? Ens vam beure la nit i ara em sento sola, perduda en aquesta cambra immensa. Ell em mira, parla i sap tot el que ha de dir. No li ve de nou trobar-se fent-li el cafè a una desconeguda, i no és que m'importi, però sempre m'ha encisat l'excepcionalitat i no aquesta rutina de nits salvatges. És guapo, l'únic inconvenient és que ho sap. Xerra, ompla l'habitació i els llençols de saliva i deixa'm tornar a casa. Com sempre, ell fa i jo em deixo fer. Aquell blues trist la va sorprendre. Exigint-li atenció fora d'aquella lleu letargia. Potser totes les certeses que ella creia saber no eren més que suposicions.
-Sucre?
-Sí, si us plau. -i amb la mirada perduda, gola avall, va parlar-li: -Ernest, tu no has fet mai res dolent, oi?
-Dolent com què? Dolent com una putada o dolent com...com matar algú?
-Dolent com matar algú. -va dir sense vacil·lar.
-No.
-Ja m'ho pensava.
I va tornar a fer-se el silenci. Ell va torçar el gest, fent-lo una mica amarg. Li va apropar la tassa i li va besar el rostre, sota els ulls. Va prendre-li les mans entre les seves mans. No deia res, la mirava profundament. Va encabir-la entre aquells braços ferms, i ella es va deixar caure. Abismes de veritats ocultes, els seus ulls negres van començar a plorar. Les llàgrimes rodolaven galtes avall i, en silenci, li omplien els llavis d'aquell beuratge salat. A fora llampegava, tronava dins el seu cap.

Plorava pels dies obscurs en que es feia forta, plorava per no haver-ho pogut fer sota la seva façana dura i àgil, plorava per aquesta independència obligada, condemna de vida. Plorava per les nits eternes de soledat, pels matins feixucs i la tristesa de l'interior del seu cotxe, sempre desordenat. Plorava pels calaixos plens de notes que mai donaria, metàfora de les paraules que havia oblidat de tants silencis. Plorava pel seu anar i venir, per no trobar la felicitat, per ser poruga i no poder-ho dir. Plorava per la infinita inquietud que li buidava l'ànima. Plorava pel rostre de sa mare el dia que la va veure de nou i després de tants anys, plorava pels dits tremolosos d'en Martí trobant el pis sense llibres i sense roba, sense la seva olor. Plorava per haver-lo vist morir, conscient de tot, i no haver dit res. Plorava.
-Has matat algú? -va dir fluix.
-No, però és tan dolent com matar algú.

Després d'esmorzar va tornar a casa. Va recordar les maduixes, que dolces, s'arraulien enmig d'aquell nèctar magnífic. Se les va menjar i va anar cap al rierol. Al posar els peus a aquella aigua tremolosa va sentir-se renovada.

Al meandre de la seva vida lluïen, aquell migdia fresc, lliris de pau i una mica d'aire.

Silenci

2009-03-23T19:15:00.000-07:00

Escolteu aquest silenci.
(Joan Brossa)

Fills de puta.

2009-03-18T18:55:00.000-07:00

10.40h.

23.27h.

23.48h.

jo volia dir moltes coses, però només sento ràbia.

NO A BOLONYA.
TOT EL MEU ODI ALS QUI PARLEN A COPS DE PORRA.

Tota la meva il·lusió als que demà omplireu els carrers del meu bonic país,
"No a la política educativa del Departament".
http://www.sepc.cat/

Metròpoli

2009-03-11T09:56:00.000-07:00

Sol, al petit despatx, de nit, adonar-se de cop que tothom dorm. No és només el silenci, és saber que no hi ha moviments, que s'ha tancat una casa plena de coses i que jo n'he quedat fora sol. Res no es mou, prop de mi, i així no he de reaccionar, només he d'accionar, si vull, petits moviments lliures, gestos que semblen més viscuts que de dia, omplir una pipa, passar les pàgines d'un llibre, escriure a mà com en els vells temps, per no fer cap mica de soroll, pensar soroll i obrir el Coromines per veure què en diu, i deixar a mig fer el que feia i començar una altra cosa, descobrir que he oblidat d'encendre la pipa, i fer-ho, i ara què?, ara res, o el que sigui. (Josep Maria Espinàs. "Nocturn a casa", dins de Temps afegit. Edicions La Campana, Col·lecció Campànules núm. 2. Barcelona, 2.001.)

