Caminant descalça

Poc a poc, agafa les seves coses i marxa sense fer soroll. (Sapastre.- dit de la persona malfeinera amb qui hom no pot comptar.) Ahora me escondo y te observo y te puedo decir: Yo mataré monstruos por ti, sólo tienes que avisar. (LOL)

Pensava en escriure això dins el meu cotxe -màrfegues, sacs, suor i una mica d'aire-, sortint de Berga. Volia escriure, descriure amb tendresa aquell moment. Al sortir encara era de dia i vam fer una cervesa. Havíem estat parlant, explicant-nos el que fem, el que fem pels altres, el magnífic entramat que ens fa estar vius, ens explicàvem amb fils de veu i érem nosaltres . I jo vaig seure i vaig enganyar la meva mala llet. I vam riure, potser fins i tot somriure, i els grans eren allà també -que bé!-. I la responsabilitat es va adormir rere un batec tranquil i l'afecte que porten els dies compartits. I no sé si era la llum d'aquell racó davant la Ginesta, però per un moment la certesa de que fem les coses bé va ser tan gran que fa tirar endavant per sobre de tot el gris del món.

(Si haguessis de ser algun color series verd fosc.) Imagino un cos esvelt, dret darrera una finestra, mastegant les paraules que jo li invento. El sol li fa un reflex estrany sobre la blanca pell. Mira fora, a la gran olivera que corona el seu petit jardí, i pensa en el verd més fosc. (És ell.) Es posa una mica trist. Pensa en els seus ulls verds tacats de terra i sol. (Si haguessis de ser algun color, series verd fosc.) Així pintaria aquest sentiment, d’un color verd d’aigües profundes i boscos llunyans. Ell remena nerviós el seu cos per la cambra. Voldria volar, però no sap quin ocell escollir. Una cançó l’acaricia lleu, barrejada amb l’aire calent d’una primavera llunyana. (Li parla de somnis i de camins, de ser i viure; de seguir, al cap i a la fi.) Estimava la seva soledat, però avui la voldria regalar. Estimava la seva virtut, però avui la veu buida. Escriure no és només explicar, pensa mentre fulleja una llibreta que li van enviar amb sons de Cuba. No sé si el pas del temps ens ...

MENTRESTANT subscrit a la matèria delirant llàgrimes d’angoixa sostenen finestres, parents i món quotidians que s’escolen per l’asfalt oxidat de batalles ajornades en paper mullat mentrestant, les coses van passant diadebades de Ramon Boixeda Gonzáles (aquest poema m’agradava, fins i tot abans de saber què volia dir)

El capvespre s'amaga rere el Canigó i, estripant carreteres conegudes, miro aquest cel estimat. Sort en tenim de la terra que ens abraça quan la necessitem. Els meus ulls afamats reclamen els colors de la primavera, una pell suada i paraules dolces vora la mar. Però sempre tornes tu, tu i els teus ulls, tu i els teus peus petits, porucs. Tot aquesta llum és per mi. Piquen de mans a dintre el petit cotxe, un fil de veu espetega contra els meus timpans sensibles i els acords sonen més ben compassats i ha deixat de fer xafogor per un moment. Tu i els teus passos de gegant, tu i els teus dies, tu sense nits. Les orenetes, totes, ja tenen niu i festegen alegres sota aquest lila rosat de núvols mandrosos. Ja no queda blat per segar. La meva pell vermella, cansada. Una mà, i acariciar aquests cingles com si ho fes jo mateixa. La recta es fa infinita i premo el peu contra l'accelerador. Tu i les teves lletres. Tu i el maleït color d'aquesta buguenvíl·lea al revolt de Vilaür.

Vaig prometre no oblidar mai els primers raigs de sol aquell març estrany, les orenetes que mai hi van ser o els vespres de mans agafades. Vaig prometre no oblidar el prat, el camí i la bicicleta, el gat que hi havia rere el vidre d'un menjador desconegut al carrer del costat de casa que sempre mirava sorprès o els abellots que van fer niu al meu balcó. Vaig prometre recordar sempre aquell arbre florit i un somriure esquerp a l'autobús, vaig prometre recordar uns ulls i una conversa sota la música que omplia carrers, cases i cors. Vaig prometre no remoure l'aigua que emmirallava aquell temps tranquil, fer una última alenada i marxar un dia de pluja de Bèlgica. Però quan me'n vaig anar feia molt de sol i no vaig plorar, i la meva veu era un núvol blanc i vaig tornar a casa i la calor va emmascarar els records d'aquell bocí de terra on els pollancres creixen lliures. Sort que sempre ens queden els bons per refrescar les més egoistes memòries. Si fossin el meu fat les...

Travessant una carretereta de revolts, camps de blat a banda i banda, va arribar deu minuts abans de l'hora de començar. Va somriure, encara endormiscada, pensant que mai l'hi havia passat això de ser puntual a la feina. Últimament s'hi estava acostumant i això només volia dir coses bones. Va treure la bossa tèrmica del cotxe on hi tenia el dinar que havia preparat el vespre anterior. Va agafar la carpeta i la va esperar. Ella va arribar corrents i amb mitja rialla “ cada dia arribo més tard... ”. La bondat dels seus gestos li va ensenyar a comptar les pomes dels arbres que creixen tímides, mil·límetre a mil·límetre cada setmana. Aquells petits fruits que s'han de mimar amb espai i aigua, amb sol i bones mans. Ella li va ensenyar històries màgiques de causes i efectes al revers de les fulles. Li va explicar la dolçor dels préssecs i el color dels abellerols que volen tranquils. Els nius de perdiu i les coses petites de treballar amb la terra. Ella, companya càlida de di...

Fang Lijun. Group Two, No. 2 (1992) I vaig plorar per coses que havia oblidat entendre. Coses senzilles que pesaven gola avall. Estupideses innecessàries. Vaig escopir fort, com per treure la ràbia, que pica a la boca. Tothom té les seves estratègies per sobreviure. Mentre escopia, ella passava una cortina fina i s'arrecerava a una conversa agradable amb algú aliè. Quina culpa en té ella de ser l'espectador trist? Ara resulta que no queda cap espai sense núvols i la pluja d'estiu no mulla, la pluja d'estiu només fa aquesta olor forta de terra i de cotxes bruts. Mentrestant, ara ja molt lluny -tan lluny que és fa incomprensible-, un cos alt i fort recitava embarbussaments estúpids i mediocres, inflant el pit com el gall al bell mig del galliner. Enhorabona, has après a no necessitar. Ara només et falta aprendre a no estimar.