Metròpoli

Sol, al petit despatx, de nit, adonar-se de cop que tothom dorm. No és només el silenci, és saber que no hi ha moviments, que s'ha tancat una casa plena de coses i que jo n'he quedat fora sol. Res no es mou, prop de mi, i així no he de reaccionar, només he d'accionar, si vull, petits moviments lliures, gestos que semblen més viscuts que de dia, omplir una pipa, passar les pàgines d'un llibre, escriure a mà com en els vells temps, per no fer cap mica de soroll, pensar soroll i obrir el Coromines per veure què en diu, i deixar a mig fer el que feia i començar una altra cosa, descobrir que he oblidat d'encendre la pipa, i fer-ho, i ara què?, ara res, o el que sigui. (Josep Maria Espinàs. "Nocturn a casa", dins de Temps afegit. Edicions La Campana, Col·lecció Campànules núm. 2. Barcelona, 2.001.)

[i aquest és el principi]

D'illes. (Capítol 1)

Va deixar la maria per un altre moment. Començava a tenir mal de cap. De la finestra estant veia aquella negror que amb petits reflexos lluminosos dibuixava un mar en calma. El far donava voltes sense parar, lent però constant. El silenci i l'escalfor li feien més difícil respirar. S'havia deixat convèncer i ara es trobava en aquella illa petita i feta calma que l'ofegava. Amarat de suor va sortir a fora. Va encendre una cigarreta, com si aquell acte conegut li hagués de fer disminuir el pols desbordat. Les espardenyes li ballaven al voltant d'aquells peus secs i plens d'ossos. Al creuar el petit portal, que únicament complia una funció decorativa al darrera d'aquella casa, començava la platja. Se li van omplir les espardenyes d'aquella sorra. Ho odiava. Emprenyat va recular, va enfilar-se d'una revolada sobre aquella motocicleta atrotinada, va empènyer el cavallet enrere i va sortir, poc àgil, cap a la carretereta. La calor va anar minvant a l'hora que el seu cap es relaxava. Va continuar tot recte, pensant que seguia una mena d'instint interior. Això el feia sentir més persona, més llest. En realitat, són petits gestos interns, poc importants i esporàdics que acontenten el nostre ego per creure'ns persones no normals. Va arribar al final. Començava a clarejar, tot i així el far continuava girant. Havia sentit a dir que l'important no és la llum que fa sinó els segons en que està apagat, a les fosques. Va palpar-se la camisa buscant el paquet de cigarretes, no hi era. Enlloc de exaltar-se, com hagués fet en qualsevol moment els últims quatre mesos, no li va importar. Va asseure's a una vora de la carretera prou aprop per sentir la gran presència d'aquell far perpendicular a l'horitzó, desafinat; prou lluny per veure aquell espectacle de llums que li apaivagaven el viure feixuc. Va romandre en silenci. La literatura li havia ensenyat que aquella escena que l'envoltava era la idònia per pensar, per tenir la reflexió de la teva vida, tancar els ulls i obrir-los renovat i un xic més alt. Però ell estava bloquejat, no podia pensar. Es sentia buit i es veia un ésser trist. L'albada va portar-li les primeres llàgrimes. Poc a poc va començar a plorar. Va fer-ho com feia temps que no ho feia. Plorava sol i es sentia la persona més desgraciada sobre la capa de la Terra. Afortunadament estava sol, i sol s'ensorrava, podia ser vulnerable. Va arronsar les cames i va apropar-les al pit. Va abraçar-se a si mateix i va sentir el pes dels dies. Hagués desitjat que algú el tregues d'aquell espiral desolador. Era exagerat i impulsiu, i moments com aquell l'enfonsaven. Va recordar aquells versos: hi ha un espiral enmig del mar, on les gotes es tornen dolces. De sobte, va sentir la seva mà sobre l'espatlla:
-Estàs bé? -tenia el gest preocupat i una mirada alegre i acollidora. Com si hagués despertat d'un malson, nerviós, es va alçar, tot engolint les últimes llàgrimes dins aquells ulls, d'un verd intens-. He vist la moto i a tu, aquí, ajagut, que...-va bacil·lar uns instants- he pensat que t'havia passat alguna cosa.