[i aquest és el principi]

D'illes. (Capítol 1)

Va deixar la maria per un altre moment. Començava a tenir mal de cap. De la finestra estant veia aquella negror que amb petits reflexos lluminosos dibuixava un mar en calma. El far donava voltes sense parar, lent però constant. El silenci i l'escalfor li feien més difícil respirar. S'havia deixat convèncer i ara es trobava en aquella illa petita i feta calma que l'ofegava. Amarat de suor va sortir a fora. Va encendre una cigarreta, com si aquell acte conegut li hagués de fer disminuir el pols desbordat. Les espardenyes li ballaven al voltant d'aquells peus secs i plens d'ossos. Al creuar el petit portal, que únicament complia una funció decorativa al darrera d'aquella casa, començava la platja. Se li van omplir les espardenyes d'aquella sorra. Ho odiava. Emprenyat va recular, va enfilar-se d'una revolada sobre aquella motocicleta atrotinada, va empènyer el cavallet enrere i va sortir, poc àgil, cap a la carretereta. La calor va anar minvant a l'hora que el seu cap es relaxava. Va continuar tot recte, pensant que seguia una mena d'instint interior. Això el feia sentir més persona, més llest. En realitat, són petits gestos interns, poc importants i esporàdics que acontenten el nostre ego per creure'ns persones no normals. Va arribar al final. Començava a clarejar, tot i així el far continuava girant. Havia sentit a dir que l'important no és la llum que fa sinó els segons en que està apagat, a les fosques. Va palpar-se la camisa buscant el paquet de cigarretes, no hi era. Enlloc de exaltar-se, com hagués fet en qualsevol moment els últims quatre mesos, no li va importar. Va asseure's a una vora de la carretera prou aprop per sentir la gran presència d'aquell far perpendicular a l'horitzó, desafinat; prou lluny per veure aquell espectacle de llums que li apaivagaven el viure feixuc. Va romandre en silenci. La literatura li havia ensenyat que aquella escena que l'envoltava era la idònia per pensar, per tenir la reflexió de la teva vida, tancar els ulls i obrir-los renovat i un xic més alt. Però ell estava bloquejat, no podia pensar. Es sentia buit i es veia un ésser trist. L'albada va portar-li les primeres llàgrimes. Poc a poc va començar a plorar. Va fer-ho com feia temps que no ho feia. Plorava sol i es sentia la persona més desgraciada sobre la capa de la Terra. Afortunadament estava sol, i sol s'ensorrava, podia ser vulnerable. Va arronsar les cames i va apropar-les al pit. Va abraçar-se a si mateix i va sentir el pes dels dies. Hagués desitjat que algú el tregues d'aquell espiral desolador. Era exagerat i impulsiu, i moments com aquell l'enfonsaven. Va recordar aquells versos: hi ha un espiral enmig del mar, on les gotes es tornen dolces. De sobte, va sentir la seva mà sobre l'espatlla:
-Estàs bé? -tenia el gest preocupat i una mirada alegre i acollidora. Com si hagués despertat d'un malson, nerviós, es va alçar, tot engolint les últimes llàgrimes dins aquells ulls, d'un verd intens-. He vist la moto i a tu, aquí, ajagut, que...-va bacil·lar uns instants- he pensat que t'havia passat alguna cosa.
-No, no et preocupis -va forçar un somriure-. Estic bé, només mirava el far.
-A mi també m'agrada mirar-lo, sobretot a aquestes hores.
