Caminant descalça

La M em va mirar. Em va abraçar i em va recordar que és important pensar, i pensar bé. Sense pressa, sense por. El meu pes a la balança.  Arribar a casa, i els meus pares, com uns avis, cuidant la C. Ja havien sopat. I jo em vaig escalfar l’escudella mentre xerràvem. De sobte, cullera camí de la boca, una petita mà es va estendre sobre la taula. Què vols bonica? Li vaig dir. Em va mirar, i va mirar la mà, quasi bé amb superioritat. Vols que et doni la mà? I va assentir amb el cap, tímida. I jo quasi em moro d’amor. Com es pot ser tan bona, tan dolça i pura? Tan preciosa i alegre? Com es poden saber tantes coses amb tres anys?

Mirava els ulls de la guineu. De sobte, em vas preguntar com estava i vam començar a caminar cap a casa.

Només necessitava una raó  -clara, brillant, propera- per quedar-me.  Només una.   selènic -a [der. del gr. selḗnē 'Lluna'] adj Relatiu o pertanyent a la Lluna.

Vindré divendres, perquè sí, perquè em ve de gust. Però no crec que vingui més, al menys de moment, al menys si ha de ser així. Estimar és ser-hi. Poder ser-hi. I hi ha coses que prefereixo estalviar-me, que sóc valenta, però no tant. Tercera llei - llei d'acció i reacció  Sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer.

I en aquesta barricada, la vida. Esquivava metralla i ferregots. El sol enlluernador, la boca seca. Els projectils rovellats, els trobava bells enclastats contra la terra, plens de mort i de pols. Tot devastat. Buit. I no obstant, em sentia com a casa. Sense saber-ho. L’inhòspit com a llar i costum, i no recordar-me de mirar cap endins, quasi bé no saber ni com fer-ho. Sense saber-ne més. Seguint, el que em va semblar un caminet desdibuixat – més tard vaig saber que era el camí a casa – vaig arribar a la trinxera. Tenia les mans seques i plenes de ferides i crostes. Les ungles brutes, els ulls vermells. I no vaig saber la set que tenia fins que no vaig començar a beure aigua, no vaig saber com cansades estaven les meves cames i la meva ànima fins que no em vas dir vine, seu aquí i t’abraço . I en aquesta barricada, trinxera improvisada enmig d’aquest món d’inèrcia i mala consciència, hi ha nascut un clavell vermell. Em cal poc més per ser feliç.

Va escollir-se la roba amb tendresa. Aquella rutina, despullada davant l’armari antic, els peus sobre el terra fred, l’aigua regalimant-li pels cabells xops de la dutxa, esquena avall... Aquell ritual tenia quelcom de solemne. Li recordava a l’àvia Teresa passant el rosari una tarda d’estiu rere una finestra amb la persiana mig abaixada, i no pregunteu perquè, perquè els viaranys de la memòria són inescrutables. Potser era per la llum obliqua que entrava a l'habitació. Potser era per la mateixa pell fina. O tal vegada per aquella mirada de les bruixes de Llers. La roba d’estiu havia intentat trencar la gama trista d’hivern, només interrompuda pel vermell. Negre i roig, els seus colors. I l’ànima perduda d’un saurí. Intent fallit. I aquella nit, que havia d’anar a un concert al que no va acabar anat, que havia de sentir uns poemes que no va acabar sentint, que havia d’agafar unes mans que no va acabar agafant, que havia de besar uns llavis que no va acabar besant. Aquella ni...

Surt de la crisàlide el meu cos estimat. La meva nau, salvavides que em guardes. Que mai ningú em torni a dir que t’haig d’odiar, que t’haig de canviar. Que no m’ho diguin fins que m’ho cregui. Que et vull així feréstec i fort, de cuixes amples i pits petits o grans i plens de flors o caiguts. De cabells llargs o curts, arrissats per l’aigua de mar o llisos en tramuntanada. Tan se val. Et vull viu i viscut, que m’agrades amb ossos i amb corbes, amb la pell blanca dels racons i la pell vermella del sol. M’agrades amb taques de naixement i amb constel·lacions de pigues, amb cicatrius de vida. Amb dits llargs per tocar-te tot i arreu i abastar la fruita dolça que em neix del ventre.

Miro el diccionari i la polisèmia fa la vida poesia. M’encanta, en sóc addicte i sempre em satisfà, em sorprèn. Se m’enganxa una paraula, l’arrossego tot el dia com un perfum que no es desfà. M’assec, l’escric i com un encanteri poderós el diccionari em retorna la fletxa de cupido i descorda la paraula per obrir-me un balcó carregat de flors o desastres per on llançar-te, pisos avall. Tan se valen les metàfores, els nàufrags, les aromes o la màgia. La polisèmia salva el món, i m’agradaria abraçar aquella vella senyora amb ulleres que m’he imaginat teclejant un vespre sobre una màquina d’escriure: l’arrel, l’any, el primer significat, el segon...i així anar fent.  Era per mi? Maria Moliner.

