Caminant descalça

"a Orfes el temps perd la cinètica" S ona l’intermitent esquerra dins el meu cotxe, en etern desordre. Giro el volant i aquell cargol de mar que vaig robar-li a Sant Martí d’E mpúries balanceja sota el retrovisor. Aixeco el braç i saludo alguna cara coneguda, la gent del bar. Deixo el poble veí i enfilo la carretera més bonica, i avui ho faig a poc a poc, assaborint el joc de llums que em regala el Terraprim, el meu racó de món. Una tercera ronca demanant la següent, però redueixo i miro al meu voltant. Agafo cada revolt amb la tendresa d’aquell qui frega uns acords coneguts sobre la vella guitarra. Poc a poc s’eixampla el pit, la respiració s’apaivaga, el cos entra com en un estat de somnolència dolça, com aquella boira riellera que fa el vi d’estiu a mitja tarda. Abaixo una mica el vidre i respiro. Sense pressa, l’olor de terra mullada de la pluja d’aquesta tarda s’enfila pel meu nas. Fa una mica de vent, porta aquelles cançons del Nord i m’eriça la pell. Perd...

Algú va arrencar les cortines, el sol omple l’habitació i ofega l’ombra a un racó de l’armari. La pell perd les cèl·lules van morir una matí brillant, rebregada s’arranca del meu cos. Ulleres de sol; macarrons reescalfats. Ressaca; una tarda de color groc. Algú va arrencar les cortines, el sol omple l’habitació i veig com somrius amb els ulls tancats. Et miro des de lluny. Agafo aire des del coixí que compartíem, escolto com respires. El rellotge no em serveix per res, vivim a les antípodes. (Clac-clac.) El teu cor batega i em venen ganes de jugar. Et passo la mà per l’esquena t’envio un avió de paper ple de lletres, ple de mi, ple de nit, ple de món. Et miro des de lluny i passa un ocell. Ja has après a volar.