Oda al son.
Últimament no sé ni on tinc el cap. Pujo al cotxe, faig una llista mental de tot el que necessito per sobreviure un dia més. Les claus, el mòbil, el dinar, l’esmorzar, la cartera, la targeta de fitxar. Sembla que hi és tot. Vint minuts més tard m’adono que no duc paraigües i que segurament em tocarà mullar-me. Accelera, accelera,... o tornaré a fer tard. Dos dies seguits ja sobrepassa el límit de benevolència del de recursos humans. Quins dies! Treballa, treballa, posa bona cara, cap aquí, cap allà. Deixa un somriure i intenta dissimular l’expressió de “si pogués t’escopiria al bell mig d’aquesta cara de porc fastigós que fas”. Un somriure. Segur que no m’ha sortit del tot bé. Bé, és igual, potser és millor que es vegi què penso. Treballa, treballa... No, si us plau! No em vinguis a fer la reunioneta informal a menys cinc. Vull marxar. Necessito marxar. M’haig de fer el dinar per demà i encara no he passat per la fruiteria. Tinc sis tones de roba per rentar. Que sí, que sí, que...