Caminant descalça

Migdia. Sobretaula. O el hambre invisible , dels Love of lesbian. Agafar aire. Pensar. Aprendre a riure i a no jutjar. Aprendre del temps d’espera. Agafar aire. Pensar. Esperar. A-p-r-e-n-d-r-e.  I sentir el cos sacsejar-se com una branca enmig de l’huracà -per dins i per fora-. I la vida cavalcant dins les venes.  Enmig de l’esprint vaig haver d’aturar-me. Amb les mans sobre els genolls i el cap mirant al terra, empassava aire a grans dosis. La suor em regalimava rostre avall. Atura’t em demanava el cos, atura’t, per l’amor de Déu! I em vaig aturar i li vaig fer cas. Érem al mig del bosc –de fet, no n’hem sortit mai–. I vam parlar com feia dies que no parlàvem. Li vaig preguntar si era feliç. I em va somriure: la felicitat és relativa, sempre depèn de amb què ho comparis . Li vaig preguntar si li agradava la vida que estàvem vivint, l’una intrínsecament ficada a dins de l’altre. No en voldria una altra! Que la culpa mai la té el mirall . El meu cos i jo vivint la...

El sol del migdia havia mantingut l’estança a una temperatura agradable, però ara ja començava a sentir la fredor als dits que, amables passaven pàgines. Rere el vidre, veia el sol moure’s lentament pel cel de tardor. Vaig pensar que havia d’anar a buscar una mica de llenya abans no es fes fosc. Vaig sortir a fora i vaig encaminar-me cap al cobert que era a uns metres enllà al costat de la casa.  Feia dies que estava en un estat de letargia i per fi, avui semblava que l’energia brollava una altra volta a dins el meu cos. Són els cicles lunars, amor, vivim sota el seu signe , em deia sempre l’Antoniete. Com l’enyoro, a ella i a les seves històries increïbles que trencaven tot el meu empirisme de cap quadrat. Ella i el seu somriure llarg de mans agafades. Només perquè vam néixer el mateix dia creia que ens unia un fil invisible. Potser sí. A mi m’agradava tenir-la a prop i que m’expliqués coses que no em volia creure. A ella cuidar-me. Hi sortia guanyant sempre.  Pensa...

Tinc ocells a dins al cap. Criden.  Criden descontroladament en un guirigall etern.  Una orgia repugnant de soroll. Sentia el rossinyol preciós de fons, però les garses, periquitos, canaris, cotorres, i fins i tot alguna gallina, omplen el tot i a hores d’ara ja no sento res. No sentir. Tinc ocells a dins el cap i em claven les plomes per dins. Són de tots colors i mides. I també n’hi ha de negres –tots els colors– i també n’hi ha de blanques –sense els colors–. Se’m clava fins i tot la ploma suau. I ja no recordo com era allò del bosc i els arbres. No veure-hi. Tinc ocells a dins el cap i el cor, ­–ai el cor!– empès per la resiliència del soldat, intenta obrir-me la gola, o era una porta? Exiliar-me a pensar. A no dir res que no valgui la pena. A guardar-me les paraules per quan ja les hagi... gastat, manllevat, escopit, sorgit, podrit, florit i potser també créixer i renéixer. De moment. No p...

  Com podia haver-ho oblidat?  “ ...érem tu i jo i aquella lluna plena. Cabo de Gata mai havia sigut tan bonic i els teus llavis mai tan vermells. Érem tu i jo, Anna. I avui ja no queda res en aquest desert tan gran. ”  Va rellegir la dedicatòria amb llàgrimes als ulls.  [...] Arrossegant els peus va anar a la calaixera de la seva habitació, va obrir el calaix de les fotos, on sempre havien estat. Va agafar l’àlbum de sobre. Una noia amb texans i els cabells al vent va somriure-li enmig del desert, amb la pell viva i els llavis mai tan vermells.

El meu petit i humil homenatge a qui em va ensenyar Llatino Amèrica per primer cop, la seva llengua i la seva cultura tan de la terra, aferrada a la vida. L'amor per sobre de tot, als altres i a les coses boniques. Gràcies.  Me dicen que estás muerto, el mundo entero te llora compañero. Chao.  Una nunca sabe a qué hora deben partir los imprescindibles. Una nunca sabe si es mejor en esta primavera recia o en un invierno abrumado, en un hemisferio o en otro –que ya casi es hogar – . Con tus palabras en la boca o libres, andantes, vividas, resonando en todos y cada uno de los oídos que las sepan amar, acoger.  Amar al otro de lado, prohibido prohibir, tu jazmín del Cabo siempre lleno de flores, con su embriagador aroma envolviéndolo todo, haciéndome pensar que valió la pena.  

Escoltar Coldplay i tornar als vint anys de cop. Espetegant de cop contra el terra sempre càlid dels Ciutadans. La meva habitació. Girona. Viure anys de color taronja. Vespres tancats, obrint les nits com una síndria fresca i viure una primavera con una esquina rota . Jardins perfumats. Ressaques amb llàgrimes i sal per guarir les ferides. Llepar l’àcid de la llimona i no fer ni una ganyota. La vida al costat d’uns texans gastats esperant la rentadora. [...] Lights will guide you home And ignite your bones And I will try to fix you Fix you, Coldplay.