Entrades

Lligabosc

La tristesa és com un lligabosc petit

que poc a poc va embolicant-me els turmells

les cames juntes immòbils, lligades.

La planta va fent, deixa anar un perfum, 

podria ser un somnífer, la flaira de la por


Plorar em fa venir mal de cap

o potser és la ressaca de tanta metzina. 


La tristesa és un xuclamel que costa molt de matar.

Buit

Vaig escriure "penso que si algú em preguntés com estic em posaria a plorar". Però el més trist de tot és que van passar els dies, les setmanes, els mesos...i mai ningú em va preguntar com estava. 

Tampoc vaig plorar.

Cuirassa

 A mi ningú em cuida. 


Potser el poema ja estava acabat abans de començar-lo

no demanava més, la lògica establerta:

no necessitar, no reclamar, no dependre.


Paraules no dites:

A mi ningú em cuida.


I un punt i a part semblant un abisme.

Després, silenci.


■ cuirassa

Accessory
Partició sil·làbica: cui_ras_sa
Etimologia: del ll. (lorīca) coriacĕa ‘cuirassa de cuir’ 1a font: s. XIII, Desclot
Body
    femení
  1. armament Element de l’arnès que protegia el cos.
  2. marina de guerra Revestiment format de planxes de ferro o d’acer que protegeix el buc de certs vaixells de guerra.
  3. pedologia Capa dura que es presenta en la superfície d’alguns sòls de països tropicals.



Vigília. No dormir.

He dormit quatre hores. Fa anys que no dormo bé. Jo mai havia tingut problemes per dormir, ara ja no ho sé. Però en el meu cas son els fills que em desperten de nit. I em moro poc a poc per dins, ho sé. Com una agonia lenta. El cervell no em funciona. I sense ell acompanyant-me el món em sembla un lloc hostil. Cruel amb mi. 

Estic cansada de treballar. Estic tan cansada sempre. La meva jornada laboral és infinita i sempre tinc coses pendents, a casa o a la feina i una mena de petita insatisfacció vol créixer per alguna banda. Com una mala herba. Estic constantment vigilant-la. Tallant-li les arrels. No la vull, però allà està, vigilant-me. Ens vigilem mútuament. I això també em cansa.

Enlloc de descansar, que sé que és el que necessito, haig de seguir fent el seguiment de les llistes infinites de coses que haig de fer. Metge, escola, extraescolar, seguiment de projecte, validació, requeriments d'usuari, trucada de teams,... sona tan trist. 

Demà hi ha vaga general. Estic tan cansada. Sempre. Potser és això del que va aquesta vaga també. De les mares que no parem de remar i remar i que no arribem mai a temps, ni amb condicions enlloc. 


Crec que si avui algú em preguntés com estic em posaria a plorar. 


■ vigília

Accessory
Partició sil·làbica: vi_gí_li_a
Etimologia: del ll. vigilia, íd. 1a font: s. XIV, Llull
Body
    femení

  1. Acció de vetllar, d’estar desvetllat durant la nit; vetlla. especialment Insomni. 
  1. Cadascun dels quatre espais de tres hores en què els antics dividien les dotze hores de la nit, des de la posta del sol fins a trenc d’alba. 
  1. litúrgia El dia que precedeix les grans solemnitats de l’any litúrgic. La vigília de Nadal. litúrgia i dret canònic Dejuni que hom fa el dia abans d’una festa. 
  1. per extensió Dia que precedeix un fet determinat. La vigília del casament. [generalment en pl] Dies pròxims a un esdeveniment. Vigílies d’exàmens. Eren en vigílies d’una guerra. 
  1. felices vigílies! Expressió usada per a felicitar algú que l’endemà celebra alguna cosa, especialment el sant o l’aniversari.

Cansament lúcid, o la diferenciació del jo

La família d'origen pot arribar a ser un lloc estrany. Fa uns anys que ens passa que de vegades ens diem coses que no ens quadren. La comunicació falla, no sé si en origen o en destí, però el fil que compartíem està una mica rebregat. 

Ells em miren i veuen aquell recipient en el qual em van plantar. Tota la meva infantesa, fins i tot l'adolescència, i la imatge preconcebuda d'allò que creuen que encara soc. Però jo ja no hi cabo en aquest recipient. 

De vegades m'hi he sentit petita, se'm feia gros complir amb allò que s'esperava de mi. D'altres vegades se'm feia petit, i esdevenia altres dones amb somnis gegants, amb una força imparable. I ara penso que la meva jo té una forma radicalment diferent a la que va viure dins d'aquest motllo fa tants anys. La meva jo envellida, més sàvia, més boja, la meva jo mare, que té uns cadells per estimar i protegir amb ungles i dents. És que no sé ni qui és aquest jo que recorden que un dia vaig ser, me l'imagino, però ja no és. I en els dinars familiars es van succeint, mes a mes, les mateixes converses construïdes sobre les mateixes etiquetes (la que porto jo, i la que porten tots els altres també), que van ben enganxades a aquests motllos que sovint funcionen sense que ens n'adonem i que jo ja no tinc esma de trencar. 

El meu motllo us el deixo pel record. Però ja no el vull. Tot canvia, tot és diferent. Soc alterable, m'agrada barrajar-me, aprendre, obrir els ulls i que la retina se m'inundi de colors, la pell de vivències, els dits de lletres. 

No vull un motllo. Ni tan sols el meu cos és el mateix, i això també sembla que molesta. Que si estic més prima, que si estic massa grassa, que només cal fer una mica de bondat, que no facis peses que et quedaran els braços grossos. Quins són aquests ulls que em miren? Segur que miren i veuen una dona de 40 anys? Algú que ha parit dos criatures? Que ha voltat pel món amb les seves pròpies cames? O veuen l'ombra allargassada d'aquella noia que un dia vaig ser? 

