La família d'origen pot arribar a ser un lloc estrany. Fa uns anys que ens passa que de vegades ens diem coses que no ens quadren. La comunicació falla, no sé si en origen o en destí, però el fil que compartíem està una mica rebregat.
Ells em miren i veuen aquell recipient en el qual em van plantar. Tota la meva infantesa, fins i tot l'adolescència, i la imatge preconcebuda d'allò que creuen que encara soc. Però jo ja no hi cabo en aquest recipient.
De vegades m'hi he sentit petita, se'm feia gros complir amb allò que s'esperava de mi. D'altres vegades se'm feia petit, i esdevenia altres dones amb somnis gegants, amb una força imparable. I ara penso que la meva jo té una forma radicalment diferent a la que va viure dins d'aquest motllo fa tants anys. La meva jo envellida, més sàvia, més boja, la meva jo mare, que té uns cadells per estimar i protegir amb ungles i dents. És que no sé ni qui és aquest jo que recorden que un dia vaig ser, me l'imagino, però ja no és. I en els dinars familiars es van succeint, mes a mes, les mateixes converses construïdes sobre les mateixes etiquetes (la que porto jo, i la que porten tots els altres també), que van ben enganxades a aquests motllos que sovint funcionen sense que ens n'adonem i que jo ja no tinc esma de trencar.
El meu motllo us el deixo pel record. Però ja no el vull. Tot canvia, tot és diferent. Soc alterable, m'agrada barrajar-me, aprendre, obrir els ulls i que la retina se m'inundi de colors, la pell de vivències, els dits de lletres.
No vull un motllo. Ni tan sols el meu cos és el mateix, i això també sembla que molesta. Que si estic més prima, que si estic massa grassa, que només cal fer una mica de bondat, que no facis peses que et quedaran els braços grossos. Quins són aquests ulls que em miren? Segur que miren i veuen una dona de 40 anys? Algú que ha parit dos criatures? Que ha voltat pel món amb les seves pròpies cames? O veuen l'ombra allargassada d'aquella noia que un dia vaig ser?
He estat moltes dones, i totes aquestes identitats formen part de la meva història, però cap d'elles incapacita la possibilitat d'esdevenir. La identitat hauria de ser més àmplia que qualsevol etiqueta.
Vaig llegir sobre això de "la diferenciació del jo", sobre la capacitat de continuar en contacte emocional amb els altres sense que un mateix es vegi governat per les tensions de la relació. Potser no aconseguiré mai que em vegin diferent, però he aconseguit deixar de reivindicar-me per sentir-me bé. Una mena de llibertat profunda. Com treure's el jersei quan fa calor. No necessito convèncer. Sense dir res, un somriure tendre, igualment amorós. Podeu conservar el motlle, és part de mi, però jo ja no l'habito. L'amor es queda, sempre.
Inevitablement la imatge al mirall em retorna a una mare. Penso molt sovint amb el que significa aquesta cadena de transmissió que és la família. Què els he d'ensenyar? De què els haig de prevenir (no pas protegir)? Perquè mai no serà una raó de pes prou gran pensar que "a la nostra família sempre hem estat així". Els fills haurien de ser prou lliures per trobar la seva manera de fer al món. La seva vida ja és seva. I jo hauré d'aprendre a guardar-me les meves expectatives, a vigilar la temptació de posar-los etiquetes també, tan limitants, tan doloroses a voltes.
M'agradaria trobar sempre aquests moments de lucidesa -cansament lúcid, ara mateix- per recordar-me i recordar-los que poden convertir-se en qui necessitin ser, que no m'han de demanar permís per canviar i que, encara que algun dia els costi trobar el camí de tornada, sempre tindran una mare disposada a conèixer-los de nou.