de camí
el temps perd la cinètica"
Sona l’intermitent esquerra dins el meu cotxe, en etern desordre. Giro el volant i aquell cargol de mar que vaig robar-li a Sant Martí d’Empúries balanceja sota el retrovisor. Aixeco el braç i saludo alguna cara coneguda, la gent del bar. Deixo el poble veí i enfilo la carretera més bonica, i avui ho faig a poc a poc, assaborint el joc de llums que em regala el Terraprim, el meu racó de món. Una tercera ronca demanant la següent, però redueixo i miro al meu voltant. Agafo cada revolt amb la tendresa d’aquell qui frega uns acords coneguts sobre la vella guitarra. Poc a poc s’eixampla el pit, la respiració s’apaivaga, el cos entra com en un estat de somnolència dolça, com aquella boira riellera que fa el vi d’estiu a mitja tarda. Abaixo una mica el vidre i respiro. Sense pressa, l’olor de terra mullada de la pluja d’aquesta tarda s’enfila pel meu nas. Fa una mica de vent, porta aquelles cançons del Nord i m’eriça la pell. Perdo l’atenció del que estic fent, però tant li fa: massa anys resseguint aquest bocí d’asfalt. I un últim revolt i ja sóc a casa. Deixo el cotxe sota l’antic paller i vaig a saludar a la mare, que feineja entre les flors del jardí.
