Caminant descalça

M’he llevat, negre nit i gat dormint sobre els meus peus al llit. Esmorzo un suc de llimona, cafè   i 3 galetes. Tot sense sucre. En silenci em vesteixo, a poc a poc. Cotxe. Feina. Silenci.  Suposo que deus ser tu un altre cop. Faig com aquell, i no em giro a veure qui ha entrat al despatx. Fa dies que fas mala cara, el contorn dels ulls se’t torna encara més negre, més fosc. Et queda bé, malgrat i que em fa pensar que deus tenir el cap ple de monstres que no et deixen dormir bé. Tampoc ets l’únic. No sé que s’espera d’algú com jo, no sé que deus pensar quan em mires, de fit a fit. Allargant una mica més del compte el contacte visual, tan segur de tu mateix. Què busques? Què em voldries dir? Jo segueixo sense girar-me i m’imagino que em mires estranyat. Sé que la gent pensa que sóc rara. Ho sé. Ho vaig veure escrit a la meva taquilla a l’institut, a mil llocs diferents. Ara ja no fa mal. Panxa. Faig la feina. M’aixeco de la taula a tres quarts d’onze, vaig al lavabo...

Arribava aquella nit desitjada en que et tornaria a veure. Se’m feia estrany després de tants mesos. És curiós animar a algú perquè marxi i trobar-lo tan a faltar. Constantment. A cada revolt esperava una sorpresa de les de debò. Veure’t somrient i múrria i dir-me: No t’ho esperaves, eh? Sóc aquí! Però aquestes coses passen poques vegades, som més previsibles. En el meu cas, bàsicament perquè no tinc manera humana d’aguantar-me els secrets. Se m’escapen dels dits, de les notetes de recordatori, d’aquelles converses de va t’ho dic, però no ho diguis a ningú . Em costa mantenir l’eufòria d’estar preparant-li una sorpresa a algú. Suposo que et deu venir de família. Com ara aquesta energia, aquest ímpetu feréstec que et fa descalçar-te a la mínima que pots, acumular llibres entre aquests rínxols desordenats que et coronen i fer el que vols. Sempre. Per sobre de tot.  I entre una cosa i l’altre conduïa fins al Prat, terminal 1. A l’alçada de Granollers se’m va escapar un somr...