Caminant descalça

E s va despertar commoguda per la claror del sol sobre les parpelles. Va entreobrir un ull feixuc i lent i el dia li va relliscar entre els dits. Poc a poc, l'espiral fosc es va anar entortolligant als seus turmells debilitats pels dies. Incrèdula, davant el mirall, al moment just d'abans de dutxar-se, veia com la força s'esfumava pel desaigua tal i com el raig etern d'aquella aixeta que avui semblava vella i més inerta que mai. De vegades les coses no surten bé, petita Blanca, i els somnis ens cauen de les mans com la sorra del desert que vas començar. L'aventura de fer-se un mateix és un camí llarg i l'hivern ha nascut per matar totes les flors. L'imperatiu de la tristesa, que tot s'ho endú, que tot ho taca. Costa respirar a les nits sense son, per començar, finalment, un dia en que et sentiràs lluny de tot. El violoncel dels gitanos que ara se'n riuen de tu, sona tenebrós sota la pell. Les notes fregaven estridents aquelles quatre cordes alineades...

Podria dir moltes coses, aquestes, les senzilles, són les que costen més de dir. El de sempre, la realitat de'n Vilaró, Los Planetas i les seves punyalades. Y si todo va tan bien, si todo es tan sencillo, ¿por qué este vacío que siento?

Aquí comença la petita circularitat dels nostres límits. Aquí, la tinta s'escampa i es reconcilia amb el paper. Es desdibuixen cossos, braços i finals de somriures. L'espectre visible que segueix el nostre estel, la teva mà, una llàgrima, fum, una abraçada. El meu nom i tot l'arbre genealògic sacsejat i ple de branques inabastables. Parles i t'escolto atenta per no perdre ni una sola paraula d'aquestes que ara apuntes a una llibreta petita que et cap a la butxaca. Una bombolla, com un cub de cantells esquerps ens recull, ens adorm, ens escup. I som visitants, nàufrags embolcallats per aquesta xarxa primera i ferma, petites espurnes. El garbuix del que un dia vam ser, com una còpia barata, com un dibuix calcat sobre el vidre fred ens apreta l'espina dorsal. Demanes una abraçada, reculls el que has sembrat. I sempre acabo quan s'acaba el full. Cent quaranta-quatre paraules. Al meu bocí, tota la tendresa. I que hi hagi més dies com els d'avui, més matins, t...

I el sol del migdia va estrènyer els temples del seu crani obligant qualsevol sinapsi a l'acceleració i desacceleració. Aquest mal temps; el temps, les hores. La ingràvida incertesa satura qualsevol altre acte i em quedo parada, rellegint casualitats cruels, tan dolces que no em deixen dormir. I tu qui ets? Dimecres la lluna tenia una aureola perfecta, tan allunyada del cercle blanc, que semblava cridar-nos. Cridar-te de lluny. Cuidar-te. (Aquell dia sí que la vaig veure).

Després de que algú m'expliqués que els Teletubbies parlaven grec (algun dia ho explicaré), avui sortirem entre aquest vent glaçat que encomana calfreds i mans agafades. Escriure quelcom que ens faci riure. Donar el millor de nosaltres, i pensar que tot just és dijous. La Vida és con un petit Suisse trist, llepes la tapa, te la menges i hi acabes sucant els dits. (no en tenim mai prou).

Demanaves sang i fetge, les entranyes de primer plat i sentir-me despullada per dintre. Però les hores són acords lents que queden a l'ombra d'aquesta eufòria estranya que empeny els dies, les nits i les pàgines. Demanaves prou d'altres. Ingènua creia que no t'escoltava tan com ho faig. Últimament, ara que dines amb mi -mandarines i patates insulses-, sento que tinc un nou pes a la balança que m'escolta atabalat mirant a un infinit proper i em regenera els dubtes i les il·lusions. (La setmana passa, passada). Diari de bord. Dia u. Vull entendre-ho però no puc. Sense voler, es posa sempre el mitjons després dels pantalons. Però avui es deté i planya el fet de tenir les sandàlies amagades a un racó del sabater. Un sabater d'aquells alts, amb un munt de calaixets on no hi caben mai bé les botes de muntanya. Les tortugues dormen. Nerviosa sent que fa dies que escriu que allò de “la sang empenyent-se dins les venes”. Ui, que primes! Afirma cofoia la infermera al pal...

just turn off the light...

