Caminant descalça

Escolteu aquest silenci. ( Joan Brossa )

10.40h. 23.27h. 23.48h. jo volia dir moltes coses, però només sento ràbia. NO A BOLONYA. TOT EL MEU ODI ALS QUI PARLEN A COPS DE PORRA. Tota la meva il·lusió als que demà omplireu els carrers del meu bonic país, " No a la política educativa del Departament ". http://www.sepc.cat/

Sol, al petit despatx, de nit, adonar-se de cop que tothom dorm. No és només el silenci, és saber que no hi ha moviments, que s'ha tancat una casa plena de coses i que jo n'he quedat fora sol. Res no es mou, prop de mi, i així no he de reaccionar, només he d'accionar, si vull, petits moviments lliures, gestos que semblen més viscuts que de dia, omplir una pipa, passar les pàgines d'un llibre, escriure a mà com en els vells temps, per no fer cap mica de soroll, pensar soroll i obrir el Coromines per veure què en diu, i deixar a mig fer el que feia i començar una altra cosa, descobrir que he oblidat d'encendre la pipa, i fer-ho, i ara què?, ara res, o el que sigui. (Josep Maria Espinàs. "Nocturn a casa", dins de Temps afegit. Edicions La Campana, Col·lecció Campànules núm. 2. Barcelona, 2.001.) [i aquest és el principi] D'illes. (Capítol 1) Va deixar la maria per un altre moment. Començava a tenir mal de cap. De la finestra estant veia aquella negror que...

Avui, felicita’m el dia. Avui. Lleva’t aviat, empés per un pressentiment cert. Surt a fora, al nostre bosc particular, i agafa’n un ram de violetes silvestres. Arranca-les amb cura, procurant no malmetre la delicada flor. Porta-les dins un puny tancat que s’alça valent i crida un bon dia a les que lluiten, avui. Camina lleuger per dreceres i rierols de primavera que encara fan olor de neu, camina i felicita’m el dia, avui. Deixa les violetes al capçal del llit, espantant qualsevol fantasma vestit d’intolerància o desigualtat, jo dormo tranquil·la. Escola’t dins els llençols, avui ens banyarem de vida i alegria. Barrejat entre el meus braços, sents el dia? Avui farà sol, sempre més. Una abraçada, companyes.

Q uan la maduresa m’obri la porta de sentir l’esguard d’un esmorzar un diumenge al matí, vull que sigui així. Vull que em truquis entre setmana quan la feina t’ofegui i la soledat t’empenyi més enllà de les estrelles, que de petites, comptàvem juntes. Vull que sigui així, estius de camins vells que ens recorden i ens omplen les forces que els anys ens roben. Vull que un dissabte mandrós, mentre espero la nit, vinguis nerviosa i d’amagat de tot i que m’expliquis històries de llibres que ens donen llibertat i un nou viatge per compartir. Vull que sigui així, que entre tabac en mà i un cafè a corre-cuita, se t’escapi una llàgrima. Vull que sigui així, de veritat i d’aprop. Però, de fet, el que em faria més il·lusió és que un aniversari qualsevol, d’aquells després del quaranta, sense avisar, em regalis una vida en cançons i per bandera un “Cal anar endavant sense perdre el pas...”. Perquè m’agrada la seva amistat, i no m’he n’he pogut estar d’escriure-ho.

A fora la caixa es llegeix fràgil amb unes lletres ben grosses. És imprescindible no oblidar-ho mai. Cal escriure aquesta història a llapis i sense pressionar massa sobre els fulls. Un cop més, el vent del nord rebrega la meva ànima i embolicats per aquest cabdell –que havia sigut fantàstic- ens ofeguem. Jo et dic que no, ara sí, però només quan plou. Tu condueixes i somrius quan voldria que visquessis per mi, una habitació taronja. Deu ser la boira o les gotes que es resisteixen a caure, aferrades a les puntes de les branques. La nit ens transporta, insòlitament, cap als racons que resten intactes de tanta pols. Brillants, paraules boniques, promeses que t’esquerden la veu i em punxen dins l’estómac. Poc a poc, no sé si digerir és la millor metàfora, però és això el que sento. Golafres, ens vam menjar tot el pastís, i ara cal temps i aire per guarir ferides, passos i mantenir somriures. A fora el fred congela els dits lleugers que naveguen sobre una bicicleta vermella. Els dies sobre...

C olpeja fort la porta. Sent el rebombori de la sang bombejant dins seu, com xarbotada, els nusos li fan mal, colpeja més fort. Estira la mà sobre la porta, presa de l’impotència, com si aquella pressió suau ara pogués fer que s’obrís. Arrossega la mà estesa al llarg de la porta a l’hora que es deixa caure sobre si mateixa. Un cop arran del terra, plora. Singlots petits i descompassats, xiuxiueja, li cauen les llàgrimes per les galtes i ells ulls semblem més grans. Arruga la cara, rebrega els braços contra aquesta maleïda porta. Clava l’orella sobre la fusta freda. Sent el somriure, odia sentir-se així, tan vulnerable, depenent d’un petit gir de la clau. Com una papallona rere un vidre net. Tum-tum. El cor apaivaga el seu vaivé frenètic. Les parpelles s’obren i es tanquen lentament, escampant l’aire. Aquesta escalforeta del sol eixuga les llàgrimes. Rellegeix, parla, ordena –ordena, sobretot-. Sent el seu cos submergir-se en un bany mil·lenari. L’aigua tèbia esborra paraules ...