Caminant descalça

Absent. Passat. Tenia una boca immensa. Per ella s’empassava les pors i els silencis, les penes i algunes nits sense dormir, després en treia melodies tristes, paraules assajades. Escoltava música de violins i guitarres acústiques per sentir el pes de la melancolia formar-se dins l’estómac. Primer una partícula, després uns pulmons, finalment tot un cos. El cor bombejava. Li agradava sentir tristesa, d’aquella dolça, d’aquella que costa de trobar, d’aquella que no es ven. Desapareixia, parlava en passat i en tercera persona per trobar-se adormida i preguntar-se per què. Mirava fotos d’Oporto, la bella dorment i així era com volia trobar-se, així era com volia ser. Per despertar-se i sentir el pes càlid la delicadesa dels lladres de ciutats. Pausa. Present. Tinc un somriure immens. Per ell escupo les pors i els silencis, les penes i algunes nits sense dormir, després m’empasso les melodies tristes, les paraules assajades. Escolto música de violins i guitarres acústiq...

E ns agrada quedar per sopar, i enlloc d’això arreglar-nos per sortir. Enfundar-nos en un glamour fet de lluentons i teles sedoses. Se’ns marquen cada una de les vertebres de la columna, per així, poder creure encara que som humanes. Fumem, em pinto els llavis. Fumem, em faig la ratlla als ulls. Fumem, desapareix qualsevol rastre del meu rostre i aparec de nou com una papallona nocturna, com una nina intacte. Fa uns anys tenia malucs, ara tinc cites amb homes que no conec i que probablement tampoc voldré conèixer. Se’ns escapa la vida entre sales de llums fantàstiques a Barcelona i a la resta del món. El centre de l’univers sé que no existeix i porto tres anys dient que en tinc tres menys, tot per no haver de començar amb un tres al respondre. Mitges i lligacames, sostenidors amb espumes que em pugen la moral i em fan cotitzar més alt en borsa. Ara faig més hores de gimnàs i menys de lectura, no tocaré sostre: aquest sé segur que és fals. A la nevera mai hi ha xocolata...

"Submergida, pensava en la paraula “escafandre” i la seva sonoritat melancòlica." Em miro els peus secs amb les venes que es dilaten i s’inflen. Sota pressió, sota la suau pressió de mils de gotes de temperatura variant, m’he submergit. Cada gota toca alguna part del meu cos, jo tanco els ulls i deixo l’oïda estesa sota la monotonia d’aquest centelleig constant d’aigua. La pell. Ella em limita i m’hi evoco, em conté i m’hi concentro. Tota la meva atenció. Cada gota. Les espatlles em cauen per les bandes, cedeixen a la gravetat de l’instant, puc notar tot el meu cos suspès en vapor. L’aigua topa contra les meves hipersensibilitzades galtes i s’escorre pels llavis que s’omplen, que beuen i deixen caure, concentrant totes les gotes. Arronsada sobre mi mateixa. Les puntes dels meus peus suporten tot el meu cos. No volo, però voldria . Obro els ulls i torno a contemplar les venes marcant-se als meus peus, sobre els meus ossos. No puc negar que em resulta molt atractiu...

Puja al metro i tanca els ulls. Les sabates li fan zup-zup. Han hagut de correr perquè sinó ella tornarà a arribar tard a la fenia. Ell li diu: “va, no facis mala cara, que així podem dinar junts”. Ella no diu res, abstreta de tot pensa en que li fan mal els peus i que voldria apagar el llum i dormir sobre seu. El vagó recòrre les entranyes de la ciutat, ella ha deixat de pensar. Sent una mà que es col•loca amb aquella senzillesa sobre el seu palmell. Gestos coneguts. “Tens molta feina aquesta tarda? Perquè havia pensat que després et vinc a buscar i anem a aquell cinema tant bufó que hi ha dues cantonades més avall, que han estrenat una peli molt bona...” No és que no l’escolti, però vola per sobre les paraules. Ell li explica, atent com sempre, que la vol anar a veure amb ella perquè creu que és prou crua i realista com perquè li entusiasmi: “Sé com t’agraden aquestes coses”. Esboça un somriure i ell en té prou per regalar-li un petó. Continua amb els ulls tancats. El metro agafa...