Caminant descalça

L 'aigua de l'estany era tèrbola i fresca. El pessigolleig del peu s'anava amainant tal com ho feia el batec accelerat del seu cor immens. L'una davant de l'altre. No m'agradava submergir-me en aigua de nit, em fa por la foscor, em fa por tacar-me de foscor. Ella ho sabia i em va agafar les mans. El seu cabell curt, de nen dolent, li feia més dolça la cara. Havíem remogut cel i terra i ara érem allà, recuperant l'alè, recomençant la vida. El silenci s'interrompia per aquelles petites granotes que repetien incansables aquella melodia percudida. Jo t'estimava, tan com la lluna, tan com les llistes de coses com les que t'estimava: tan com per mirar-te sense parpellejar gens, tan com per adormir-me al teu costat quan no puc dormir, tan com per sentir-me la més afortunada quan estàs despullada davant meu, tan com per intentar una vegada i una altra comptar totes les pigues que t'abracen, tan com baten les ales dels colibrís davant les flors, tan c...

Metamorfosi .-[1696; del ll. metamorfosis, i aquest, del gr. metamórphōsis, íd.] f 1 1 Canvi pel qual una cosa perd la seva forma natural i en pren una altra. La metamorfosi dels metalls en or. La mort és una simple metamorfosi. 2 p ext Allò en què es transforma una cosa com a resultat d'una metamorfosi. 3 MIT Facultat de determinats personatges mitològics de canviar d'aspecte i de forma. 4 ZOOL Conjunt de canvis morfològics i fisiològics que experimenten determinats animals des que surten de l'ou fins que assoleixen l'estadi adult. / 2 fig Canvi complet d'una persona o cosa quant al seu caràcter, exterior, etc. Va tancar el diccionari i va fregar-se les cames. Últimament no deixaven de fer-li mal i això no podia ser bon senyal. La seva pell s'anava assecant i notava la llengua dins la seva boca humida, més viva que mai. Un vespre d'aquells que no es deixen dormir recordava històries d'esperits que es transformen en cérvols i recorren els boscos de nit,...

S é que marxes aviat i que tornaràs. Tornaràs perquè t'he cuidat tan bé aquest temps que he sigut el teu recés tranquil, l'olor primera i el primer petó -com t'agrada pensar-, per això tornaràs. Tornaràs als vespres al sofà arraulides, als secrets amb la porta tancada, als somriures esperats -perquè sé on s'amaguen les teves pessigolles-, al vincle amb la vida, al reconèixer colors i posar-los-hi nom. Tornaràs perquè l'admiració és tan gran que no hi ha espais buits. A qui em va regalar 180 petons abans de marxar. T'enyoro. "Mare i fill", Klimt.

E ls cargols es preparen per les pluges que els duran a noves aventures. Enllustrades bé les closques, se les col·loquen tal com si d'una motxilla d'excursionista es tractés. Les últimes tortugues surten a pondre i s'acomiaden de les costes del Pacífic fins a finals d'estiu. Els colibrís segueixen la seva dansa frenètica dibuixant l'infinit -o això he sentit dir-. El petit cargol fa un petó a la mare -o al pare, l'ermafroditisme sempre li ha generat dubtes en aquest sentit-, una llàgrima feta de dolça baba s'escapa pel seu ull extensible. Si et pregunten d'on vens, digues del lloc més bonic del món . El petit cargolet se'n va deixant un rastre llefiscós i brillant. Se'l mira de reüll i pensa en Hansel i Gretel i les engrunes de pa per poder tornar. Però el que el petit cargolet no sap és que la pluja que el durà a nous llocs, també li ensenyarà nous colors, tots els verds i les olors més profundes. La pluja l'omplirà de vida i de ganes de viu...

U n garbuix de sentiments per ordenar. Les imatges d'aquest lloc s'acumulen com una capsa plena de diapositives lleugeres. Les ciutats, la gent, la selva, el mar i la revolta. Penso “Mèxic” i té un sentit que no tenia fa 4 mesos. Al final dels meus ulls s'enfila un somriure, s'arronsen. Fil i agulla, reescriurem el patró. No és tan sols fer de les coses bones petits tresors, sinó destenyir la fosca amb facilitat i senzillesa. Compartir. El pas ferm i alegre, les nits sense lluna. Al arribar al lloc dels somnis, s'escapa una papallona de les mans.

Són els dits i les mans, tot el que tinc, flors vermelles. No sabria com dir-t'ho de forma permanent i particular, ets tu i totes les paraules que comencen amb e, tots els versos embogits, accelerats. Brilla la via làctia en aquest racó de món. El meu cor batega fluixet. Ets a prop.

La llum es filtrava per una petita escletxa que deixava la porta, massa vella per ser ferma. Ella va entreobrir els ulls. Era tan bella al despertar-se va pensar. Sense ni mirar-lo va prémer el reproductor i la música va omplir la cambra, fent l'aire una mica més lleuger. Va empènyer un bon dia i va fer un esforç per somriure. Odiava aquell moment, aquell precís instant en que deixava d'estar inconscient i la crua realitat li començava a prémer les temples. Amb la música sobre seu es va dutxar i va fer-se un trist esmorzar. Ens veurem després, amor. Que tinguis sort avui. I va sortir corrent cap al carrer. Agafa el metro, cinc parades fins al puto carrer Urgell, tot per aguantar un dia més els crits, el rebombori, el fum i la pudor de fregit d'aquell cau de mala mort. Mentre pensava això s'anava acariciant el canell, adolorit de tan fer entrepans. No val la pena. Al obrir-se la porta del metro una pintada espetegà contra les seves àgils retines: 600€ és violència . P...

M'han dit que les dàlies són la flor nacional de Mèxic. Ho diu l'Hugo, que viu una mica tancat al seu món, però prop de les plantes; i ho diu l'Enrique, que poc a poc s'anirà convertint en un vellet encara més amable, fumant amb la seva pipa al mig de les magnòlies i alzines i d'altres arbres immensos. El trajecte fins a la reserva de Las Joyas ha sigut llarg, el camí està malmès per la llarga temporada de pluges que esperen, que per fi, s'hagi acabat. Aturant-nos a cada estatge que ens regalen aquests turons, a cada (des)organització vegetal on hi caben totes les textures imaginables. Inevitablement, un es va sentit cada cop més petit. Miri on miri m'envaeix aquest verd, un verd ple de vida -alguns diran ple de carboni, d'altres d'història, això va a gustos...-. I al arribar al final del trajecte les dàlies vermelles, tal i com aquesta llibreta en la que escric, sola, asseguda enmig d'un gran prat, evocant tots els meus sentits a aquest racó de...