Caminant descalça

Retornen els àtoms. Marcats amb una conformació diferent, sé que els teus electrons fan òrbites prop meu. I la teva càrrega m'abraça, sense tocar-me. Som energia. Molècules intangibles que es troben, que dansen. Ho he pensat més d'un cop, som fets de tot. Del que perds quan et treus la roba, del que guanyes estirats a la gespa. D'un principi alegre i dolorós, que em recorda a un part. Estrelles naixent. I la lluna, que tan t'agrada, sempre ha sigut femenina. El principi del món i la nostra petita existència. Retornen els àtoms, i intento fer-ne paraules. És absurd, som inabarcables. Faig sinapsis a un compàs tranquil. L'infinit sobre la pell morena. Gaudir del petit camí de sol i ombra. Agrair. La Terra des de la Lluna. [...] Caen estrellas caen las leyes completas y el cosmos perdido que busco tu huella Llévate del aire el perfume de tu pelo Caen estrellas cada vez que chocamos tu beso inmediato  que flota de gravedad...

Al ajupir-me l’he sentit repicar. Petit cascavell vingut de Hampi. Índia per sempre al cor, memoritzar els ulls negres, curiosos, desperts. Veure-hi molt més que negre.   Hi va haver un dia en que em vaig ajupir davant d’una noia preciosa. Feia molta calor i suàvem. Em volia vendre polseres i no ens acabàvem d’entendre. Em sentia estúpida parlant mentre ella feia aquell curiós moviment en forma d’infinit amb el caparró. Ara ja no recordo què ens dèiem, ni que volia aquell dia, ni tan sols si era feliç. Només recordo el seu rostre i aquella certesa que tenia de saber que malgrat i no parlar el mateix idioma, malgrat i viure a milers de quilòmetres l’una de l’altra, malgrat i tenir lloses culturals completament diferents, malgrat tot, fluïa l’empatia.   Al ajupir-me l’he sentit repicar. Ja no sé si era el cascavell de la polsera, o potser el seu somriure dist...

Dies bons, i no tan bons. El cabell recollit en un monyo i saber quina música haig de posar. Petites victòries.  Les mans s’escalfen poc a poc i cada racó del meu cos em dóna peu -esvelt, feréstec, viu, meu- a crear metàfores. Desviure coses llunyanes, capbussar-me a un bon llibre i no voler-ne sortir. Vespres fàcils i bones abraçades. Viure és el que ve després. Avui sé quina música haig de posar.  Iglesias, Sílvia Pérez Cruz.  "Un mundo feliz". Baños en el mar. Sueños de cristal. Azul. Doce años más diez. Trozos de papel. Casa para amar. Merlín. Principito ven. Protégeme bien. Planetas papel maché. Iglesias del hombre que abrazaba bien. Los pantalones de pana le sentaban bien. "Hermosíssima". Ella Fitzgerald. Los girasoles durmen mal. Su anillo nadó, y ahora lo alcanzó, la flor le gustó, y subió. Alergias de abril. Besos de perfil. Peregrino hacia el fin. Iglesias del hombre que abrazaba bien. Los pantalones de pana le sentaban bien. Iglesias del ho...

Que em diguin el que haig de fer. Si deu ser això, és de les coses que més em molesta –això s’ha de llegir amb veu de dona, i si pot ser que sigui una veu greu, que són les que més m’agraden-. Perquè avui és un dia d’aquells que n’estic farta d’aguantar, de fer com si res, d’haver de sentir que 'va, dona, això no és res'.  Va per les dones. Que són treballadores, això ja és sabut.  Hi ha coses que em molesten, i molt. Em molesta que em mirin de forma lasciva persones que desconec completament, i haver de fer mala cara per evitar-ho. Em molesta haver de caminar ràpid a segons quina hora. Em molesta que em tractin com una incapacitada. Em molesta haver de dir que no puc quan em ve de gust anar a la platja perquè 'hòstia, ara em fa mandra depilar-me'. Em molesta recordar la meva adolescència i veure-hi una colla d’amigues acomplexades, lluitant contra si mateixes, criticant-se, mastegant estereotips i odiant la bàscula. Em molesta que el camí per arribar a ser a...

S'acaba l'any ben aprop de l'equador. A Villa de Leyva. Andes al nord, una pluja fresca ens rega una mica la tarda i ens dóna una treva mentre esperem per encendre la llar de foc que cremarem aquesta nit. A la llar hi llençarem els rancors, els enyors -i em segueix semblant impossible saber que ja no hi sereu mai més, nois-, els dies raros que no saben com ser, les mirades llunyanes, els gestos que volen dir coses que no sabem com s'han de dir. I un cop deslliurats de tot el pes del malviure, dels draps i la roba bruta, llavors vindrà la benvinguda. Dos mil catorze, l'esperem. Ple d'emoció i alegria, com qui no pot dormir la nit de reis. Amb les il.lusions intactes, els somnis vius, plens de colors, sempre nous i sempre amb els estimats. Que el dos mil catorze ens ajudi a separar el gra de la palla, que tingui els dies clars i vespres freds per abraçar-me fortament al teu cos estimat. Dies de festa dinant en família, endiumenjats, feliç...

Arribar a Caracas. La ciutat ens saluda amb boscos frescos plens d'acàcies. Les imatges del Chavisme cobreixen tot de carrers on la gent conversa, sota un cel ennuvolat. Me'ls miro des d'un vidre fred dins l'autobus, suposo que fet a Xina. De nou, tot resulta aliè i l'agradable sensació de ser l'observadora, l'exploradora. Descobrir. Sense saber -perquè aquestes coses sempre se saben més tard- que en realitat són els altres qui ens observen estranyats pels nostres ulls clars, que no som exploradors d'un lloc nou sinó que aquesta terra ens servirà per explorar-nos a nosaltres mateixos, endinsar-nos a les selves profundes del nostre ser i descobrir-nos nous, sempre diferents. És això el que ens empeny a viatjar? Encara queden molts dies per descobrir-ho.

Jove decadent. Enric Casas (1899). Agafa les males herbes , diu que no em serviran de res. Les butxaques a les mans i els peus plens de dits i alguna llaga. Les botes brutes de pols; eren liles i avui comença l’hivern i se m’acumulen les coses per dir gola avall, allà on s’acaba la tos. Petons al coll. Tu vas mirar-me i em vas dir: serà sempre així . I jo no, no vull, no puc. Al mig de la romana, ni l’espera ni l’avanç. Sota pressió no funciono. Són els sentiments i una trena que ressegueix la meva nuca. Hipersensible, el son lleuger i la fortalesa dels somiadors. La pell més fina s’amaga als racons més inesperats i la pluja no cau. El buit sonor, ple de soroll. Et veig cridar però ja no et sento. La teva boca fa ganyotes imperceptibles. De debò que no calien les males herbes? El nus de la gola a la panxa. I ara ja et miro de lluny -tan lluny-. Se m’acumulen les lletres a la retina i el braç enrampat crida una pausa. Ja no hi sóc. Cau una gota. Se’ns menja la nit. ...

(D)escriure't per congelar aquest instant. Just quan la meva ànima glaçada resta immòbil. La por, el risc, la vida. L'ànima. Donar-li ales per sortir, per explicar-me. El so que fan les veus, alegres, colrades pel sol. Que hi ets?  Pensant en això algú va encendre una bengala, era estiu i vaig tenir la certesa que el record del seu so era diferent. Pólvora amb mel. "Nunca, que no digas nunca, porque un día de estos nos verán sonriendo" Caramelo Santo.