Caminant descalça

He pensat que serem sempre així. I somia tranquil, ulls de mar que la sal mai farà malbé el nostre veler.

La música té un efecte contraproduent en la difícil tasca d'amansir la fera. No hi ha res que sigui veritat en la seva totalitat en aquest cabaret de llum tènue que hem anat construint. Retallem i ens fem els vestits a mida, ensenyant el que ens convé i amagant aquella taca de naixement sobre el genoll. Som pallassos, elefants i ballarines. Àngels desplomats i bèsties en zel a les nits humides de la ciutat dels quatre rius. Les històries apedaçades que ens fan mal al rellegir-les s'escurcen o s'hi fa una vora nova. Ens emborratxarem i parlarem d'estratègies vitals fingint somriures i orgasmes. Una ratlla negre als ulls, pólvora o carbó? Sota la llum pixel·lada ningú no notarà res.

I si les teves mans no fossin aquí? Els desitjos són estranys i només penso en escapar d'aquest huracà perfumat. Plou i tot costa més de pensar. No sabem on anem ni que farem, ni si aquesta tarda de cafès i copes de vi negre tacaran massa les nostres vides. - Fa dies que no parlem, no trobes?- vaig dir mirant a l'infinit que cap rere una finestra entelada. Su luna de pergamino Preciosa tocando viene por un anfibio sendero de cristales y laureles. El silencio sin estrellas, huyendo del sonsonete, cae donde el mar bate y canta su noche llena de peces. En los picos de la sierra los carabineros duermen guardando las blancas torres donde viven los ingleses. Y los gitanos del agua levantan por distraerse, glorietas de caracolas y ramas de pino verde. · Su luna de pergamino Preciosa tocando viene. Al verla se ha levantado el viento que nunca duerme. San Cristobalón desnudo, lleno de lenguas celestes, mira la niña tocando una dulce gaita ausente. Niña, deja que levante tu vestido para ...

Des de que me'l van regalar em va semblar una meravella. Potser aquest títol més que encertat. No l'havia ni començat que ja el sentia bategar arraulit a la tauleta de nit. La dedicatòria que corona la segona pàgina fa estremir de bonica -perquè sí, les coses boniques també fan estremir-. I les pàgines s'entrebanquen alegres i cridaneres. Un nen que explica coses fantàstiques sobre la tendre bellesa de descobrir el món amb innocència i sense por (Gerald Durrell ja era impressionant de petit!). I és que “L a meva família i d'altres animals ” m'està fent riure i aprendre tant que només tinc ganes d'agrair al món que hi hagin personetes així, que amb un somriure puguin descriure tota aquesta fascinació en vers la natura. Llegir abans d'anar a dormir també té els seus mals. Fa dies que somio amb animals.

Quan es lleva els ulls inflats no li permeten veure la tendresa dels seus passos. Té la pell seca. Que tot el que has fet no és envà. Passet a passet el recorregut s'estiregassa. Som nosaltres i una veu rere el calor. Som el braç ferm que empeny i la mà dolça que acompanya. S'entrebanca amb les sabates i recorda aquells versos que malauradament va escriure fa uns anys. L'eternitat en els seus ulls i una última llàgrima. Hi ha coses que no estan fetes per a què les pugui entendre. I tot és incert i interrogatiu i a la vegada forma part d'aquesta calma blanca, buida i inexorable, inamovible. Que tot el que vam fer va ser per amor, amor a la vida. "Quan agafo un llapis i començo a escriure, sense pensar-ho penso en tu... Fa temps que no parlem, jo et recordo tot sovint, [... ] i de vegades apareixes dins el meu cap amb aquells ulls pintats amb el mar, els núvols i les estrelles... i no saps com me n’alegro d’haver compartit aquell temps tan preuat amb tu."