L'amor de la Blanca (part I)
Li agradava llevar-se aviat. La gola seca com una raspa cridava un cafè amb llet. L’amargor dels cigarrets consumits li pesava coll avall. Lleugera es passejava pel pis, redescobrint la rutina de cada matí. Es posava aquell recull de cançons que ella havia escollit pels matins. Un Lou Reed li deia bon dia, l’abraçava i li recordava allò de “walk on the wild side”. Ella li agafava la mà i li prometia recordar-ho sempre, sempre pel costat més salvatge, sempre viva. Sortia fumejant d’una dutxa massa calenta, amb la pell encesa. A la cuina el cafè ja era calent. “...que como yo te he querido, no va a quererte nadie” li deia una veu de nas que tantíssimes vegades l’havia fet plorar. Los planetas i les seves punyalades. Es vestia per l’ocasió. El dia era gris, i ella se sabia animal de sang freda. El sol la feia moure més ràpid. Però aquell matí li era igual, aquell matí havia de ser girs i les robes negres.
El pis tenia moltes finestres, com a ella li agradava. Alguns vidres estaven entelats, a fora el vent xisclava entre xemeneies fumejants. La cuina era massa petita, i des de que vivia sola se li acumulaven plats i platets bruts. Es va posar aquell perfum suau, tot creuant pel petit passadís ple d’alfombres i fotografies velles. Es va acabar el cafè. Es col·locà el fulard que sempre l’acompanyava, i després es va enretirar la llarga cabellera de sota. Va prendre les claus d’aquella tauleta típica que sempre havia vist al costat de totes les portes de totes les cases que surten a les pel·lícules i que sempre havia volgut tenir. Va somriure al pensar això, i va fugir cap al carrer.
La gent corria amunt i avall. El vent era calent. Els cabells se li passejaven per damunt la cara. Va pensar en allò del “wild side”. L’instin animal li bategava prop del sexe. Tenia molt clar el que succeiria aquell dia, ho tenia tot controlat. Va comprar-se el diari i va esperar-lo mentre es fumava un cigarret. Es va mirar les mans, aquelles ungles impecables, ni massa llargues ni massa curtes, sempre sense pintar. Lleugeres subjectaven aquell animal fumejant. Duia la roba interior negra també.
Ell va aparèixer sempre estès. Feia mala cara. Ella no volia sentir mai més compassió, no volia tornar a repetir escenes de llàgrimes i crits i tornar a sentir-se maltractada per aquell ésser al que havia ajudat. Es va posar a la defensiva, mig xuleria mig escut, per evitar que ell la veiés per dins. Ell li va fer un petó lleuger, prop de la boca:
- Bon dia bonica.
- Hola Quim- va contestar, seca.
- Anem?
- Sí, que ja fem tard.
- Tard a què?
- Bé...no ho sé, però quan abans comencem abans acabarem.
Van recórrer un parell de carrers. Ell li agafava la mà amb violència i això no estava dins els plans que tenia. Li va fotre una estrebada i li va demanar que per favor es relaxés, que les coses no es feien així. Caminaven de costat, molt a prop. Ella li fregava suaument la mà amb el balanceig del caminar. Ell era guapo. Era alt, com sempre havia vist la bellesa. Esvelt de mirada penetrant, avui no era l’home dur que l’havia seduït una nit a una festa en la que havien coincidit a Begur. I allà era on anaven. A aquestes alçades havia deixat de preguntar-se si era una bona idea o no tornar a aquell lloc, ara era massa tard i ja estava dins del seu cotxe, massa net i que sempre feia olor de nou. Al posar-lo en marxa va saltar el reproductor. Un Sanjosex melancòlic i empordanès cantava “Fem l’amor” i a ella se li va fer un nus a la gola. Hagués preferit cent mil vegades que hagués sonat “Puta”, al menys haguessin rigut.
- No tens res de Lou Reed?
- No, no m’agrada.- va pensar en l’estupidesa humana i com hi podia haver persones al món a les que no els hi agradés Lou Reed, i com es podia estimar, fins i tot, a aquestes persones. Reia maliciosa per dintre, mentre pensava en això. Li encantava exagerar. – sóc pitjor persona, per això?
- Una mica, però no tenia intenció de dir-t’ho.
Poc després, va canviar el disc i va començar a sonar un reage estúpidament alegre. No ho suportava en aquell moment. S’amuntegaven imprevistos en aquell dia en que ho havia de tenir tot controlat.
- Ei, de debò que et ve de gust escoltar aquesta música?
- Joder.- va dir ell mentre concentrava tota la seva ràbia contra el botó que activava la ràdio.
La situació es va fer una mica tensa. Un cop va finalitzar la revisió del trànsit de la maleïda àrea metropolitana, en la que ells estaven immersos, un fil de veu els regalava “La noia del país del nord”. En Dyland, que seia a darrera, va somriure al sentir la seva cançó en català. Al final, va pensar, el regal potser només era per ella. La cançó era trista, i per ell no era un bon dia per haver estimat una noia del nord. Ja no recordava les vegades que s’havia imaginat ser aquesta noia de cabells llargs, a qui li escriuen cançons guitarres esquerdades. Cançons que siguin tristes, que sempre són les millors.