“Un dia vas mirar-me i em vas dir:  vull que siguis sempre més per a mi, [...]  ens vam prometre però no ens vam complir.  Som només dos estranys en el mateix camí.”   Pecats.  Ha parat de ploure i tinc la cara neta. He aguantat la pluja. He deixat que em mulli. I saps què? No ha passat res. La lluna m’esguarda, quasi fa el ple. Les orenetes que ja han fet niu deixen pas als rats-penats i tot sembla una mica més fàcil. S’assemblen en la penombra, tan sols la forma de volar els fa diferents. Sóc a fora, a la placeta on he après tantes coses. La solitud i veure passar els últims corredors. Les llums de les cases s’encenen arreu del barri vell. Els arbres s’atansen i m’abracen i ara ja puc veure el bosc. Sense prismes. Decidir sobre el que sí que depèn de mi. Mirar endins, ben ben endins. No tenir por d’aprendre.  I si plou, em mullaré. Ara ja sé que no passarà res... Desxifrar què pertany al seny i què a l’instint. No fugir. No fug...

Deixa’m marxar volant, que no puc més, vull dormir en negre cent anys i que al llevar-me no recordi qui sóc. Que algú em tregui aquest gust de sang de la boca, la sorra dels ulls, la circumferència de la soga sense coll. Que ara que no hi ets el silenci opac em rebenta els timpans. No hi ha contes, ni colors, ni dies de pluja fresca. Només bassals i fang i boscos de caducifòlies en tardor. I el cor, pàl·lid a base de cops.  Cadascú que salvi als seus.

Els ulls em couen, es clouen. L’aire irrespirable baixa dens per la tràquea.  Puja la tos, la nàusea, el vòmit. Els nens ploren, cauen a terra. Idomeni brut de pols, de la vergonya del món. Mai sabràs si és dolor o gas lacrimogen.

Vola una bossa de plàstic  enmig d’aquesta roureda esclarissada, sud enllà.  Tinc el cor trencat  perquè te l’he trencat a tu.  He tallat l’arbre que fèiem créixer,  n’he arrencat les arrels  i n’he fet caure les flors  –futurs que compartíem–.

Que la teva mirada aspre, grisosa em trastorna i no sé cap a on girar-me. Que no sé què dir-te quan no em vols dir res. No hi ha lloc on amagar-me en el teu silenci. I així, quieta al sol, mentre tothom xerra i balla i menja i riu amb la boca plena, així, sembles una fulla seca que ha caigut de l’arbre. [...] defender la alegría como un derecho defenderla de dios y del invierno de las mayúsculas y de la muerte de los apellidos y las lástimas del azar y también de la alegría. Defensa de la alegría, Mario Benedetti

Poeta amb pistola planta, flor carnosa: carnívora. Acostes els dits, carícia i sents la mossegada, la flaira fèrrica de la sang. Els ulls tornen blancs i es trenca un fil de veu dins teu. Confiar [s. XIV; de fiar] 1 tr 1 Remetre, lliurar (algú o alguna cosa) a algú amb confiança. 2 p anal Confiar les llavors a la terra. Confiar alguna cosa a la memòria. 2 tr 1 Fer saber en confiança. Confiar un secret a algú. Confiar els seus ideals, els seus projectes, a un amic. 2 fig Confiar un secret al paper. 3 intr Posar, tenir, confiança. Confiar en un amic. Confiar en les seves pròpies forces.

Si yo fuera Dios y tuviese el secreto, haría un ser exacto a ti; lo probaría (a la manera de los panaderos cuando prueban el pan, es decir: con la boca), y si ese sabor fuese igual al tuyo, o sea tu mismo olor, y tu manera de sonreír, y de guardar silencio, y de estrechar mi mano estrictamente, y de besarnos sin hacernos daño -de esto sí estoy seguro: pongo tanta atención cuando te beso; entonces, si yo fuese Dios, podría repetirte y repetirte, siempre la misma y siempre diferente, sin cansarme jamás del juego idéntico, sin desdeñar tampoco la que fuiste por la que ibas a ser dentro de nada; ya no sé si me explico, pero quiero aclarar que si yo fuese Dios, haría lo posible por ser Ángel González para quererte tal como te quiero, para aguardar con calma a que te crees tú misma cada día, a que sorprendas todas las mañanas la luz recién nacida con tu propia luz, y corr...

Fins i tot quan tremolo com una fulla sé on tinc les arrels.

Baixa la pressió a les meves venes, sempre inversament proporcional a la del meu cap.

Se sembren els moments viscuts, les imatges que després seran records.  I quan el dia a dia m'ofegui invocaré la nostra pell morena a la vora de l'Atlàntic. El teu caminar alegre, el meu posat distret. Veient els núvols passar.  Invocaré els dies senzills, quan tot era fàcil, feliç. Blanc o negre.  Quan no hi havia gris.