[...] Todo lo arrastra el viento. Canta y cuenta la lluvia. Las letras de agua caen rompiendo las vocales contra los techos. Todo fue crónica perdida, sonata dispersada gota a gota: el corazón del agua y su escritura. Terminó la tormenta. Pero el silencio es otro. Tempestad con silencio (Navegaciones y regresos), Pablo Neruda . Quan les mans es tornen fredes, la sang s'encalla a l'estómac, a aquest mal de panxa estrany. Fa massa fred als vespres i al matí ningú m'ha avisat i el cotxe està glaçat.

Somriures habitats, petits secrets.

El soroll de la porta al obrir-se el va desvetllar. Havia esperat despert una bona estona, però al final el cansament havia pogut amb ell. Va entrar a la seva habitació i va seure al seu costat. Li va passar una mà pel costat de la cara, recollint aquell ble de cabell que no li deixava veure la bellesa equilibrada del seu rostre. Tenia els ulls d'ametlla i la petita línia que s'hi havia pintat els feia encara més profunds. Va pensar que tard o d'hora li diria alguna cosa. Ella li va agafar la mà i li va posar sobre la seva cuixa. Es va aixecar i va posar un disc conegut. La música va començar a escampar-se per la cambra i cada nova nota, cada nota coneguda canviava el color de les coses. Va recordar una vella amiga, una tarda de novembre, mentre li parlava de l'aura dels éssers vius, del vent i els arbres quan parlen. El cap pensava més ràpid, però els pensaments eren densos i tot va adquirir un aire una mica trist. Ella s'havia assegut de nou al seu costat i li hav...

Aguanta el llapis amb la boca i s'oblida dels misteris de l'amor que no la deixen dormir a les nits. Rellegeix articles, observa plantes i de tant en tant es distreu mirant aquest cel gris que gronxa els seus dies. És gris, però no es trist , pensa mentre sent el batec del seu cor. Mentre veu com els seus dies han canviat. Ahir la miraven de prop. Ara camina ràpid, coneix ciutats -les més belles del món-, i se sent reconfortada. Trobarà a faltar l'aigua, la fred als peus i un somriure al pujar a l'autobús. Res no l'atura, i a cada lloc on va sempre va cap a casa. I'm a bird girl, and bird girls can fly.

L'illa es desperta estrangera i jo m'adormo sobre la Mediterrània. Sonen muntanyes desconegudes i abraçades que calmen enyors. Es barregen els verbs i les meves ganes d'obrir els ulls en un trajecte amb tren sense paper, sense bolígraf per poder escriure, sense ganes de que s'acabi. El blau, la mar i la pluja. Un cel traïdor que omple ulls i buida ànimes. Les llàgrimes, humitats tropicals d'una terra tan seva, es contenen adormides al vaivé d'aquest mar en calma. No hi ha fulles esperant una tardor, no hi ha donzelles, ni monstres, ni prínceps. Sola encamino sendes màgiques, seguint uns passos coneguts. És com aprendre a anar amb bicicleta, per no oblidar-ho mai més. Un home, alemany al meu parè, seu amb l'esquena tan recta que fa que m'hi fixi. Pulcrament treu una mà per la finestra i deixa que l'aire l'acariciï. S'omple de sol i de tempestes fràgils. El nord és traïdor. Ens expliquem dies, retrats i anècdotes omplen l'estança, i s'a...

Et vaig veure somriure dissabte a la nit i ja sabia que t'havia vist abans. No em va caldre pensar gaire per saber exactament les dues vegades que ens havíem creuat -de fet, que m'havia creuat amb tu-, sempre embolcallat d'hivern, sempre amb aquells ulls prometedors de grans històries. A aquella porta que s'obria lleugera, tu em vas dir que passés. I jo vaig entrar i un cop dins et vaig veure cantant les meves cançons, mirant estranyat, a la estranya mirant. La pell -sí, sempre és ella- queia a bocins minúsculs revestits d'acords salvatges i una samarreta negra. Ni una sola paraula. M'asseia davant teu, prou distant per saber que eres aliè, prou a prop per sentir la meva respiració accelerar-se als teus ulls clavada. I els impulsos descompassats sacsejaven poesies curtes -les que més m'agraden- i carrerons lluents a aquestes nits massa sovint buides. I no és poc ni gran cosa, potser mai, potser..., però aquest blau revelador d'oceans i paradisos ficticis...