La va mirar, i li va semblar la criatura més tendre que havia vist mai. Duia un vestit de fil blanc, que li voleiava i acompanyava, perfecte, els colors d'aquell nou dia que començava. Els cabells, rossencs i ondulats, els duia recollits en un monyo mal fet. Era preciosa. Va mirar-li els ulls de color de mel, la va veure com una nimfa fràgil i salvatge. No ho sabia, però aquesta era la primera i la última vegada que la veuria. Aquell vespre ella es llançaria daltabaix del penya-segat que l'havia acompanyat durant l'últim any, acabant amb la seva vida sense adonar-se que n'havia salvat una altra. La Cristina era natural de Màlaga. Tenia un accent marcat quan parlava català. Reia sense parar, i aquella renglera perfecte de dents brillaven rere els seus llavis prims. Malgrat i que pugui semblar un tòpic, tenia aquella gràcia del sud i era genial. Treballava de cambrera a un bar just al costat del far. Començava aviat perquè havia de recollir el desgavell del dia anterior, no li agradava quedar-se sola netejant de nit. El va convidar a esmorzar amb ella, a hores d'ara encara no sap si per pena o pel fer senzill i sincer que la feia moure's.
-Cafè? -va preguntar mentre obria finestres, col·locava cadires i posava la ràdio.
-Sí, si us plau.
-I doncs, que hi fas aquí? Tots tenim una raó per venir aquest bocí de món.
-Jo? Jo suposo que no estic bé. No vull dir malament del cap, ni res per l'estil, però he deixat de ser una persona correcte. I no ho faig com un acte de rebel·lia. No, no -parlava molt ràpid, entrebancant-se amb les paraules, i la mirada perduda-. Vull dir que m'és igual que la vida m'hagi tractat com ho ha fet. Potser només he obert els ulls i tot el circ que tenia muntat se n'ha anat a la merda.
-Sucre?
-Sí, si us plau. Doncs el fet clau és que finalment he deixat la feina. La meva família, la meva santíssima família que tant es preocupa per mi, m'ha enviat a aquesta illa, que més que una illa és una peixera, a retrobar-me amb mi mateix, a relaxar-me. Com aquell qui envia el nen a unes estades de cap de setmana. “Has de mirar d'aixecar el cap”, bah! Encara sembla que els sento. I de fet, la culpa no és d'ells tampoc. Però ja em diràs que hi faig aquí, a casa la cosina de ma mare, una hippy carregada de calés que viu al costat de la platja amb la seva companya i quatre gossos. Aquesta illa m'ha de salvar? Jo em sento més ofuscat encara. De que em serveix aquest temps aquí o la vida que portava allà? Res m'agrada.
- Jo m'estic morint -i es va fer un silenci opac dintre del seu cap, que va reflectir una ganyota a la seva cara-. No passa res, no et preocupis. Quan ho vaig saber vaig marxar de Màlaga. Buscava algun lloc on ningú em preguntés res, un lloc on quan me'n vagi la gent no em trobi a faltar. I ja ha passat un any! És complicat marxar sense fer soroll, però crec que ho estic aconseguint. Formentera és pau -va fer una pausa, com donant per acabada la seva declaració-. I que t'ha fet ella?
I amb aquest ella no es referia a ningú més que a l'Ariadni. L'Ariadni que li havia omplert els ulls i els dies d'il·lusions i de futurs. Ella, que havia vingut de ves a saber d'on, per qui havia deixat tot el que era: la seva recent dona, els luxes, el viure vulgar de l'home modern... Ella va marxar tal com va arribar. Només els amors intensos i passionals poden causar aquests terrabastalls a una vida tan ben assentada. Bé, potser no cal que sigui intens i passional, potser només cal que sigui amor. L'amor, tan incomprensible com necessari.
-Encara no m'has dit com et dius.
-Em dic Martí, Martí Solius.

8 de març.

2009-03-08T06:36:00.000-07:00

Avui, felicita’m el dia. Avui.

Lleva’t aviat, empés per un pressentiment cert. Surt a fora, al nostre bosc particular, i agafa’n un ram de violetes silvestres. Arranca-les amb cura, procurant no malmetre la delicada flor. Porta-les dins un puny tancat que s’alça valent i crida un bon dia a les que lluiten, avui.

