Caminant descalça

Van arribar a la porta de l’hotel. Van fer un parell de voltes buscant aparcament. Ella va sortir del cotxe. Duia uns pantalons amples i una camisa, es sentia elegant. Ell es vas posar les claus del cotxe dins la butxaca esquerra dels texans, com sempre feia, i es va arreglar la camisa. La va mirar, ulls blaus barreja de tristesa i enyorança. Ella li va somriure i s’hi atansà per tocar-li la mà. En Quim tremolava com una fulla, no estava segur de que fos el millor. La Blanca era forta, sempre volia provar tots els camins que li oferia la vida per tal de millorar-la. Anava amb peus de plom per evitar malmetre el seu esperit sensible. Corria, caminava i descaminava, tot apilant paraules – descaminar - i gestos dels seus amors. Van entrar a l’habitació. Era tota llum. Llençols blancs i detalls d’un roig intens, feien d’aquell lloc un espai encisador. Hagués volgut aturar el temps en aquella cambra, recés de una vida que sovint la feia sentir que retrocedia, per recuperar el punt de p...

--> Li agradava llevar-se aviat. La gola seca com una raspa cridava un cafè amb llet. L’amargor dels cigarrets consumits li pesava coll avall. Lleugera es passejava pel pis, redescobrint la rutina de cada matí. Es posava aquell recull de cançons que ella havia escollit pels matins. Un Lou Reed li deia bon dia, l’abraçava i li recordava allò de “ walk on the wild side ”. Ella li agafava la mà i li prometia recordar-ho sempre, sempre pel costat més salvatge, sempre viva. Sortia fumejant d’una dutxa massa calenta, amb la pell encesa. A la cuina el cafè ja era calent. “...que como yo te he querido, no va a quererte nadie ” li deia una veu de nas que tantíssimes vegades l’havia fet plorar. Los planetas i les seves punyalades. Es vestia per l’ocasió. El dia era gris, i ella se sabia animal de sang freda. El sol la feia moure més ràpid. Però aquell matí li era igual, aquell matí havia de ser girs i les robes negres. El pis tenia moltes finestres, com a ella li agradava. Alguns vid...

www.fotolog.com/liniers_macanudo Quanta raó.

A les 9:55 del matí. Mig adormida, les poques hores de son em pesen. Des de les 8 davant de l’ordinador i ara agafo una trucada, amb la mandra d’una veu rogallosa. A l’altra banda un espanyol ranci, al qual responc en la meva llengua (i quan dic meva vull dir meva, en la que penso, en la que parlo amb mi), demana per l’encarregat. “No hi és”, li dic (frase d'una simplicitat esfereïdora). Em respon, amb el que m’ha semblat el crit d’un burro bramant, “ ¡¿cóg’mo?! ”. Sembla fins i tot indignat pel fet que jo li hagi parlat en català. Desprèn una bafarada de xuleria i prepotència, quatre frases i pengo. El primer que he penso és: fill de puta, i ho sento molt, però és així. I podria començar a descriure mil barbaritats, que es repetirien com sempre passa en aquests casos. Els insults no tenen res d’original. Només descric, i és així de lamentable, una agressió més als catalanoparlants dins dels Països Catalans. Així que, no em vinguin amb apologies estúpides a una suposada persecuc...

LES MEMÒRIES DE JOAN DEL MÓN “Però no sé com devia ésser, potser veient volar un ocell, que un dia se’m va acudir de preguntar-me quin seria el meu futur. ¿Quin voldria que fos? El d’uns dies iguals als d’avui: que els meus dies, sempre igualment deliciosos, anessin repetint-se indefinidament. I anava errat, aquell desig era un impossible. Ho vaig saber quan vaig adonar-me que m’havia acostumat tant a la vida regalada, que ja no em semblava que ho fos; que no m’exaltava tant l’amor amb la dona més bella i més dolça del món, ja era un costum; de tant veure-la, ja no m’admirava aquella bellesa. Potser és que si poguéssim tenir la felicitat eterna no seríem feliços.” Anna Murià, “El llibre d’Eli” En Cesk, un d’aquests dimecres de cercles, ens va regalar una de les noves cançons que sortiran amb el seu nou disc, “Osanna”, inspirada en un conte d’Anna Murià. La cançó, que de moment és un tresor només possible en directe, em va portar a buscar qui i què era Anna Murià. Li hau...

Si remenes, emboliques encara més, estrenys sense saber on és el nus: M’ofego i tornen els nàufrags.

Puja un esglaó i la sorra li omple les sabates. El vent, meandre invisible de l’intercanvi de vida, constant mentida. Ell em mira entre el desencís d’una cara més. Sota el bigoti, els extrems esfumats del seu somriure, com d’excel·lentíssima Gioconda, em distreuen del camí que seguia. Una vida, constant mentida. Surt, porta una alenada d’aire dins una bossa de plàstic. El vent, cristal·lí d’aire fred del nord; sempre aquella cançó. Puja un altre esglaó i ara s’entrebanca, cau, espetega la barbeta aristocràtica contra el següent esglaó. Trenca el somni de princesa, va descalç. Em mira, fúria d’aigües brunes. La sang li embruta la boca; sorra. S’encén un silenci als seus ulls de guineu. Jo em faig vent, pols de records i embolcall de vida. Li prenc els braços, llargs. El faig lleuger, però no en té prou. Li barrejo els cabells amb amor. (Dubta, rumia i m’espanta). He decidit amagar-me, recés d...

“Nina dorm” xiuxiuejava l’amable espera. Però ella no volia dormir, no podia dormir. Mai havia imaginat la tendresa despuntant enmig d’aquell rebombori de crits, sacsejos i mans ensangonades. “Nina dorm”, la seva mà resseguia les paraules compassades a la seva esquena, d’on relluïen vertebres i omòplats. Feia sol, molt de sol, però ja no li semblava alegre. Ni era de dia. “Nina dorm”, i tant n’era el soroll, la llum o el brut de la vida. Amagades en una vall salvatge, fugint d’una ciutat en flames, arressarades al camí veien escapar-se les seves vides. “Casa” era lluny dels seus pensaments. Nens famèlics i els ulls coent-los-hi de son. Les botes verdes i les mans netes: les cares de l’horror. Van fugir de casa una nit salvatge. El pare havia desaparegut feia quatre mesos. La greu espera i el dolor opac de l’incomunicació sortien cada vespre als sopars rancis fets de pols ràncies també, que els costaven suor i empenta. La Nasim i sa germana mantenien la casa dempeus. Te...