Petits tresors.
“Mu mare un dia em va dir: Ara ja te n’has anat de casa i has fet una cançó, ara n’has de fer una altre que digui que tornes alguna vegada, no?” Em venia de gust escriure per tu, estius amb els peus al riu, i el poble de la meva vida, el bressol con ens gronxaves, dolça com sempre. Aromes d’un hivern a la vora del foc, o recargolats dins el teu llit després d’un vespre de pessigolles. Petits tresors. Al campanar més alt sent aquella hora. Les vuit. S’aixeca la bellesa de les princeses matineres. Desplega el rostre i amb ell la força. Silencis a una vida regalada, per a tots. Desperta’t, hi ha qui et deu un petó. La roba s’escalfa al sol, un jersei fet a mà, acompanya uns bracets tendres de por. Al suau bri de vent escolta aquella cançó. La meva mare, virtut en les mares del món, per ensenyar i donar vida, recull d’una pau infinita, racó del món on viu la llum poder ser petit de nou, per sempre, i sentir el teu càlid alè, sempre més. “Sempr...
