Caminant descalça

No sé què estic fent. Em sento com si obrís la caixa de pandora. I sé, que un acte tan simple com tornar a escriure aquí em durà a llocs que encara desconec. Tinc una sensació rara. Per què vaig abandonar-me a instagram? en quin moment vaig permetre que aquell podrisser se'm fiqués a dins del cap? estic dolguda amb mi mateixa. Em creia més llesta. I em dolen totes les hores que he passat veient gent de merda fer estupideses davant una càmera, explicant-me coses que no volia saber,...per acabar veient vídeos d'animals que canten fets amb IA. Quina pena tot plegat. Ara mateix aquest full en blanc fa olor de clínica de desintoxicació. No sé si estic bé. És tot tan estrany, em venen ganes de riure. Puta vida.

Aquest any faig 39 anys. Em sento a punt per la midlife crisis. De fet, ja fa temps que hi dono voltes. Necessito explicar-me molt bé les coses a mi mateixa. Coherència interna, li'n diuen. Però jo sé que només vull que les dues veuetes no es discuteixin gaire i poder mirar-me al mirall cada nit. Amb el temps també m'he adonat que de vegades estic intentant posar paraules a coses que ja havia entès a la primera, de forma intuitiva. Deixar-se portar per la intuïció per una científica no és fàcil. L'emoció, el que sent el cos, el que penso que passa en funció del que sent el cos. Al final, tot son mol·lècules. Primer intueixo, després investigo fins a poder justificar la meva intuïció. Em cansa aquesta auto-justificació. Em canso. Ja sé qui soc.

Llegir-me, com qui llegeix a algú altre. T’havia escrit un correu molt llarg, responent-te meticulosament cada coma. Discrepant dels teus relats. Per sort, cadascú és lliure de fer-se el seu. Però el correu s’ha quedar a esborranys, com tantes altres coses. No vull disculpes, no és això. Necessito fer casa. Ser de sucre. Deixar-me mimar i cuidar. I si hi ha coses de les que no vull parlar, no parlar-ne. Això és tot. Ja vindran dies que seré més forta. O no, qui sap. Les coses passen i després mai som al mateix lloc. Ni som els mateixos.

Què penses quan penses que moriràs?  A qui invoques?  A qui enyores?  Amb qui voldries ser? On voldries fugir? Fes les preguntes correctes: ningú t'ha preguntat si t'ho mereixies.

L’Aina es desfeia els rinxols amb els dits. Prenia els blens des de dalt i baixava sense pressionar amb els dits, suaument el cabell es recargolava entre el polze i l’índex, i a l’última giragonsa s’enrotllava al dit cor. Els dies de pluja tenia el cabell més rinxolat que de costum. Jeia bocaterrosa prop de la làmpada del menjador. Llegia i respirava compassadament. Se sentia un soroll de fons de la vella nevera, heretada de la Sònia, la seva amiga de la universitat que va deixar-s’ho amb en Ferran, que era bo però no entenia res del que ella volia, i quan va saltar tots pels aires els hi va sobrar un sofà i una nevera i un glop gros de pena que no van saber com gestionar. La Sònia va passar unes setmanes a casa l’Aina abans d’embrancar-se en un projecte que semblava meravellós, a la Garriga. Ara té dies de tot, però al menys ha tornat a somriure. En Ferran va fugir a França, a casa una tieta. Té una banda i diu que li va prou bé, lliga més que mai. La Sònia de vegades el troba a...

Creuant boscos frondosos, camps d’herba alta que m’esgarrinxa les cames, parets derrocades, portes desballestades, la fosca i la claror més enlluernadors, caminant sense mirar enrere, sempre endavant. Caminant cada cop més endins, al final, hem arribat al cor. La petita matryoshka apareix després de obrir-me una vegada i una altra.  Escolta-la, parla-hi. Tu ets la única que la pot salvar.