Caminant descalça

Amalgama  [1839; del b. ll. amalgama o del fr. amalgame (s. XV) (però en tot cas, sembla, procedent de França), que prové d'una alteració de l'àr. al-ǧamâ'a 'reunió']  f 1 LING 1 Fusió de dos mots o dos morfemes contigus en un de sol.  3 fig Mescla d'elements heterogenis.  Som la CUP . Som un exercit de somiadors, de dones i homes lliures que ho volem tot. David Fernàndez, cap de llista per Barcelona. Aquests dies de campanya electoral estan aflorant moltes coses que de vegades no sabem ni que hi són, o bé, no les podem veure.  Estava a la universitat i han aparegut un grupet tot curiós. Un altre company i jo ens ho hem mirat tot estranyats. Vestits amb roba de marca, gavardines -que crec que mai han estat de moda- i fent fotos com bojos amb una càmera reflex. Penjaven un cartell: "Catalonia is not Spain". Sorpresa nostra, firmat per la JNC. La ràbia m'ha encegat uns instants. Suposo que és la mentida espetegant dire...

Sola dosis facit venenum.   Theophrastus Philippus Aureolus Bombastus von Hohenheim,  conegut com Paracels. Segle XV. He nascut perquè em falti temps en aquesta vida, per viure-la i beure-me-la. Per resseguir les corbes, flairar tots els perfums, de les coves les engrunes, llepar-ne els racons, tancar els ulls al veure tanta llum, sentir les partícules en la humitat persistent i no saber què som sinó partícules.  Em fa mal aquí. Pecats. Som dos estranys en el mateix camí i la vida no és res en si mateixa, res més que viure-la.  No és el fi, és la causa. Injustificada, salvatge i esplèndida.  Vida, al cap i a la fi. La dosí fa el verí i si és massa per empassar-ho de cop, potser haurem de fer petits glopets, recuperar la distància, no saber, dubtar i de sobte tenir-ho tot clar.  No saber, sense por.  Un cop t’ha tocat, res és el mateix.  Amazona salvatge, descavalcant àgil i segura. Ferma, fo...

L’avi és gran i corpulent. Les seves enormes mans són un retrat perfecte del que ha sigut la seva vida al camp. Aspres, com els anys que no plou i només ho fa quan hi ha el menjar dallat al camp. Fortes, com l’empenta dels qui treballen amb la terra i veuen néixer els primers brots del blat. I ell, des de l’entrada d’aquesta gran casa, s’estintola a la paret de pedra i guaita com cau la pluja. Havent recollit ràpidament les últimes eines quan el cel ja pintava gris,   sempre esperant fins a últim moment per saber si deixarà anar el raig o no. Ara, asserenat mira com cauen les primeres gotes.  I la pluja dóna aquella pausa obligada, aquella petita pau íntima i certa. El fa aturar de tot el que feia i l’aigua cau fresca i olorosa. El gotallam va en augment i ja se sent la fortor de terra mullada. 

La llum fa aquell ocre que perd temperatura. Tinc fred a les mans i ganes de cuidar-te. Les tardors i els diumenges ja no són el que eren. S'aixequen les puntes del somriure. L'excusa perfecte per arraulir-me, llegir al teu costat o dibuixar-te. Amagar els peus dins els mitjons. Passa l'equinocci aquest setembre i penso en que és una de les meves paraules preferides. Dormir prop del Montseny.  Ulls de mar. Explicarem la nostra història i serem entrenyables i sincers. Per no haver tingut por, o potser sí, però no passa res. Omplirem el mapamundi de xinxetes. Sharing Wine (a summer tale) by Joana Serrat on Grooveshark

Ella deia allò de les roses que de tan vermelles, ploren un líquid madur i violat que la fa estremir. Jo li parlava dels meus viatges, dels meus grans projectes i no vaig dir mai nosaltres, però tot això ho vaig pensar després. Ella feia com sempre fa quan em parla de coses que li fan mal: la mirada lluny de la meva, com buscant les paraules a un infinit conegut i hostil. No era habitual parlar d'això, però últimament ens hi havíem avesat fermament. Ferir-nos per guarir-nos les ferides, i destrossar-nos més a la següent batalla. Cadells juganers, caníbals assajant el gran final. Quan el vaig veure venir el vaig reconèixer clarament. Jo era allà, a aquell bar de carretera al costat de la N-II que em fa pensar en les pelis de ianquis. La vaig trucar, ella em deia que ja estava, que s'havia acabat, que jo no li havia dit però l'havia empès com sempre a que ella m'ho hagués de dir. Era un merdes, un mal parit sense cor. I que últimament només em veia les cose...