La gent corria amunt i avall. El vent era calent. Els cabells se li passejaven per damunt la cara. Va pensar en allò del “wild side”. L’instin animal li bategava prop del sexe. Tenia molt clar el que succeiria aquell dia, ho tenia tot controlat. Va comprar-se el diari i va esperar-lo mentre es fumava un cigarret. Es va mirar les mans, aquelles ungles impecables, ni massa llargues ni massa curtes, sempre sense pintar. Lleugeres subjectaven aquell animal fumejant. Duia la roba interior negra també.
Ell va aparèixer sempre estès. Feia mala cara. Ella no volia sentir mai més compassió, no volia tornar a repetir escenes de llàgrimes i crits i tornar a sentir-se maltractada per aquell ésser al que havia ajudat. Es va posar a la defensiva, mig xuleria mig escut, per evitar que ell la veiés per dins. Ell li va fer un petó lleuger, prop de la boca:
- Bon dia bonica.
- Hola Quim- va contestar, seca.
- Anem?
- Sí, que ja fem tard.
- Tard a què?
- Bé...no ho sé, però quan abans comencem abans acabarem.
Van recórrer un parell de carrers. Ell li agafava la mà amb violència i això no estava dins els plans que tenia. Li va fotre una estrebada i li va demanar que per favor es relaxés, que les coses no es feien així. Caminaven de costat, molt a prop. Ella li fregava suaument la mà amb el balanceig del caminar. Ell era guapo. Era alt, com sempre havia vist la bellesa. Esvelt de mirada penetrant, avui no era l’home dur que l’havia seduït una nit a una festa en la que havien coincidit a Begur. I allà era on anaven. A aquestes alçades havia deixat de preguntar-se si era una bona idea o no tornar a aquell lloc, ara era massa tard i ja estava dins del seu cotxe, massa net i que sempre feia olor de nou. Al posar-lo en marxa va saltar el reproductor. Un Sanjosex melancòlic i empordanès cantava “Fem l’amor” i a ella se li va fer un nus a la gola. Hagués preferit cent mil vegades que hagués sonat “Puta”, al menys haguessin rigut.
- No tens res de Lou Reed?
- No, no m’agrada.- va pensar en l’estupidesa humana i com hi podia haver persones al món a les que no els hi agradés Lou Reed, i com es podia estimar, fins i tot, a aquestes persones. Reia maliciosa per dintre, mentre pensava en això. Li encantava exagerar. – sóc pitjor persona, per això?
- Una mica, però no tenia intenció de dir-t’ho.
Poc després, va canviar el disc i va començar a sonar un reage estúpidament alegre. No ho suportava en aquell moment. S’amuntegaven imprevistos en aquell dia en que ho havia de tenir tot controlat.
- Ei, de debò que et ve de gust escoltar aquesta música?
- Joder.- va dir ell mentre concentrava tota la seva ràbia contra el botó que activava la ràdio.
La situació es va fer una mica tensa. Un cop va finalitzar la revisió del trànsit de la maleïda àrea metropolitana, en la que ells estaven immersos, un fil de veu els regalava “La noia del país del nord”. En Dyland, que seia a darrera, va somriure al sentir la seva cançó en català. Al final, va pensar, el regal potser només era per ella. La cançó era trista, i per ell no era un bon dia per haver estimat una noia del nord. Ja no recordava les vegades que s’havia imaginat ser aquesta noia de cabells llargs, a qui li escriuen cançons guitarres esquerdades. Cançons que siguin tristes, que sempre són les millors.
El sol no tenia cap intenció de fer acte de presència. S’avorria a l’autopista i el va començar a mirar.
- Què mires?- va dir somrient.
- M’agrada mirar-te quan no em veus, com quan dorms.
- Blanca, si us plau...
- Ei Quim, si ha de ser l’últim dia, vull que sigui bonic. Vull que sigui càlid, vull sentir excitació, vull dir-te tot el que penso.
- Si però...no m’ho facis més difícil.
- Potser no es una bona idea tenir aquest últim dia.
- No, jo no dic això. D’això ja en vam parlar.- va fer una pausa mentre movia els llavis- Val, d’acord, perdona, fem-ho a la teva manera.
No volia discutir, no volia passar-se el dia pensant, només volia que fos com una última carta d’amor: trista i desesperada, que fa mal, però té un final.
- Què mires?- va dir somrient.
- M’agrada mirar-te quan no em veus, com quan dorms.
- Blanca, si us plau...
- Ei Quim, si ha de ser l’últim dia, vull que sigui bonic. Vull que sigui càlid, vull sentir excitació, vull dir-te tot el que penso.
- Si però...no m’ho facis més difícil.
- Potser no es una bona idea tenir aquest últim dia.
- No, jo no dic això. D’això ja en vam parlar.- va fer una pausa mentre movia els llavis- Val, d’acord, perdona, fem-ho a la teva manera.
No volia discutir, no volia passar-se el dia pensant, només volia que fos com una última carta d’amor: trista i desesperada, que fa mal, però té un final.
Sona "Porcelain" de Red Hot Chili Peppers.