Caminant descalça

On les heures s’arrapen ben fort als troncs . Caminant per sobre de l’aigua d’un riu que explica histories des d’alguna deu salvatge d’Olot. De tant en tant, alguna fulla de castanyer o de faig es barreja entre les alzines velles del meu poble, on les fades riuen amb els peus al Remirol. Les heures s’arrapen ben fort als troncs, aquí, per no deixar-nos marxar mai del tot. Entrebancat entre l’aguda Timba i el pla de Parets, l’aire s’escola entre una carretereta estreta que explica la nostra vida. Uns camps abruptes ens ho donen i ens ho prenen tot, un sospir. Realment no som mai coneixedors de com s’estrenyen els lligams amb la terra fins que la sentim un xic llunyana. Ella també ens enyora. Mirant aquelles fotos en blanc i negre: la mare a la petita escola, l’avi Joan amb les vaques, els dinars a Sant Mer,... Xisclen les cigales i aquest estiu seré lluny de casa.

Estirant del fil, petita nina de drap, barroera, ara és drap.

- Mañana - dijo ella-. Todo se arreglará mañana , ¿verdad que sí, Sal querido? - Seguro que sí, guapa, mañana .- Y siempre era mañana . Durante la semana siguiente no oí otra cosa... mañana , una palabra hermosa que probablemente quiera decir cielo. "En el camino", Jack Kerouac

A gafa el llapis amb la boca. El rosega i somia el dia en que podrà escriure així. La saliva s’escapa, s’escampa entre els fulls que té sobre la taula i sense tancar la boca s’ho mira. S’inunda la cambra. No sap massa bé què ha de fer. Sent algú a l’altra banda de la porta: voldria que vinguessin a salvar-la, però ningú se n’adona. Els dies s’entrebanquen els uns amb els altres. Les decisions han fet niu al seu cap i ella creu que és feliç. S’agafa un ble de cabell (mentre pensa com n’és de bonica la paraula), i es fa una trena. Hi posa amor, ara li’n sobra. Cad a primavera li passa el mateix. Agafa tots els color d’aquella tela que li van portar del país del Sol, i també ho trena. Un grapat d’aire de mar i tota la sang. S’imagina l’espectre del seu electrocardiograma sobre una partitura i fa moure els dits. La trena no li estreny. Els cabells, fins, llisquen els uns amb els altres, i la trena es va desfent al temps que ho fa l’encanteri que la convertia en princesa. Ja feia massa qu...

D ’una pell que em recorda, el color d’aquell quadre imaginari, on cada nit era fàcil prendre el pinzell dels udols alçar els murs de la tendresa o fins i tot de l’art, és senzill. D’una llum que em recorda, l’aire de les lletres aquella nit petita quan et vaig demanar fluixet: “Llegeix-me l’antiga Roma” per mi.

"a Orfes el temps perd la cinètica" S ona l’intermitent esquerra dins el meu cotxe, en etern desordre. Giro el volant i aquell cargol de mar que vaig robar-li a Sant Martí d’E mpúries balanceja sota el retrovisor. Aixeco el braç i saludo alguna cara coneguda, la gent del bar. Deixo el poble veí i enfilo la carretera més bonica, i avui ho faig a poc a poc, assaborint el joc de llums que em regala el Terraprim, el meu racó de món. Una tercera ronca demanant la següent, però redueixo i miro al meu voltant. Agafo cada revolt amb la tendresa d’aquell qui frega uns acords coneguts sobre la vella guitarra. Poc a poc s’eixampla el pit, la respiració s’apaivaga, el cos entra com en un estat de somnolència dolça, com aquella boira riellera que fa el vi d’estiu a mitja tarda. Abaixo una mica el vidre i respiro. Sense pressa, l’olor de terra mullada de la pluja d’aquesta tarda s’enfila pel meu nas. Fa una mica de vent, porta aquelles cançons del Nord i m’eriça la pell. Perd...

Algú va arrencar les cortines, el sol omple l’habitació i ofega l’ombra a un racó de l’armari. La pell perd les cèl·lules van morir una matí brillant, rebregada s’arranca del meu cos. Ulleres de sol; macarrons reescalfats. Ressaca; una tarda de color groc. Algú va arrencar les cortines, el sol omple l’habitació i veig com somrius amb els ulls tancats. Et miro des de lluny. Agafo aire des del coixí que compartíem, escolto com respires. El rellotge no em serveix per res, vivim a les antípodes. (Clac-clac.) El teu cor batega i em venen ganes de jugar. Et passo la mà per l’esquena t’envio un avió de paper ple de lletres, ple de mi, ple de nit, ple de món. Et miro des de lluny i passa un ocell. Ja has après a volar.

J eia rera la finestra entelada. Les cames arronsades prop del seu pit. Era hora de sopar però ningú havia parat la taula i ella ja se n’havia cansat de fer-ho perquè sí. El cel li va regalar pluja i va ploure durant 21 dies. Un rera l’altre, sense parar. Ella s’omplia els ulls de gotes, de carrers grisos, de verd fosc, de molsa i de parabrises funcionant. De fotos de nens de la post-guerra saltant sobre les basses, de dones amb plàstics al cap i de gats que no hi són. De blanc. De negre. El dia que feia 21 es va llevar de cop del seu racó fred. Va calçar-se les botes i va sortir al carrer. Plovia fort. La primera gota la va fer tremolar, i la segona, i la tercera, però només va comptar fins a 7, i quan estava a punt de caure les seves cames van adreçar-se al so d’un tro salvatge. El cel li va regalar trons i descàrregues elèctriques, i ella va començar a sentir cada gota sobre la pell, cada gir de pell que llepaven delicades, cada ble que amorosien. Com una abraçada completa, ...