El Congo. Un oceà verd. I, sota els arbres, no res.  Pandora al Congo. Albert Sánchez Piñol.  Em sentia molt estranya, certament. Duia tota la roba d’hivern a la maleta. A sobre, una faldilla mig rebregada, negre, i un jersei gris. L’abric feia olor de tancat, potser talment com jo. Sota tota la indumentària relluïa la meva pell morena, colrada a un estiu que ara em semblava llunyà i incert. Un home llargarut, es recolzava mig adormit a la sortida de la porta dels vols internacionals. Duia un vestit jaqueta gris i polsós i es mirava les ungles, com una secretaria avorrida. De reüll, vigilava la gent que anava sortint. En veure’m, s’incorporà. No ho féu nerviós, sinó tot el contrari. La seva llargada el feia caminar matusser, com si aquell cos sec i decadent s’estigués oblidant de com es feia això de un pas rere un altre. M’allargà la mà i em digué: - Martínez? - Si –vaig respondre amb la veu encarcarada del llarg viatge en silenci. - Com el de ...

Jean-Paul Sartre.

‘ Nos quieren tristes para que nos sintamos vencidos y los pueblos deprimidos no vencen ni en la cancha de fútbol, ni en el laboratorio, ni en el ejemplo moral, ni en las disputas económicas… Por eso venimos a combatir alegremente. Seguros de nuestro destino y sabiéndonos vencedores a corto o largo plazo.’ (Arturo Jauretche) - Caputxeta has de marxar de casa la mare, però aquest cop no per portar l’esmorzar a la teva dolça àvia, sinó ben lluny. Hauries de trobar una feina. Diuen que al nord d’Europa ja no hi ha llops i segurament allà podràs guanyar diners. Per això has estudiat tan de temps, no?- La Caputxeta s’entristí en sentir les paraules del seu pare, agre i de trist semblant. Tornava de la torneria, havia fet un parell d’hores extres sense cobrar-les. Ell, que no havia sortir mai al conte, apareixia per allunyar-la.  És el que volen, ens volen veure amargats, tristos i esclaus de les seves lleis i processos de producció/consum. Però no, no hem nascut per això. No ...

La meva felicitat o infelicitat és decisió meva i només meva. No ens compartim per a ser feliços: ens compartim perquè som feliços. És això, perquè ens coneixem i vivim a la mateixa tribu, bevem l’aigua del mateix riu i riem per les mateixes coses. Amor de la meva tribu, l'aire se'ns endu lleuger. Flor de ginesta.  Sé que no ho faig gaire bé però necessito tot el teu amor.  

Una es perd pensant en com de complicada és l'existència en aquesta vida. Les nostres decisions ens semblen extremadament importants. Divago: ho estaré fent bé? Les persones s'estimen i s'enfaden. Ja no ho he fet bé. El món cau a trossos, l'opressió, la repressió, l'alliberament. La gent, sí aquella massa sense nom, es mor de gana o enmig de guerres infames. Però no podem plorar per tots!  Els amics s'apropen i s'allunyen. Fins i tot jo mateixa sento que, vaig i vinc en aquest camí: la llar vs. el món. L'amor. Els amors infinits, del primer fins a l'últim. Les relacions amb la vida i amb un mateix em semblen tot sovint un magma espès en el que ens movem, majoritàriament per instint, sense preveure gairebé mai com aniran les coses. Però de sobte, la mort. Com un tro, tan fort que et deixa aquell piiip a dins el timpà durant un instant. Un instant que pot durar anys. És només en la mort que som éssers vius realment. És quan un top...