Al petit espai que dorm entre nosaltres hi has plantat un mandariner. T'adorms aviat, sempre tranquil·la, sempre tan dolça. Obro la làmpada i alhora un ull es desclou feixuc. Migsomrius, et gires i t'adorms de nou. Petita, la meva petita. Llegeixo per matar les hores i la cafeïna que m'espatlla el pols. Sonen flautes travesseres i una percussió lleu. La pell s'allargassa i retornen al cap memòries i dies fàcils. Poc a poc, amuntegaves un grapadet de sediment, ben regat, on plantaves la llavor amb les mans càlides del qui estima a la vora i aquesta tardor tan esperada -que tan t'agrada- hi ha nascut aquest arbre perfumat. La certesa de qui viu els dies amb el teu aire, i poc en tenen de metàfora aquestes lletres. Tu m'escoltes quan no callo, quan parlo per no haver de callar. Jo t'esguardo les nits calmes, presagi d'una vida feliç. (i quantes eren? 19, ja?)

Puja les escales com aquell qui persegueix un pensament, seu a la plaça de Sant Domènec i demana una mica més. Tornant a casa se'n recorda que no s'ha fet el llit i que algú ha de regar les plantes. Renta els plats d'ahir i mentre s'eixuga les mans, demana una mica més. Un, dos i tres. Respira tranquil·la i tot fa olor de mar. Més enllà dels seus ulls lluïen les cases de Roses, tenien el llum encès i va preguntar què era el que es veia. Vaig somriure. Tenia les mans suaus i una mica de sorra a les sabates. Quan hi ets i no hi ets, quan rellegeixes pàgines, dedicatòries i postals, es respira aire net, matis i habitacions amb el sostre alt. No em despertis demà, que el que ara vull és dormir. I sota els arbres feixucs perdent fulles -desprenent-se de la tènue escorça-, et treus la roba i jo desgrano lletres i distàncies. Un, silenci, dos, acords i tres. Tres dies.

T’estimaria pels matins quan apareixes amb aquella cara inflada i uns ulls quasi inexistents. T’estimaria quan ni em mires, pensant en el que pots haver somiat. T’estimaria quan em dius bon dia amb la veu greu, i et sorprens a tu mateixa. T’estimaria pels matins perquè el teu cos adormit no amaga el vaivé de la teva respiració compassada, tranquil·la, perquè somrius sense voler i et deixes ser vulnerable; perquè fas olor de net i de dia, i et miro i penso que no hi pot haver ningú que sigui més tendre.

"Hereves de les dones que cremaren ahir farem una foguera amb l’estrall i la por." M.M. Marçal. La violència masclista no permet triar, s’enfronta al desig i a la llibertat de les dones. Aquesta violència contra les dones impedeix la nostra ciutadania plena, desconeix la nostra qualitat de subjectes de drets, i atempta directament contra el nostre dret a la salut i a la vida. PROU DONES ASSASSINADES!

[...]"La nit és llarga i va bé tenir alguna cosa per pensar dins el rebost del cap. L'hort cal fer-lo cada dia, sempre ha estat el senyal de fer-se vell, el conreu de l'hort. Quan els pagesos són massa grans per anar al camp a treballar amb els joves, enceten un retall de terra per a l'hortalissa, els joves mai no fan hort, cap jove no faria un hort perquè un hort és la lentitud i la constància de les canyes lligades calmosament, cap cuca a les plantes, cap pedra posada allà on no toca; la disposició perfecta de cavallons i terrosos només es pot veure de vell, i els planters i recs estan perfectament disposats reproduint qui sap quin ordre, tot és calma dins d'aquest claustre quadrat sense columnes. Hi ha serenor també en l'herba que a manera de jardí voreja la casa, una planta de gram que s'ha apoderat de la part del davant i dels laterals, aguantant verda hivern i estiu. Els braços del gram s'entrelliguen els uns amb els altres, passant per sobre i pe...