Camina lleuger per dreceres i rierols de primavera que encara fan olor de neu, camina i felicita’m el dia, avui. Deixa les violetes al capçal del llit, espantant qualsevol fantasma vestit d’intolerància o desigualtat, jo dormo tranquil·la. Escola’t dins els llençols, avui ens banyarem de vida i alegria. Barrejat entre el meus braços, sents el dia?

Avui farà sol, sempre més.

Una abraçada, companyes.

2009-02-24T10:49:00.000-08:00

Quan la maduresa m’obri la porta de sentir l’esguard d’un esmorzar un diumenge al matí, vull que sigui així. Vull que em truquis entre setmana quan la feina t’ofegui i la soledat t’empenyi més enllà de les estrelles, que de petites, comptàvem juntes. Vull que sigui així, estius de camins vells que ens recorden i ens omplen les forces que els anys ens roben. Vull que un dissabte mandrós, mentre espero la nit, vinguis nerviosa i d’amagat de tot i que m’expliquis històries de llibres que ens donen llibertat i un nou viatge per compartir. Vull que sigui així, que entre tabac en mà i un cafè a corre-cuita, se t’escapi una llàgrima. Vull que sigui així, de veritat i d’aprop.
Però, de fet, el que em faria més il·lusió és que un aniversari qualsevol, d’aquells després del quaranta, sense avisar, em regalis una vida en cançons i per bandera un “Cal anar endavant sense perdre el pas...”.

Perquè m’agrada la seva amistat,

i no m’he n’he pogut estar d’escriure-ho.

temps i aire

2009-02-20T03:20:00.000-08:00

A fora la caixa es llegeix fràgil amb unes lletres ben grosses. És imprescindible no oblidar-ho mai. Cal escriure aquesta història a llapis i sense pressionar massa sobre els fulls.

Un cop més, el vent del nord rebrega la meva ànima i embolicats per aquest cabdell –que havia sigut fantàstic- ens ofeguem. Jo et dic que no, ara sí, però només quan plou. Tu condueixes i somrius quan voldria que visquessis per mi, una habitació taronja. Deu ser la boira o les gotes que es resisteixen a caure, aferrades a les puntes de les branques.

La nit ens transporta, insòlitament, cap als racons que resten intactes de tanta pols. Brillants, paraules boniques, promeses que t’esquerden la veu i em punxen dins l’estómac. Poc a poc, no sé si digerir és la millor metàfora, però és això el que sento. Golafres, ens vam menjar tot el pastís, i ara cal temps i aire per guarir ferides, passos i mantenir somriures.

A fora el fred congela els dits lleugers que naveguen sobre una bicicleta vermella. Els dies sobre aquestes dues rodes: més temps per pensar. Enyoro el mar, metàfora perfecte per descriure’t.

Àgil, esquerp i valent. Càlid, suau i tímid.

[...]

T’escolto, em sento feliç.

La música als carrers del món

2009-02-19T06:18:00.000-08:00

S.O.S. (o viure en un palídrom)

2009-02-17T10:47:00.000-08:00

Colpeja fort la porta. Sent el rebombori de la sang bombejant dins seu, com xarbotada, els nusos li fan mal, colpeja més fort. Estira la mà sobre la porta, presa de l’impotència, com si aquella pressió suau ara pogués fer que s’obrís. Arrossega la mà estesa al llarg de la porta a l’hora que es deixa caure sobre si mateixa. Un cop arran del terra, plora. Singlots petits i descompassats, xiuxiueja, li cauen les llàgrimes per les galtes i ells ulls semblem més grans. Arruga la cara, rebrega els braços contra aquesta maleïda porta. Clava l’orella sobre la fusta freda. Sent el somriure, odia sentir-se així, tan vulnerable, depenent d’un petit gir de la clau.

Com una papallona rere un vidre net.

