Divendres taronja de fulles seques.
El sol del migdia havia mantingut l’estança a una temperatura agradable, però ara ja començava a sentir la fredor als dits que, amables passaven pàgines. Rere el vidre, veia el sol moure’s lentament pel cel de tardor. Vaig pensar que havia d’anar a buscar una mica de llenya abans no es fes fosc. Vaig sortir a fora i vaig encaminar-me cap al cobert que era a uns metres enllà al costat de la casa. Feia dies que estava en un estat de letargia i per fi, avui semblava que l’energia brollava una altra volta a dins el meu cos. Són els cicles lunars, amor, vivim sota el seu signe , em deia sempre l’Antoniete. Com l’enyoro, a ella i a les seves històries increïbles que trencaven tot el meu empirisme de cap quadrat. Ella i el seu somriure llarg de mans agafades. Només perquè vam néixer el mateix dia creia que ens unia un fil invisible. Potser sí. A mi m’agradava tenir-la a prop i que m’expliqués coses que no em volia creure. A ella cuidar-me. Hi sortia guanyant sempre. Pensa...