Hi ha coses que no estan fetes per a què les pugui entendre. Et penso, obligada pel moment que no hauria de ser, i només em venen al cap estius llargs, llarguíssims! Tan com les hores a la plaça major, a baix al pas o perduts pel bosc. La meva infantesa s’esmicola, cau a trossos, i només vull acords tristos per sentir-me una mica compresa. El buit interrogatiu, el mai més un altre cop, opac, rebentant-me el cervell. Recorre de nou el sentiment amarg, empassar la saliva, felina i aspre, i sentir-se dir “hem de tirar endavant”. Sí que ho hem de fer, però costa massa d’entendre. La ràbia, la calma infinita, els plors, l’estómac fet un nus i uns ulls per no oblidar. Podria fer llistes inacabables amb totes les coses dolces que vam aprendre estiu rere estiu, quan alliberats d’horaris, veiem els mesos allargar-se. Tocar la porta aviat al matí i no parar fins acabar el dia amb una bona guerra d’aigua.  Vam jugar amb la vida, la vam moldejar essent cuiners, prínceps, fantasmes, ...

Nus sota l’aigua, fem-nos petons. Llepa’m la galta és tan salada. Llepa’m dins l’aigua ets tan i tan dolça, Ah! (Vol, el petit de Cal Eril) T’observo com si ho fes per primer cop, a dins de la nostra llar càlida. Com per primer cop dins una capsa de nines.  Ja sento la musiqueta: rossinyols enamorats, orenetes coronen el cel ballant, volant. El teu braç ferm, símbol erogen de la nostra passió, de la meva passió cap a tu. Uns ulls blaus que prometen horitzons sempre nous. Estimar-te amb bogeria. Tu que em regales pau, sempre amor, pau a les puntes dels dits. Dits nerviosos i ungles curtes. Pau a les mans invisibles que m’acompanyen des de que vivim de costat. Invisibles les mans, com onades dolces m’acaronen amb un vaivé tranquil. Invisibles les mans que planten revolucions i tot el verd, que canvien el futur i el fan sempre millor. Invisibles les mans a les nostres nits. La il·lusió navega galopant dins les meves neurones, petites espurnes, castells de foc, impul...

volàtil adj. Capaç de mantenir-se enlaire perquè té ales o és prou lleuger per a ésser endut per l'aire. Partícules o àtoms volàtils.  FIG. Mudable, inconstant. Un dia volàtil. Que s'evapora fàcilment. Una substància volàtil. Dit de la memòria que només conserva la informació mentre es manté aplicada la tensió d'alimentació i, per tant, la perd en desaparèixer aquesta.  Tinc un ram de flors per tu, ara que em regales primaveres. Roselles vermelles.  Quan vaig néixer hi havia una lluna plena a punt d’acabar-se, foguejada, com sempre deia la meva besàvia. Empordanesa també. La teva, creixent a punt de plenar-se. Em mires i parles fluixet, com et surt sempre, suau i a la vora. Ens arreglem els vestits, petits pedaços entre cafès i gent que no ens coneix. M’encanta que em parlis i parlar-te, escoltar -amb totes les lletres-. Pensar en aquella lluna i sentir-me propera a un temps que no recordo i a tu, quan encara no et coneixia. Un vespre de tremolors...

murri múrria  [1803; de la mateixa arrel expressiva de  morro , tant per al sentit de 'trist, desgraciat' com per al de 'maliciós, dolent', tenint en compte el pas fàcil d'un sentit a l'altre en noms semblants] 1  m   1  adj  i  f  Sagaç, hàbil per a aconseguir el que vol.  És molt murri: volent-li jo dir que no, m'ha fet dir que sí.  Ahora me escondo  y te observo  y te puedo decir:  Yo mataré monstruos por ti,  solo tienes que avisar. Sembla ser, ulls de gat, que ja ho tens tot previst. Els temps és una massa viscosa i inatrapable, la ràdio un eina maleïda que em fan venir ganes de quedar-me al llit per no veure com el món se’n va a la merda. Al cap i a la fi, el que em sap més greu és la mala gent. Tots som persones i personetes, i em pregunto perquè tan diferents, perquè tanta grisor. No entenc què fem aquí i el mal als altres. De vegades necessito anar de puntetes i quedar-me quieta en un...