Anna del desert.
Com podia haver-ho oblidat? “ ...érem tu i jo i aquella lluna plena. Cabo de Gata mai havia sigut tan bonic i els teus llavis mai tan vermells. Érem tu i jo, Anna. I avui ja no queda res en aquest desert tan gran. ” Va rellegir la dedicatòria amb llàgrimes als ulls. [...] Arrossegant els peus va anar a la calaixera de la seva habitació, va obrir el calaix de les fotos, on sempre havien estat. Va agafar l’àlbum de sobre. Una noia amb texans i els cabells al vent va somriure-li enmig del desert, amb la pell viva i els llavis mai tan vermells.