Tum-tum. El cor apaivaga el seu vaivé frenètic. Les parpelles s’obren i es tanquen lentament, escampant l’aire. Aquesta escalforeta del sol eixuga les llàgrimes. Rellegeix, parla, ordena –ordena, sobretot-. Sent el seu cos submergir-se en un bany mil·lenari. L’aigua tèbia esborra paraules –angoixa, impotència, ràbia, dolor- i escriu històries a l’anvers de les fulles d’aquest desmai que, tancant el cicle, es remullen suaus sobre el cabal tranquil del riu.

Desmai, de Monet.

Ploure's

2009-02-16T16:38:00.000-08:00

Sortia de casa, feia tard com sempre. Per una vegada aquella setmana, havia desitjat que plogués. El dia no semblava diferent a l’anterior i el cel va plorar amor, enyors i anhels. Caminava ràpid, no feia temps per anar descalça, tot i que li hagués encantat. Els braços llargs seguien el compàs fàcil dels seus passos. Va arribar, va seure i potser fins i tot va somriure. Una anhelada d’aire nou i net, aquella llàgrima als ulls que va retrocedir a últim moment i, sense voler, va deixar pas a una explosió de colors i sensacions. Va dilatar les pupil·les per encabir tot aquell espectacle màgic, per recordar sempre més, per tancar els ulls i continuar veient-hi. El contacte amb la seva pròpia pell –sempre suau- fou el trempolí imponent cap a una caiguda lliure al pou de la tendresa, de la veritable tendresa cap als altres iniciada en si mateixa.

Àgil ocell migrador.

És sortir i veure-hi, per un cop, clar. És somriure galopant sobre el vent. És mirar-se amb ulls de món i abraçar-se a un mateix, aferrar-se a la petita llista de desitjos i torçar l’extrem dret de la boca, esbossant un somriure. És sentir-se lliure. És fer dels dies coses fàcils. És viure feliç.

Dia tres.

2009-02-11T02:41:00.000-08:00

Avui m’he llevat i un sol tímid començava a sortir. M’he sentit feliç de ser aquí, on sóc ara. Podria recórrer al poètic “tan lluny, però tan a prop”, però no en tinc ganes i no és cert. Res especial succeeix, només és espai. Aquí, als vespres rellegeixo la llista d’enyors -fluixet- a l'habitacle càlid, i cada vegada més meu, que m’embolcalla. Al carrer, rengleres de cases de teulades negres esperant la gran nevada m'observen encuriosides. He imaginat carrers amb cavalls i princeses flamenques rere aquestes cares rodones. Aquí, a aquest bocí de món on els pollancres creixen desordenats i moren de vells, on la gent parla fluixet pel carrer i un raig de sol és una benedicció –al menys per mi-.

Sóc aquí, amb la certesa i la tranquil·litat que em vaig acomiadar de qui m’havia d’acomiadar, i que ho vaig fer amb un somriure.

http://rommeligelade.blogspot.com/

poesia visual

2009-02-09T13:10:00.000-08:00

Acabar exàmens. Sortir volant.

Després de menjar-nos la vida, concerts de Sobretaula.

2009-02-01T05:42:00.000-08:00

Tanco els ulls.

Ell parla d’abelles, de mel, de clavells, de romaní, pren les paraules de l‘apreciat Jacint, així com ho fa la seva veu amb mi. El negre taca tota la meva cavitat corporal. Anhelant que l’univers es plegui sobre el seu eix, somio els finals que anuncien, macabres alegres, em relaxo. Un cop callen, una última nota, somriuen obligats com desfent-se de les pors de les seves lletres, com si de tant cantar-les haguessin perdut el sentit tràgic i les llàgrimes contingudes fossin riures somorts sobre la cambra callada. "Estem tots sonats", miro la làmpada obrint poc els ulls.

