El verd
El Congo. Un oceà verd. I, sota els arbres, no res. Pandora al Congo. Albert Sánchez Piñol. Em sentia molt estranya, certament. Duia tota la roba d’hivern a la maleta. A sobre, una faldilla mig rebregada, negre, i un jersei gris. L’abric feia olor de tancat, potser talment com jo. Sota tota la indumentària relluïa la meva pell morena, colrada a un estiu que ara em semblava llunyà i incert. Un home llargarut, es recolzava mig adormit a la sortida de la porta dels vols internacionals. Duia un vestit jaqueta gris i polsós i es mirava les ungles, com una secretaria avorrida. De reüll, vigilava la gent que anava sortint. En veure’m, s’incorporà. No ho féu nerviós, sinó tot el contrari. La seva llargada el feia caminar matusser, com si aquell cos sec i decadent s’estigués oblidant de com es feia això de un pas rere un altre. M’allargà la mà i em digué: - Martínez? - Si –vaig respondre amb la veu encarcarada del llarg viatge en silenci. - Com el de ...