Entrades

Vigília. No dormir.

He dormit quatre hores. Fa anys que no dormo bé. Jo mai havia tingut problemes per dormir, ara ja no ho sé. Però en el meu cas son els fills que em desperten de nit. I em moro poc a poc per dins, ho sé. Com una agonia lenta. El cervell no em funciona. I sense ell acompanyant-me el món em sembla un lloc hostil. Cruel amb mi.  Estic cansada de treballar. Estic tan cansada sempre. La meva jornada laboral és infinita i sempre tinc coses pendents, a casa o a la feina i una mena de petita insatisfacció vol créixer per alguna banda. Com una mala herba. Estic constantment vigilant-la. Tallant-li les arrels. No la vull, però allà està, vigilant-me. Ens vigilem mútuament. I això també em cansa. Enlloc de descansar, que sé que és el que necessito, haig de seguir fent el seguiment de les llistes infinites de coses que haig de fer. Metge, escola, extraescolar, seguiment de projecte, validació, requeriments d'usuari, trucada de teams,... sona tan trist.  Demà hi ha vaga general. Estic tan c...
Segueix llegint »

Cansament lúcid, o la diferenciació del jo

La família d'origen pot arribar a ser un lloc estrany. Fa uns anys que ens passa que de vegades ens diem coses que no ens quadren. La comunicació falla, no sé si en origen o en destí, però el fil que compartíem està una mica rebregat.  Ells em miren i veuen aquell recipient en el qual em van plantar. Tota la meva infantesa, fins i tot l'adolescència, i la imatge preconcebuda d'allò que creuen que encara soc. Però jo ja no hi cabo en aquest recipient.  De vegades m'hi he sentit petita, se'm feia gros complir amb allò que s'esperava de mi. D'altres vegades se'm feia petit, i esdevenia altres dones amb somnis gegants, amb una força imparable. I ara penso que la meva jo té una forma radicalment diferent a la que va viure dins d'aquest motllo fa tants anys. La meva jo envellida, més sàvia, més boja, la meva jo mare, que té uns cadells per estimar i protegir amb ungles i dents. És que no sé ni qui és aquest jo que recorden que un dia vaig ser, me l'ima...
Segueix llegint »

Somnis

He llegit que quan dorms no pots saber quina hora és. I en els meus somnis he perseguit rellotges que no funcionaven. Quan em desvetllo i és de nit intento meditar en silenci dins del llit. Em concentro amb l'aire que entra i surt, me l'imagino com un cercle màgic i esquivo els pensaments que em van venint. Ara no! els hi crido, si us plau. Que vull dormir! I hi ha dies que és un infern, les neurones van bojes enviant-me milers d'informacions i tasques pendents que no té cap sentit que rumiï a les 4 de la matinada. Meditar per mi és la pràctica contrària a la d'escriure. En una esquivo pensaments i em centro en el meu cos, en l'altre desconnecto del cos i atrapo pensaments per posar-los negre sobre blanc. Les dues em son necessàries per no perdre el cap. Respirar i dormir. En X un dia escrivia que a la rectoria del seu poble, el capellà sempre encenia el llum a les 4 de la matinada, deu ser l'hora en la que passen més miracles.
Segueix llegint »

Le vent nous portera

Ahir em va saltar "le vent nous portara" de Noir Désir al Tidal quan tornava cap a casa i va ser com una mena de premonició.  Una promesa que la vida és cíclica. Que de vegades sí, i d'altres ja passarà. O com diu un amic: la vida és en espiral, sembla que la història es repeteix, però som en un temps diferent. Des de Cala Tamariua hi ha un corriol que et porta fins a la Cala dels enamorats,  el que un vulgui fer allà, ja és cosa del destí.  Anàvem caminant, desgranant passos i desxifrant pensaments,  potser era al revés i quan perdíem el corriol  desxifràvem passos i desgranàvem pensaments.  Tot ha d'esdevenir. Inexorablement.  Enfilant el Turó d'en Llaures no paraves de preguntar-me  d'on sortia tota aquella aigua. Com és possible que regantelli?  d'on ve aquesta escorrentia d'aigua dolça?  Cap de Creus, verd, negre, marró i blau a les pupil·les.  Son les pedres, no ho veus?  És el metamorfisme que les ha fet impermeables....
Segueix llegint »

neurones podrides

No sé què estic fent. Em sento com si obrís la caixa de pandora. I sé, que un acte tan simple com tornar a escriure aquí em durà a llocs que encara desconec. Tinc una sensació rara. Per què vaig abandonar-me a instagram? en quin moment vaig permetre que aquell podrisser se'm fiqués a dins del cap? estic dolguda amb mi mateixa. Em creia més llesta. I em dolen totes les hores que he passat veient gent de merda fer estupideses davant una càmera, explicant-me coses que no volia saber,...per acabar veient vídeos d'animals que canten fets amb IA. Quina pena tot plegat. Ara mateix aquest full en blanc fa olor de clínica de desintoxicació. No sé si estic bé. És tot tan estrany, em venen ganes de riure. Puta vida.
Segueix llegint »

Midlife crisis

Aquest any faig 39 anys. Em sento a punt per la midlife crisis. De fet, ja fa temps que hi dono voltes. Necessito explicar-me molt bé les coses a mi mateixa. Coherència interna, li'n diuen. Però jo sé que només vull que les dues veuetes no es discuteixin gaire i poder mirar-me al mirall cada nit. Amb el temps també m'he adonat que de vegades estic intentant posar paraules a coses que ja havia entès a la primera, de forma intuitiva. Deixar-se portar per la intuïció per una científica no és fàcil. L'emoció, el que sent el cos, el que penso que passa en funció del que sent el cos. Al final, tot son mol·lècules. Primer intueixo, després investigo fins a poder justificar la meva intuïció. Em cansa aquesta auto-justificació. Em canso. Ja sé qui soc.
Segueix llegint »

Cau la crosta.

Llegir-me, com qui llegeix a algú altre. T’havia escrit un correu molt llarg, responent-te meticulosament cada coma. Discrepant dels teus relats. Per sort, cadascú és lliure de fer-se el seu. Però el correu s’ha quedar a esborranys, com tantes altres coses. No vull disculpes, no és això. Necessito fer casa. Ser de sucre. Deixar-me mimar i cuidar. I si hi ha coses de les que no vull parlar, no parlar-ne. Això és tot. Ja vindran dies que seré més forta. O no, qui sap. Les coses passen i després mai som al mateix lloc. Ni som els mateixos.
Segueix llegint »

Et moriràs

Què penses quan penses que moriràs?  A qui invoques?  A qui enyores?  Amb qui voldries ser? On voldries fugir? Fes les preguntes correctes: ningú t'ha preguntat si t'ho mereixies.
Segueix llegint »