Sota la taula.
De vegades val la pena explicar, minut a minut, aquella sobretaula enterbolida en que en Lluis li va fregar una cuixa a l’Anna, totalment intencionat i maliciós, just a pocs centímetres de la Mireia, la seva parella. La vida és per viure-la li diria mesos després un dilluns merdós en que la Mireia obriria els ulls i se li omplirien de llàgrimes, i el cel seria gris i plujós, per acompanyar la seva pena i per netejar una mica l’esperit. Faria un cafè llarg amb en Marc que l’abraçaria i fins i tot tindria ganes d’anar-se’n al llit amb ell. Però no ho faria, perquè és el seu amic i la gent no s’enrotlla amb els amics, no? Com a mínim no ho fa el mateix dia que deixa el xicot. Caldria explicar perquè aquell parell van arribar aquell lloc estrany on tocar-se d’amagat els omplia més que la resta de dies viscuts, fins i tot per sobre de fer mal als altres. Explicar, cada mil·límetre de pell guanyada a la por, al caure al buit, empesos pel desig i alguna cosa més que fa allò inexpli...