Dos mil catorze.
S'acaba l'any ben aprop de l'equador. A Villa de Leyva. Andes al nord, una pluja fresca ens rega una mica la tarda i ens dóna una treva mentre esperem per encendre la llar de foc que cremarem aquesta nit. A la llar hi llençarem els rancors, els enyors -i em segueix semblant impossible saber que ja no hi sereu mai més, nois-, els dies raros que no saben com ser, les mirades llunyanes, els gestos que volen dir coses que no sabem com s'han de dir. I un cop deslliurats de tot el pes del malviure, dels draps i la roba bruta, llavors vindrà la benvinguda. Dos mil catorze, l'esperem. Ple d'emoció i alegria, com qui no pot dormir la nit de reis. Amb les il.lusions intactes, els somnis vius, plens de colors, sempre nous i sempre amb els estimats. Que el dos mil catorze ens ajudi a separar el gra de la palla, que tingui els dies clars i vespres freds per abraçar-me fortament al teu cos estimat. Dies de festa dinant en família, endiumenjats, feliç...