Lleu. Viure.
M’he llevat, negre nit i gat dormint sobre els meus peus al llit. Esmorzo un suc de llimona, cafè i 3 galetes. Tot sense sucre. En silenci em vesteixo, a poc a poc. Cotxe. Feina. Silenci. Suposo que deus ser tu un altre cop. Faig com aquell, i no em giro a veure qui ha entrat al despatx. Fa dies que fas mala cara, el contorn dels ulls se’t torna encara més negre, més fosc. Et queda bé, malgrat i que em fa pensar que deus tenir el cap ple de monstres que no et deixen dormir bé. Tampoc ets l’únic. No sé que s’espera d’algú com jo, no sé que deus pensar quan em mires, de fit a fit. Allargant una mica més del compte el contacte visual, tan segur de tu mateix. Què busques? Què em voldries dir? Jo segueixo sense girar-me i m’imagino que em mires estranyat. Sé que la gent pensa que sóc rara. Ho sé. Ho vaig veure escrit a la meva taquilla a l’institut, a mil llocs diferents. Ara ja no fa mal. Panxa. Faig la feina. M’aixeco de la taula a tres quarts d’onze, vaig al lavabo...