Com explicar que el ressò de la seva veu vibrant, enigma fosc que m’atrau cap a aquell cel inventat, sense gravetat, sense infinit; aquell cel concret i conegut que ens tranquil·litza quan ens avergonyim de ser com som.

http://www.myspace.com/sobretaula [petits concerts impossibles]

El pintar dels dies

2009-01-25T10:26:00.000-08:00

Va obrir els ulls i es va veure ajaguda sobre una gran tela. Amb les mans brutes de pintura va escampar els cabells que li cobrien la cara. Petits encenalls de pintura blava decoraven els seus dits llargs i sobre l’immens llençol un mar conegut es desfigurava amb els petits rajos de sol que es filtraven. Eren les sis del matí i estava sola. Feia dos anys que havia començat aquella tela. Una base de fil suau, recelós de la seva intimitat i blanc de carícies senzilles.

El dia que se’l va endur a casa sabia que no seria fàcil. Va treure’n poc a poc el feixuc embolcall. Cintes i cordills ben estacats oprimien la tela blanca. El va recolzar sobre les càlides parets de casa seva, petita i acollidora, i es va quedar nua davant seu. L’un davant de l’altre. Ella pintava així; estimava pintar. Agafà els pinzells fets del pèl de l’unicorn, encara per estrenar. Va obrir fort els ulls. Havia llegit i sentit als grans pintors que el més important era veure tots els colors dels centenars de rajos de llum que capten els nostres ulls. Àgil observadora, havia buscat tantes vegades aquells colors dels quals parlaven els llibres. Sempre espetegant davant parets grises, mai havia perdut l’esperança i ara, es veia capaç de qualsevol cosa amb l’arma infalible del seu pinzell daurat.

Dies i nits van rodejar-los, a ella i al quadre. Primer era un raig de llum, una estrella fugaç, un cavall alat, una papallona de tardor, un riu alegre d’alta muntanya, una font sonora, una ciutat de lladres, paraules que comencen amb ema i versos descordats. Finalment, va ser el mar. Desembocadura d’anhels i desitjos a les fosques i amb veu baixa.

Es va aixecar de sobre la tela. La recolzà de nou a la paret de la cambra. Es va posar aquell vestit i va sortir de casa, tancant poc a poc i sense fer soroll amb la porta. Les mans brutes i el somriure li van recordar que encara els queda quelcom pendent: emmarcar el quadre.

...els mars de Sorolla.

Sembla

2009-01-24T12:58:00.000-08:00

A vegades, quan em perdo,

ell m'ajuda a escollir les paraules.

La mariposa volotea
y arde —con el sol— a veces.

Mancha volante y llamarada,
ahora se queda parada
sobre una hoja que la mece.

Me decían: —No tienes nada.
No estás enfermo. Te parece.

Yo tampoco decía nada.
Y pasó el tiempo de las mieses.

Hoy una mano de congoja
llena de otoño el horizonte.
Y hasta de mi alma caen hojas.

Me decían: —No tienes nada.
No estás enfermo. Te parece.

Era la hora de las espigas.
El sol, ahora,
convalece.

Todo se va en la vida, amigos.
Se va o perece.

Se va la mano que te induce.
Se va o perece.

Se va la rosa que desates.
También la boca que te bese.

El agua, la sombra y el vaso.
Se va o perece.

Pasó la hora de las espigas.
El sol, ahora, convalece.

Su lengua tibia me rodea.
También me dice: —Te parece.

La mariposa volotea,
revolotea,
y desaparece.

Pablo Neruda,
Mariposa de Otoño

fugir

2009-01-14T04:35:00.000-08:00

Vaig al vàter mig esbufegant de ràbia. “Havia de ser avui?” penso mentre trec un tampó de la bossa. Primer: em fa nosa. Ell i la regla. Al llençar-lo a la brossa llegeixo “Coloque su tampón o compresa sobre la bandeja de forma higienica”, al costat algú hi escriu amb ràbia “la regla no és antihigiènica!”.

