Caminant descalça

Sempre hauria de ser tan fàcil. "Jo t'estimo com ho fan els fills mitjans. Jo t'estimo, tu m'estimes i ja està." Tu no has de patir per res , Anímic.

De mi. (capítol 4) Caldria revisar la història personal d’un mateix per tal d’adonar-se de que tot és intercanviable i que, molt sovint, el temps canvia el color de les coses. Vull dir…i amb això no vull dir res. Escric i es dilaten les venes entrellaçades als ossos de les meves mans. Penso en aquella tarda de tramuntana a Perpinyà. Passejava tranquil al teu costat. Recordo l’olor d’aquell bar on vam prendre una cervesa mentre ens escampàvem els mots pels nostres respectius cossos. No acaba de ploure, el cel sembla que estigui esperant l’estímul concret per posar-se a plorar. De vegades tan cel, jo mateix, aquí, on em pensava que era el terra. De vegades agafo dreceres pel meu cap per no haver de pensar en aquests moments, per creure que no és veritat. Ara ho intentava desesperadament entre fotografies nostres, per sentir-te, per sentir-me, per calmar-me…però ha sigut pitjor. I ara em trobo en un embús gris, metròpoli del meu cap rebregat, als suburbis d’aquell preciós món on totes les...

...Mercè Rodoreda i l'última primavera. La Sílvia i els nostres furts. A les nits no pot dormir. Van regalar-li un parell de roses vermelles -els seus llavis-. Excusa perfecte per aventurar-se pels carrers grisos de la ciutat grisa i robar-ne totes les flors -omplien de colors la negre nit, va pensar-. El groc -aquest sol de primavera-, el blanc -passa un núvol i dibuixes una ganyota- i el verd -les grans coses de la meva vida i jaure al pati de casa-. I ara no pot dormir de tanta olor que fa aquest ram que llueix dins d'un got a la tauleta de nit -els seus llavis omplien de colors la negre nit, va pensar- .

Aquell paper rebregat dins la butxaca -és la llàgrima als ulls-. Tornen els nàufrags, sempre sense avisar. Esperes aquell cafè, aquella platja, aquell somriure, aquella mà, aquella escalfor. Esperes. Menges dies i gotes de pluja. On és aquell cafè, aquella platja, aquell somriure, aquella mà, aquella escalfor? Sense sucre, sense sorra, sense dents, sense pell: fa fred. I no sé que fer-ne de tu, de totes les lletres, de totes les hores que no t'he deixat de pensar, de totes les olors que et vull explicar, potser és mala memòria.