Caminant descalça

Vingueren les orenetes sud enllà i ala estesa grogues, a besar les mimoses. La lluna no volgué perdre’s l’espectacle, aclamava el públic amb les mans vermelles d’aplaudiments. Femelles i dones salvatges, desordenades arreu seguien perdent-se entre la pluja i el vent. I no hi hagué Déu ni estable, poc més que un grapat de terra i haver parit un poble que camina. Vingueren les orenetes sud enllà i ala estesa a explicar-nos que no som res. O poca cosa més que la pols del seu vol. Les llàgrimes dels ulls brollaven salades: l’albada sap més coses que no pas jo, mare. Al descobrir el secret, el cos es va relaxar. Alegria. I de sobte la humanitat es feu petita davant d'un pollet que naixia.