No és sobreviure, és viure. Agafa un fil petit, final de quelcom. Estira, l’embolic s’estreny i les metàfores es desencallen. Calia un temps, calen cançons i nits de lluna plena. Agafar aire, trobar que hi ha espai entre aquest jo i el terra. Pluja lleugera d’abril, un canvi d’estat en la matèria i veure el cel blau -subtils metamorfosis-. Et gires i prop hi ha una espatlla. Deixar de voler -deixar de demanar- per començar a sentir. Tornar a desentendre’m de l’ordre i trobar-me habitada d’aquesta calma blanca, com una cambra per estrenar, com la meva habitació durant la tardor. Escampar aquest merder de fulles seques, amagar sorolls i nits que costen de dormir. Calçar-me les botes per caminar descalça de nou.

A un sopar li diuen que també és esquerrà. Un “ja m’ho pensava” ple de coses bones li balla dins el cap. Com aquell qui no vol la cosa, li ho pregunta amb la certesa d’un sí cofoi com a resposta -ella hagués fet el mateix-. Converses que es repeteixen. Esquerrans enrarits i somriures maliciosos per ser regularment diferents. L’orgull de ser esquerrà és una cosa estranya que inexplicablement tots sentim. Busquem llistes de famosos que pertanyen a aquest 13% mundial, com aquell qui revesteix un esperit de pertanyença. Una ganyota des de Hitler, passant per Bush i Bin Laden, Leonardo da Vinci, Woody Allen i Kafka. Marie Curie, Newton i perquè no, Pelé. La Marilyn i en Brad Pitt, i per descomptat, Ned Flanders. Enrabiats quan entrem a classe i no queden pupitres per esquerrans, quan les tissores fan mal i els dits ens queden bruts fins que no arriba algú i ens ensenya a escriure. Afalagats de tant en tant per aquells qui tenen teories sobre genialitats incertes que parlen d’aquesta enigmàt...

Poc a poc, agafa les seves coses i marxa sense fer soroll. (Sapastre.- dit de la persona malfeinera amb qui hom no pot comptar.) Ahora me escondo y te observo y te puedo decir: Yo mataré monstruos por ti, sólo tienes que avisar. (LOL)

Pensava en escriure això dins el meu cotxe -màrfegues, sacs, suor i una mica d'aire-, sortint de Berga. Volia escriure, descriure amb tendresa aquell moment. Al sortir encara era de dia i vam fer una cervesa. Havíem estat parlant, explicant-nos el que fem, el que fem pels altres, el magnífic entramat que ens fa estar vius, ens explicàvem amb fils de veu i érem nosaltres . I jo vaig seure i vaig enganyar la meva mala llet. I vam riure, potser fins i tot somriure, i els grans eren allà també -que bé!-. I la responsabilitat es va adormir rere un batec tranquil i l'afecte que porten els dies compartits. I no sé si era la llum d'aquell racó davant la Ginesta, però per un moment la certesa de que fem les coses bé va ser tan gran que fa tirar endavant per sobre de tot el gris del món.

(Si haguessis de ser algun color series verd fosc.) Imagino un cos esvelt, dret darrera una finestra, mastegant les paraules que jo li invento. El sol li fa un reflex estrany sobre la blanca pell. Mira fora, a la gran olivera que corona el seu petit jardí, i pensa en el verd més fosc. (És ell.) Es posa una mica trist. Pensa en els seus ulls verds tacats de terra i sol. (Si haguessis de ser algun color, series verd fosc.) Així pintaria aquest sentiment, d’un color verd d’aigües profundes i boscos llunyans. Ell remena nerviós el seu cos per la cambra. Voldria volar, però no sap quin ocell escollir. Una cançó l’acaricia lleu, barrejada amb l’aire calent d’una primavera llunyana. (Li parla de somnis i de camins, de ser i viure; de seguir, al cap i a la fi.) Estimava la seva soledat, però avui la voldria regalar. Estimava la seva virtut, però avui la veu buida. Escriure no és només explicar, pensa mentre fulleja una llibreta que li van enviar amb sons de Cuba. No sé si el pas del temps ens ...

