Terminal 1.
Arribava aquella nit desitjada en que et tornaria a veure. Se’m feia estrany després de tants mesos. És curiós animar a algú perquè marxi i trobar-lo tan a faltar. Constantment. A cada revolt esperava una sorpresa de les de debò. Veure’t somrient i múrria i dir-me: No t’ho esperaves, eh? Sóc aquí! Però aquestes coses passen poques vegades, som més previsibles. En el meu cas, bàsicament perquè no tinc manera humana d’aguantar-me els secrets. Se m’escapen dels dits, de les notetes de recordatori, d’aquelles converses de va t’ho dic, però no ho diguis a ningú . Em costa mantenir l’eufòria d’estar preparant-li una sorpresa a algú. Suposo que et deu venir de família. Com ara aquesta energia, aquest ímpetu feréstec que et fa descalçar-te a la mínima que pots, acumular llibres entre aquests rínxols desordenats que et coronen i fer el que vols. Sempre. Per sobre de tot. I entre una cosa i l’altre conduïa fins al Prat, terminal 1. A l’alçada de Granollers se’m va escapar un somr...