Caminant descalça

“Nina dorm” xiuxiuejava l’amable espera. Però ella no volia dormir, no podia dormir. Mai havia imaginat la tendresa despuntant enmig d’aquell rebombori de crits, sacsejos i mans ensangonades. “Nina dorm”, la seva mà resseguia les paraules compassades a la seva esquena, d’on relluïen vertebres i omòplats. Feia sol, molt de sol, però ja no li semblava alegre. Ni era de dia. “Nina dorm”, i tant n’era el soroll, la llum o el brut de la vida. Amagades en una vall salvatge, fugint d’una ciutat en flames, arressarades al camí veien escapar-se les seves vides. “Casa” era lluny dels seus pensaments. Nens famèlics i els ulls coent-los-hi de son. Les botes verdes i les mans netes: les cares de l’horror. Van fugir de casa una nit salvatge. El pare havia desaparegut feia quatre mesos. La greu espera i el dolor opac de l’incomunicació sortien cada vespre als sopars rancis fets de pols ràncies també, que els costaven suor i empenta. La Nasim i sa germana mantenien la casa dempeus. Te...

“A ma, y el amor lo hará todo por ti”. Y se dejó hacer, se olvidó de los secretos a media voz, se olvidó de las tardes sin hacer nada tumbados en el sofá, se olvidó de las llamadas para no ir al trabajo, de las llamadas des del trabajo sin nada más que decir que las cuatro líneas que ocupa una nota de amor, se olvidó y se dejó hacer. Luego discutían frente los atardeceres oxidados, en las playas celestes o en las camas recién hechas. Discutían entre besos a media noche, se golpeaban los silencios sórdidos cuando no inundaba las sábanas ésa frialdad hecha telón opaco. Y ella que se había dejado hacer quiso hablar pero no encontraba razón ni color en los hechos, no entendía porque su perdón podía arreglarlo si no había nada que perdonar, no había culpa ni castigo, solo un trago amargo de tristeza. Son ciclos o las ondas expansivas de una pasión sin orbita –siempre con su amor desorbitado-. Y, siempre irracional, lloró un poco para limpiarse la cara y santiguarse su propia sonrisa. “...

Perdem els autobusos a una velocitat vertiginosa i recuperam l'alè perquè ens agrada seure i contemplar les aurores detingudes. Les grues ens ensenyen que tot és audiovisual, i que cada dia té un nom de setmana. Ploram a pedregada pura per carrers desconeguts i omplim claveguerams sencers de blat i hortalisses. Sabem que en el fons ens equivocam rotundament en tot i que l'errada és estrepitosa i general. Al final tot fa que cada minut s'allargui com una mirada, i que l'existència ens pesi com un món. Joan Miquel Oliver

Era negre nit i corria espatllada per dreceres insòlites i monòtonament perfectes. Viscós com la matèria gris s’arrosegava per l’atlàntida dels seus pensaments. Nàufrag de mil histories que flotaven i es submergien indistintament com vots salvavides a la deriva. Imaginació, records i aires de Creta per perfumar aquell somni meravellós –i ara em venia al cap l’inevitable ‘Somni d’una nit d’estiu’, però aquí no hi ha filtre d’amor que valgui i estic convençuda que la Reina de les Amazones mai hagués volgut casar-se-. Solsticis reneixen de les cendres d’aquella foguera i els vots salvavides, encara a la deriva, es colren del tendre foc. Alenades de brisa suau mesclades amb esgarrapades de sal i foc: a la balança perfecte una unça d’amor.

On les heures s’arrapen ben fort als troncs . Caminant per sobre de l’aigua d’un riu que explica histories des d’alguna deu salvatge d’Olot. De tant en tant, alguna fulla de castanyer o de faig es barreja entre les alzines velles del meu poble, on les fades riuen amb els peus al Remirol. Les heures s’arrapen ben fort als troncs, aquí, per no deixar-nos marxar mai del tot. Entrebancat entre l’aguda Timba i el pla de Parets, l’aire s’escola entre una carretereta estreta que explica la nostra vida. Uns camps abruptes ens ho donen i ens ho prenen tot, un sospir. Realment no som mai coneixedors de com s’estrenyen els lligams amb la terra fins que la sentim un xic llunyana. Ella també ens enyora. Mirant aquelles fotos en blanc i negre: la mare a la petita escola, l’avi Joan amb les vaques, els dinars a Sant Mer,... Xisclen les cigales i aquest estiu seré lluny de casa.

Estirant del fil, petita nina de drap, barroera, ara és drap.

- Mañana - dijo ella-. Todo se arreglará mañana , ¿verdad que sí, Sal querido? - Seguro que sí, guapa, mañana .- Y siempre era mañana . Durante la semana siguiente no oí otra cosa... mañana , una palabra hermosa que probablemente quiera decir cielo. "En el camino", Jack Kerouac

A gafa el llapis amb la boca. El rosega i somia el dia en que podrà escriure així. La saliva s’escapa, s’escampa entre els fulls que té sobre la taula i sense tancar la boca s’ho mira. S’inunda la cambra. No sap massa bé què ha de fer. Sent algú a l’altra banda de la porta: voldria que vinguessin a salvar-la, però ningú se n’adona. Els dies s’entrebanquen els uns amb els altres. Les decisions han fet niu al seu cap i ella creu que és feliç. S’agafa un ble de cabell (mentre pensa com n’és de bonica la paraula), i es fa una trena. Hi posa amor, ara li’n sobra. Cad a primavera li passa el mateix. Agafa tots els color d’aquella tela que li van portar del país del Sol, i també ho trena. Un grapat d’aire de mar i tota la sang. S’imagina l’espectre del seu electrocardiograma sobre una partitura i fa moure els dits. La trena no li estreny. Els cabells, fins, llisquen els uns amb els altres, i la trena es va desfent al temps que ho fa l’encanteri que la convertia en princesa. Ja feia massa qu...