MENTRESTANT subscrit a la matèria delirant llàgrimes d’angoixa sostenen finestres, parents i món quotidians que s’escolen per l’asfalt oxidat de batalles ajornades en paper mullat mentrestant, les coses van passant diadebades de Ramon Boixeda Gonzáles (aquest poema m’agradava, fins i tot abans de saber què volia dir)

El capvespre s'amaga rere el Canigó i, estripant carreteres conegudes, miro aquest cel estimat. Sort en tenim de la terra que ens abraça quan la necessitem. Els meus ulls afamats reclamen els colors de la primavera, una pell suada i paraules dolces vora la mar. Però sempre tornes tu, tu i els teus ulls, tu i els teus peus petits, porucs. Tot aquesta llum és per mi. Piquen de mans a dintre el petit cotxe, un fil de veu espetega contra els meus timpans sensibles i els acords sonen més ben compassats i ha deixat de fer xafogor per un moment. Tu i els teus passos de gegant, tu i els teus dies, tu sense nits. Les orenetes, totes, ja tenen niu i festegen alegres sota aquest lila rosat de núvols mandrosos. Ja no queda blat per segar. La meva pell vermella, cansada. Una mà, i acariciar aquests cingles com si ho fes jo mateixa. La recta es fa infinita i premo el peu contra l'accelerador. Tu i les teves lletres. Tu i el maleït color d'aquesta buguenvíl·lea al revolt de Vilaür.

Vaig prometre no oblidar mai els primers raigs de sol aquell març estrany, les orenetes que mai hi van ser o els vespres de mans agafades. Vaig prometre no oblidar el prat, el camí i la bicicleta, el gat que hi havia rere el vidre d'un menjador desconegut al carrer del costat de casa que sempre mirava sorprès o els abellots que van fer niu al meu balcó. Vaig prometre recordar sempre aquell arbre florit i un somriure esquerp a l'autobús, vaig prometre recordar uns ulls i una conversa sota la música que omplia carrers, cases i cors. Vaig prometre no remoure l'aigua que emmirallava aquell temps tranquil, fer una última alenada i marxar un dia de pluja de Bèlgica. Però quan me'n vaig anar feia molt de sol i no vaig plorar, i la meva veu era un núvol blanc i vaig tornar a casa i la calor va emmascarar els records d'aquell bocí de terra on els pollancres creixen lliures. Sort que sempre ens queden els bons per refrescar les més egoistes memòries. Si fossin el meu fat les...

Travessant una carretereta de revolts, camps de blat a banda i banda, va arribar deu minuts abans de l'hora de començar. Va somriure, encara endormiscada, pensant que mai l'hi havia passat això de ser puntual a la feina. Últimament s'hi estava acostumant i això només volia dir coses bones. Va treure la bossa tèrmica del cotxe on hi tenia el dinar que havia preparat el vespre anterior. Va agafar la carpeta i la va esperar. Ella va arribar corrents i amb mitja rialla “ cada dia arribo més tard... ”. La bondat dels seus gestos li va ensenyar a comptar les pomes dels arbres que creixen tímides, mil·límetre a mil·límetre cada setmana. Aquells petits fruits que s'han de mimar amb espai i aigua, amb sol i bones mans. Ella li va ensenyar històries màgiques de causes i efectes al revers de les fulles. Li va explicar la dolçor dels préssecs i el color dels abellerols que volen tranquils. Els nius de perdiu i les coses petites de treballar amb la terra. Ella, companya càlida de di...