-No, no et preocupis -va forçar un somriure-. Estic bé, només mirava el far.
-A mi també m'agrada mirar-lo, sobretot a aquestes hores.
La va mirar, i li va semblar la criatura més tendre que havia vist mai. Duia un vestit de fil blanc, que li voleiava i acompanyava, perfecte, els colors d'aquell nou dia que començava. Els cabells, rossencs i ondulats, els duia recollits en un monyo mal fet. Era preciosa. Va mirar-li els ulls de color de mel, la va veure com una nimfa fràgil i salvatge. No ho sabia, però aquesta era la primera i la última vegada que la veuria. Aquell vespre ella es llançaria daltabaix del penya-segat que l'havia acompanyat durant l'últim any, acabant amb la seva vida sense adonar-se que n'havia salvat una altra. La Cristina era natural de Màlaga. Tenia un accent marcat quan parlava català. Reia sense parar, i aquella renglera perfecte de dents brillaven rere els seus llavis prims. Malgrat i que pugui semblar un tòpic, tenia aquella gràcia del sud i era genial. Treballava de cambrera a un bar just al costat del far. Començava aviat perquè havia de recollir el desgavell del dia anterior, no li agradava quedar-se sola netejant de nit. El va convidar a esmorzar amb ella, a hores d'ara encara no sap si per pena o pel fer senzill i sincer que la feia moure's.
-Cafè? -va preguntar mentre obria finestres, col·locava cadires i posava la ràdio.
-Sí, si us plau.
-I doncs, que hi fas aquí? Tots tenim una raó per venir aquest bocí de món.
-Jo? Jo suposo que no estic bé. No vull dir malament del cap, ni res per l'estil, però he deixat de ser una persona correcte. I no ho faig com un acte de rebel·lia. No, no -parlava molt ràpid, entrebancant-se amb les paraules, i la mirada perduda-. Vull dir que m'és igual que la vida m'hagi tractat com ho ha fet. Potser només he obert els ulls i tot el circ que tenia muntat se n'ha anat a la merda.
-Sucre?
-Sí, si us plau. Doncs el fet clau és que finalment he deixat la feina. La meva família, la meva santíssima família que tant es preocupa per mi, m'ha enviat a aquesta illa, que més que una illa és una peixera, a retrobar-me amb mi mateix, a relaxar-me. Com aquell qui envia el nen a unes estades de cap de setmana. “Has de mirar d'aixecar el cap”, bah! Encara sembla que els sento. I de fet, la culpa no és d'ells tampoc. Però ja em diràs que hi faig aquí, a casa la cosina de ma mare, una hippy carregada de calés que viu al costat de la platja amb la seva companya i quatre gossos. Aquesta illa m'ha de salvar? Jo em sento més ofuscat encara. De que em serveix aquest temps aquí o la vida que portava allà? Res m'agrada.
- Jo m'estic morint -i es va fer un silenci opac dintre del seu cap, que va reflectir una ganyota a la seva cara-. No passa res, no et preocupis. Quan ho vaig saber vaig marxar de Màlaga. Buscava algun lloc on ningú em preguntés res, un lloc on quan me'n vagi la gent no em trobi a faltar. I ja ha passat un any! És complicat marxar sense fer soroll, però crec que ho estic aconseguint. Formentera és pau -va fer una pausa, com donant per acabada la seva declaració-. I que t'ha fet ella?
I amb aquest ella no es referia a ningú més que a l'Ariadni. L'Ariadni que li havia omplert els ulls i els dies d'il·lusions i de futurs. Ella, que havia vingut de ves a saber d'on, per qui havia deixat tot el que era: la seva recent dona, els luxes, el viure vulgar de l'home modern... Ella va marxar tal com va arribar. Només els amors intensos i passionals poden causar aquests terrabastalls a una vida tan ben assentada. Bé, potser no cal que sigui intens i passional, potser només cal que sigui amor. L'amor, tan incomprensible com necessari.
-Encara no m'has dit com et dius.
-Em dic Martí, Martí Solius.