Arreplego la bossa d’una revolada i surto cap a fora, abans però, bec un glop d’aigua. Corro per davant de consergeria, i un Narcís cada dia més vell em pregunta que cap a on fujo. No li dic res i somric. Surto corrents de la facultat. El món es mou, no em vull parar. Penso en el que ha dit sense saber què em preguntava realment “cap a on fujo?”. Pressuposo que no n’hi ha per tant i deixo que les meves cavil·lacions segueixin el ritme frenètic de les meves hormones. Una cèl·lula que s’arrenca del meu cos i em dol, em fa arronsar-me sobre mi mateixa i sentir cada bri d’aire que es mou.
Miro els vianants que em rodegen, que desconec. Alguns foragiten qualsevol voluntat de creure en la humanitat, però malgrat tot, puc sentir el seu cor bombejant la sang. Els miro de reüll al creuar-se amb mi i imagino milers de vides paral·leles a la meva.
El noi que va vestit de verd viu a la plaça del lleó. Es lleva sempre tard, de nit treballa a un bar del barri vell, i així sempre pot mirar, amb una tassa de llet a les mans, com la gent entra i surt del mercat. Avui està més content que de costum, però encara no ho sap. Només arribarà a la feina i la noia rossa, que ve els dimarts a fer conversa amb un noi d’escòcia, li somriurà i després ja no podrà deixar de pensar-la.
La noia que està embarassada, probablement no el volia tenir, ell és massa gran i massa sedentari, sap que l’haurà de fer riure ella sola. S’imagina al costat d’un petit llit cantant les estrelles per adormir la seva vida estimada, i això li fa oblidar la resta. Ja no pateix per ella, ni per les estries imminents sota la seva panxa rodona.
El del BMW és un gilipolles. I no ho penso per pensar. Enganya la seva dona amb aquella secretària nova. Ni se n’adona que al mateix temps s’enganya a ell seguint amb alguna cosa que ja mai més tindrà sentit. L’una pensa, és ideal pels dinars en família i els llibres compartits, l’altra, per les flors a mitja tarda i el sexe en llocs prohibits. Hauria de quedar-se sol, però sé que no serà així.
La noia dels ulls verds al mirar-la m’ha somrigut. Avui s’ha llevat aviat i a aquesta hora del migdia està plena d’energia. Acaba de treballar i va a comprar-se aquell vestit negre que va veure l’altre dia mentre passejava. Segur que quan estigui morena li quedarà millor. Pot ser sap que jugo a aquest joc, potser ella fa el mateix.

(robant versos)

2009-01-12T09:28:00.001-08:00

Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
[...]

http://versosdesdelatrinxera.blogspot.com/2009/01/avancem.html

Andròmines

2009-01-08T04:52:00.000-08:00

Asseguda en una cadira qualsevol de plàstic de l’ikea, envoltada d’espelmes intentant relluir, i gent moderna de Barcelona fent el mateix. Ell cantava, jo -inevitablement- somreia. Versionant als Pulp amb una petita i divertida “Gent normal”. De llavors ençà em pregunto si entro dins aquest curiós paquet de normals. Els normals, que no tenim diners i que somiem en viatjar ben lluny, que escoltem bocabadats les històries que ens expliquen, que som divertits i que de tant en tant ens emborratxem. Ser normal, tothom espera ser-ho i ningú voldria que l’anomenessin així. Els normals, massa propers als mediocres.

Creant aparadors d’andròmines que se’ns acudeixen, històries que ens fan pensar que pensem, que escrivim i hi ha qui ens llegeix: la dolça vanitat de treure el cap per sobre dels normals. I dormim tranquils sabent que tenim un nou llibre a la tauleta que ens farà més àgils i en algun moment o altre ens permetrà, estant al Cafè fent una copa de vi, seduir a un altre “anormal” amb la fluida conversa dels cultes. Escoltem als Manel i tenim amics amb càmeres reflex, per fer un gran recull a tot color de la nostra vida d’anormals.

I després de tot, ens cau el circ que teníem muntat al pensar en com ens agraden els vermuts del diumenge, els cafè i cigarro després de dinar a un bar qualsevol que faci pudor de fregit envoltat dels nostres, que ens agrada imaginar una vida tranquil·lament normal que ens faci sentir especials, sense haver d’anar a cap país exòtic, i arribar a vells i ser (saber) el que són (saben) els nostres avis.