Fang Lijun. Group Two, No. 2 (1992) I vaig plorar per coses que havia oblidat entendre. Coses senzilles que pesaven gola avall. Estupideses innecessàries. Vaig escopir fort, com per treure la ràbia, que pica a la boca. Tothom té les seves estratègies per sobreviure. Mentre escopia, ella passava una cortina fina i s'arrecerava a una conversa agradable amb algú aliè. Quina culpa en té ella de ser l'espectador trist? Ara resulta que no queda cap espai sense núvols i la pluja d'estiu no mulla, la pluja d'estiu només fa aquesta olor forta de terra i de cotxes bruts. Mentrestant, ara ja molt lluny -tan lluny que és fa incomprensible-, un cos alt i fort recitava embarbussaments estúpids i mediocres, inflant el pit com el gall al bell mig del galliner. Enhorabona, has après a no necessitar. Ara només et falta aprendre a no estimar.

Era un dissabte al vespre i feia molta calor. L'estiu l'hi havia colrat la pell i li feia el somriure una mica més lleuger. Passejava per aquell poble de costa que coneixia pam a pam. Al creuar la plaça de rere l'església, havaneres i banderoles de colors la van sorprendre. Relluïen entre somriures, la gent gran. Els ventalls descompassats interrompien aquell buit sonor entre cançó i cançó, en aquell moment en que tothom ha deixat d'aplaudir, el zag-za g d'aquell anar i venir. Una samarreta de ratlles gronxava un acordió vell que ja sap les cançons de memòria. Aquella mica de marinada li feia voleiar un ble de cabells davant la cara. No li agradava el rom cremat i va demanar una fanta de llimona només per quedar-se una estona més, asseguda a aquella cadira de fusta plegable. Al seu costat, un carrer conegut i se'n va recordar. Pell morena del primer amor, a aquella platja el va conèixer. Feréstecs secrets de mans i petons desordenats. S'hi va presentar, sens...

Rere la porta d'un armari obert -només pels amics, d'aquells de vora mar- vas llegir que cal estar agraït per un dia haver sigut petit. Ara saps que sempre hi pots tornar, i sentir aquell gos que borda mentre fugiu amb ulls de món a perdre-us entre singles de granit, de terra, d' Arbutus unedo i bruc d'escombres. I recórrer aquella carretera coneguda, sentir el sabor dolç d'aquella última llàgrima que no vas voler mostrar, pensar-te i pensar, i veure-les. Elles, que són l'abraçada i els somriures, que són el càlid del temps i la bogeria, l'alegria i un munt de dies de sol. I tornar a casa i abraçar aquell tors conegut, arraulir-te en una olor i unes mans que sempre t'han fet tirar endavant, i que ara es mouen tranquil·les per tenir-te aprop. Camines, ara que fa calor, descalça de nou.

Nerviosa, guaitava com els passatgers del meu vol s'empenyien els uns als altres per sortir, tal i com ho havien fet per entrar. Ell m'ha mirat i ha somrigut. Suposo que s'ha adonat de que llegia el seu llibre mentre ell ho feia durant el trajecte estrany sobre els núvols. Volia marxar, fer un petó al terra i abraçar la mare, que sabia del cert que m'esperava rere la porta. Al sortir, la llum del sol, del sud, una porta i elles. Elles i les abraçades i les llàgrimes contingudes. Perquè fa cosa plorar de felicitat, encara no en sabem. La mare s'ha aferrat al meu cos enyorat i ella s'ha quedat una mica enllà. No perquè fos menys important -la meva petita-, sinó perquè sap com m'ha trobat a faltar. Alegres hem sortit cap al cotxe. Divertides exclamacions m'han tornat al vincle fantàstic d'estar totes tres juntes. Dones, mare i filles, un grapat de secrets i tota la tendresa del món. Girona, Banyoles, el terraprim estimat, els camps farcits de blat verd ...

Avui t'has llevat aviat, com cada dia, per anar a fer uns quants llargs a la piscina abans d'entrar a treballar, ara que et preocupes pel colesterol i per aquesta incipient calvície. Surts i vas a buscar el nou cotxe que t'has comprat, un d'aquests familiars . Arribes a casa i mentre remenes la teva nova joguina la veus passar. La calor l'empeny contra l'asfalt, nimfa salvatge d'aquests vespres d'estiu. La saludes i es para. Baixa de la bicicleta, i et somriu. Com un inútil li expliques que t'has comprat un cotxe, i sí, efectivament és aquest que tens al davant. Bromeges dient que és molt gros, que no te'n saps avenir. Lluny queda aquell quatre llaunes que cabia al carril bici. Ella diu que és gran sí: gran per encabir-hi una gran família. I somrius i afirmes, i mires enlaire, i et veus atrapat. A tu et feia més el pes una furgoneta, però et van dir que pensessis en els nens, que vindran i t'ompliran el cotxe de trastos i d'olor de llet a...

