Futur incert
L’Aina es desfeia els rinxols amb els dits. Prenia els blens des de dalt i
baixava sense pressionar amb els dits, suaument el cabell es recargolava entre
el polze i l’índex, i a l’última giragonsa s’enrotllava al dit cor. Els dies de
pluja tenia el cabell més rinxolat que de costum. Jeia bocaterrosa prop de la
làmpada del menjador. Llegia i respirava compassadament. Se sentia un soroll de
fons de la vella nevera, heretada de la Sònia, la seva amiga de la universitat
que va deixar-s’ho amb en Ferran, que era bo però no entenia res del que ella
volia, i quan va saltar tots pels aires els hi va sobrar un sofà i una nevera i
un glop gros de pena que no van saber com gestionar. La Sònia va passar unes
setmanes a casa l’Aina abans d’embrancar-se en un projecte que semblava
meravellós, a la Garriga. Ara té dies de tot, però al menys ha tornat a
somriure. En Ferran va fugir a França, a casa una tieta. Té una banda i diu que
li va prou bé, lliga més que mai. La Sònia de vegades el troba a faltar,
sobretot quan el veu segur i distant. Els trucs del cervell. Sobretot quan s’enganxen en missatges les nits de
borratxera es fa ràbia a ella mateixa. La pena, si te l’empasses, fa mal, però
tard o d’hora l’acabes paint. Tard o d’hora.
L’Aina sempre havia volgut tenir un gat i sempre el trobava a faltar els
dies grisos com el d’avui. Mixo, li diria Mixo. Però en Mixo no va venir mai,
com tantes d’altres coses en les que havia somiat d’adolescent. No van venir
els nens preciosos ni els homes que complien tots els requisits. No van venir
mai els anys plàcids, però tampoc en van venir d’avorrits. No van venir mai les
amigues perfectes que sempre et truquen en aquell moment en que vols que et
truquin. Merda, es veia plorant sola davant un pot de gelat, com havia vist a
tantes pel·lícules. Ni tan sols els pots de gelat eren com els de les
pel·lícules, si més no al súper del poble. Pensant-t’ho bé, tampoc ella va ser
mai una amiga perfecte. No van venir mai les feines perfectes en les que es
llevava en matins assolellats, en despatxos assolellats, vestits de flors i
llavis vermells. Ah, de l’amor romàntic i les vides d’anunci n’han mort uns
quants. L’Aina tenia mal humor matutí, des de feia anys. L’Aina tenia por dels
armaris oberts, no cal que tothom vegi el que una amaga a dins, oi? L’Aina es
comprava llibres que creia que li encantarien però que de vegades no acabava
llegint. L’Aina es prometia cada setmana que deixaria de fumar i que algú que li
somriuria en aquell petit cafè del centre, li escriuria i seria tot perfecte. Recomençar
de nou. Il·lusionar-se. Maleït horòscop!
Entre els rínxols va pensar que tot arriba. Tard o d’hora la vida ens dóna una nova oportunitat. Tard o
d’hora. Però quan estem submergits en aquesta aigua freda, gelada, costa
nedar endavant i mai sabem del cert si això que intuïm, que tard o d’hora sí,
que tard o d’hora vindrà l'amor tranquil, acabarà passant. Fins que arriba, tot
arriba.