He estat moltes dones, i totes aquestes identitats formen part de la meva història, però cap d'elles incapacita la possibilitat d'esdevenir. La identitat hauria de ser més àmplia que qualsevol etiqueta. 

Vaig llegir sobre això de "la diferenciació del jo", sobre la capacitat de continuar en contacte emocional amb els altres sense que un mateix es vegi governat per les tensions de la relació. Potser no aconseguiré mai que em vegin diferent, però he aconseguit deixar de reivindicar-me per sentir-me bé. Una mena de llibertat profunda. Com treure's el jersei quan fa calor. No necessito convèncer. Sense dir res, un somriure tendre, igualment amorós. Podeu conservar el motlle, és part de mi, però jo ja no l'habito. L'amor es queda, sempre.

Inevitablement la imatge al mirall em retorna a una mare. Penso molt sovint amb el que significa aquesta cadena de transmissió que és la família. Què els he d'ensenyar? De què els haig de prevenir (no pas protegir)? Perquè mai no serà una raó de pes prou gran pensar que "a la nostra família sempre hem estat així". Els fills haurien de ser prou lliures per trobar la seva manera de fer al món. La seva vida ja és seva. I jo hauré d'aprendre a guardar-me les meves expectatives, a vigilar la temptació de posar-los etiquetes també, tan limitants, tan doloroses a voltes.

M'agradaria trobar sempre aquests moments de lucidesa -cansament lúcid, ara mateix- per recordar-me i recordar-los que poden convertir-se en qui necessitin ser, que no m'han de demanar permís per canviar i que, encara que algun dia els costi trobar el camí de tornada, sempre tindran una mare disposada a conèixer-los de nou.


Somnis


He llegit que quan dorms no pots saber quina hora és. I en els meus somnis he perseguit rellotges que no funcionaven.


Quan em desvetllo i és de nit intento meditar en silenci dins del llit. Em concentro amb l'aire que entra i surt, me l'imagino com un cercle màgic i esquivo els pensaments que em van venint. Ara no! els hi crido, si us plau. Que vull dormir! I hi ha dies que és un infern, les neurones van bojes enviant-me milers d'informacions i tasques pendents que no té cap sentit que rumiï a les 4 de la matinada.

Meditar per mi és la pràctica contrària a la d'escriure. En una esquivo pensaments i em centro en el meu cos, en l'altre desconnecto del cos i atrapo pensaments per posar-los negre sobre blanc. Les dues em son necessàries per no perdre el cap. Respirar i dormir.

En X un dia escrivia que a la rectoria del seu poble, el capellà sempre encenia el llum a les 4 de la matinada, deu ser l'hora en la que passen més miracles.

Le vent nous portera

Ahir em va saltar "le vent nous portara" de Noir Désir al Tidal quan tornava cap a casa i va ser com una mena de premonició. Una promesa que la vida és cíclica. Que de vegades sí, i d'altres ja passarà. O com diu un amic: la vida és en espiral, sembla que la història es repeteix, però som en un temps diferent.




Des de Cala Tamariua hi ha un corriol que et porta fins a la Cala dels enamorats, 
el que un vulgui fer allà, ja és cosa del destí. 

Anàvem caminant, desgranant passos i desxifrant pensaments, 
potser era al revés i quan perdíem el corriol 
desxifràvem passos i desgranàvem pensaments. 
Tot ha d'esdevenir. Inexorablement. 

Enfilant el Turó d'en Llaures no paraves de preguntar-me 
d'on sortia tota aquella aigua. Com és possible que regantelli? 
d'on ve aquesta escorrentia d'aigua dolça? 

Cap de Creus, verd, negre, marró i blau a les pupil·les. 

Son les pedres, no ho veus? 
És el metamorfisme que les ha fet impermeables. 
Des de la Serra de Rodes fins al mar capes en foliació. 
Clorites, pissarres, esquists, i noms que recordo, 
paraules que tenien un significat clar quan estudiava geologia 
ara em serveixen per saber que aquestes pedres, pedretes, 
que les veig, que em parlen, em diuen que son diferents. 

Que em fixi bé en els detalls.
 
Des de la Serra de Rodes fins a besar el mar. 
Aquestes últimes van cremar als focs més ardents de la terra
algun dia, temperatura i pressió, isògrada metamòrfica. 
Paraules rares. Tectònica lingüística. 

Pressió i temperatura. 
Sembla estrany que ara, aquí el meu jo 
senti lleugeresa i desassossec en caminar per aquí. 
Cala Torta, esquivem el Puig Gros i baixem fins a Cala Galera. 

Et banyes despullada i dius que a muntanya 
l'aigua sempre és més freda. 

El cap s'aclareix aquí. Passejant pel Cap Gros. 
El vent ens portarà, 
el vent ens portarà.

neurones podrides

No sé què estic fent. Em sento com si obrís la caixa de pandora. I sé, que un acte tan simple com tornar a escriure aquí em durà a llocs que encara desconec. Tinc una sensació rara. Per què vaig abandonar-me a instagram? en quin moment vaig permetre que aquell podrisser se'm fiqués a dins del cap? estic dolguda amb mi mateixa. Em creia més llesta. I em dolen totes les hores que he passat veient gent de merda fer estupideses davant una càmera, explicant-me coses que no volia saber,...per acabar veient vídeos d'animals que canten fets amb IA. Quina pena tot plegat. Ara mateix aquest full en blanc fa olor de clínica de desintoxicació. No sé si estic bé. És tot tan estrany, em venen ganes de riure. Puta vida.