No me llores más . Omara Portuondo. i si fa una mica de sol, tot prèn un altre color.

Te dejo con tu vida tu trabajo tu gente con tus puestas de sol y tus amaneceres sembrando tu confianza te dejo junto al mundo derrotando imposibles segura sin seguro te dejo frente al mar descifrándote sola sin mi pregunta a ciegas sin mi respuesta rota te dejo sin mis dudas pobres y malheridas sin mis inmadureces sin mi veteranía pero tampoco creas a pie juntillas todo no creas nunca creas este falso abandono estaré donde menos lo esperes por ejemplo en un árbol añoso de oscuros cabeceos estaré en un lejano horizonte sin horas en la huella del tacto en tu sombra y mi sombra estaré repartido en cuatro o cinco pibes de esos que vos mirás y enseguida te siguen y ojalá pueda estar de tu sueño en la red esperando tus ojos y mirándote Chau número tres . Mario Benedetti. Encara recordo el dia que ens vam conèixer. Estava a casa i tu sempre havies sigut allà, pacient, esperant aquella bonica tarda. I vas començar a explicar-me que l'ordre de les paraules és de les coses més importants d...

Si me desperté una mañana a tu lado, es que el universo no estará tan mal pensado. Plou i fa sol. A mi, i sobre de tots els fils que mouen aquest gran espectacle de titelles. Un, dos, tres. Escriu-me de nit i d'amagat, fes-me somriure. Tres. I passaré i em fregaràs el braç, suau i a la vora, i quan em giri dissimularàs sota aquella renglera de dents, mirant cap una altra banda. Plou i fa sol. Lleva't i explica'm el que vulguis. Un cafè, tres dies, vine o troba'm a aquests carrers que l'aigua neteja. El verd, el vent i els teus ulls. Aquell gest innocent, i explica'm el que t'agrada i el que no. I parlo massa i et poses vermell, nerviós, i mirant a banda i banda parles de secrets -que són més bonics-. Obre'm les portes de casa teva, amagats dins un armari, explica'm que t'ha dut fins aquí. I vaig amb tren i t'imagino, m'abraces i ja no hi ets. I ara plou i fa sol, i aquesta mica de vent escampa la teva olor per tot arreu. Però és igual, m...

Cap a la clariana , li deia ella amb la veu trencada, sempre camina cap a la clariana, amor . Les seves llàgrimes s'arreceraven entre imatges guardades com tresors dins del seu cap, la mirava i ni tan sols la veia. La mirava i la recordava -més a prop, més guapa, menys trista-. Ella estenia la mà i els seus cinc dits semblaven els branquillons dels arbres a l'hivern, tremolosos; la mirada, de neu. Premia la mà amb força contra aquell vidre immòbil, opac. Ja no hi era. Una veu que no entenia l'escridassava, hi ha hagut mai algú sota aquest uniforme? La impotència tenia nom, el de sempre. El mateix nom que la repressió, el mateix que aquestes cares que ara miren i no entenen res. De lluny la va veure trencar-se com un gerro de vidre fi, i no va sentir cap soroll. Va tornar -sola- cap a casa, al seu país.

Sempre hauria de ser tan fàcil. "Jo t'estimo com ho fan els fills mitjans. Jo t'estimo, tu m'estimes i ja està." Tu no has de patir per res , Anímic.

De mi. (capítol 4) Caldria revisar la història personal d’un mateix per tal d’adonar-se de que tot és intercanviable i que, molt sovint, el temps canvia el color de les coses. Vull dir…i amb això no vull dir res. Escric i es dilaten les venes entrellaçades als ossos de les meves mans. Penso en aquella tarda de tramuntana a Perpinyà. Passejava tranquil al teu costat. Recordo l’olor d’aquell bar on vam prendre una cervesa mentre ens escampàvem els mots pels nostres respectius cossos. No acaba de ploure, el cel sembla que estigui esperant l’estímul concret per posar-se a plorar. De vegades tan cel, jo mateix, aquí, on em pensava que era el terra. De vegades agafo dreceres pel meu cap per no haver de pensar en aquests moments, per creure que no és veritat. Ara ho intentava desesperadament entre fotografies nostres, per sentir-te, per sentir-me, per calmar-me…però ha sigut pitjor. I ara em trobo en un embús gris, metròpoli del meu cap rebregat, als suburbis d’aquell preciós món on totes les...

...Mercè Rodoreda i l'última primavera. La Sílvia i els nostres furts. A les nits no pot dormir. Van regalar-li un parell de roses vermelles -els seus llavis-. Excusa perfecte per aventurar-se pels carrers grisos de la ciutat grisa i robar-ne totes les flors -omplien de colors la negre nit, va pensar-. El groc -aquest sol de primavera-, el blanc -passa un núvol i dibuixes una ganyota- i el verd -les grans coses de la meva vida i jaure al pati de casa-. I ara no pot dormir de tanta olor que fa aquest ram que llueix dins d'un got a la tauleta de nit -els seus llavis omplien de colors la negre nit, va pensar- .

Aquell paper rebregat dins la butxaca -és la llàgrima als ulls-. Tornen els nàufrags, sempre sense avisar. Esperes aquell cafè, aquella platja, aquell somriure, aquella mà, aquella escalfor. Esperes. Menges dies i gotes de pluja. On és aquell cafè, aquella platja, aquell somriure, aquella mà, aquella escalfor? Sense sucre, sense sorra, sense dents, sense pell: fa fred. I no sé que fer-ne de tu, de totes les lletres, de totes les hores que no t'he deixat de pensar, de totes les olors que et vull explicar, potser és mala memòria.

[...] ¡Sé astuta, Ariadna!... Tienes orejas pequeñas, tienes mis orejas: ¡Alberga en ellas una palabra sagaz! ¿No debe uno odiarse primero para luego poderse amar?... Yo soy tu laberinto... Friedrich Nietzsche, Lamento de Ariadna (Ditirambos Dionisíacos) De laberints. (capítol 3) Cada quinze dies tornava a Barcelona a veure a la seva mare. Ara que s'havien retrobat no volia tornar a trencar-li el somriure. Era dolça i càlida. Mai l'havia fet sentir culpable per haver marxat, ni una espurna de retret dins d'aquells immensos ulls blaus. Era grega i semblava portar la pau dels déus entre els dits. Vivia desordenada, però incondicionalment alegre. Havien dinat tranquil·lament rere la finestra, sentint l'escalfor del sol sobre la ciutat adormida entre migdiades i ventiladors. -Fa dies que et vull explicar una cosa...-va dir-li la mare mentre recollia la taula. -Ui...quin misteri! -va bromejar l'Ariadni relaxada. -Saps per què et dius Ariadni? Saps qui és l'Ariadni? ...

De meandres. (capítol 2) Recollia les primeres maduixes de l'any. Eren petites i vermellíssimes, com a ella li agradaven. Les rentaria, les tallaria, hi afegiria una mica de sucre i se les menjaria aquell vespre, havent sopat. L'hort era el paradís verd que apaivagava la seva mala llet matutina i aclaria l'entremat de les seves cabòries. Rere l'hort, la petita freixeneda; rere la freixeneda, aquell rierol fantàstic. La gent del poble li havia explicat milers d'històries d'aquell rec que naixia a alguna deu salvatge al cor de la Garrotxa. ' Sento riure les fades amb els peus al riu ', li deia el vell Peret quan passava per la plaça i ell era allà, com sempre, prenent els primers raigs de sol del dia. Ella li somreia i li deia que també les havia sentit. Ell li feia adéu tot remenant el bastó. Cada tarda anava a treballar a aquella bugaderia que hi ha al carrer Tarragona a Banyoles. Pujava al vell cotxe de la seva mare i posava aquella cinta que ella matei...