Caminant descalça

"Hereves de les dones que cremaren ahir farem una foguera amb l’estrall i la por." M.M. Marçal. La violència masclista no permet triar, s’enfronta al desig i a la llibertat de les dones. Aquesta violència contra les dones impedeix la nostra ciutadania plena, desconeix la nostra qualitat de subjectes de drets, i atempta directament contra el nostre dret a la salut i a la vida. PROU DONES ASSASSINADES!

[...]"La nit és llarga i va bé tenir alguna cosa per pensar dins el rebost del cap. L'hort cal fer-lo cada dia, sempre ha estat el senyal de fer-se vell, el conreu de l'hort. Quan els pagesos són massa grans per anar al camp a treballar amb els joves, enceten un retall de terra per a l'hortalissa, els joves mai no fan hort, cap jove no faria un hort perquè un hort és la lentitud i la constància de les canyes lligades calmosament, cap cuca a les plantes, cap pedra posada allà on no toca; la disposició perfecta de cavallons i terrosos només es pot veure de vell, i els planters i recs estan perfectament disposats reproduint qui sap quin ordre, tot és calma dins d'aquest claustre quadrat sense columnes. Hi ha serenor també en l'herba que a manera de jardí voreja la casa, una planta de gram que s'ha apoderat de la part del davant i dels laterals, aguantant verda hivern i estiu. Els braços del gram s'entrelliguen els uns amb els altres, passant per sobre i pe...

No és sobreviure, és viure. Agafa un fil petit, final de quelcom. Estira, l’embolic s’estreny i les metàfores es desencallen. Calia un temps, calen cançons i nits de lluna plena. Agafar aire, trobar que hi ha espai entre aquest jo i el terra. Pluja lleugera d’abril, un canvi d’estat en la matèria i veure el cel blau -subtils metamorfosis-. Et gires i prop hi ha una espatlla. Deixar de voler -deixar de demanar- per començar a sentir. Tornar a desentendre’m de l’ordre i trobar-me habitada d’aquesta calma blanca, com una cambra per estrenar, com la meva habitació durant la tardor. Escampar aquest merder de fulles seques, amagar sorolls i nits que costen de dormir. Calçar-me les botes per caminar descalça de nou.

A un sopar li diuen que també és esquerrà. Un “ja m’ho pensava” ple de coses bones li balla dins el cap. Com aquell qui no vol la cosa, li ho pregunta amb la certesa d’un sí cofoi com a resposta -ella hagués fet el mateix-. Converses que es repeteixen. Esquerrans enrarits i somriures maliciosos per ser regularment diferents. L’orgull de ser esquerrà és una cosa estranya que inexplicablement tots sentim. Busquem llistes de famosos que pertanyen a aquest 13% mundial, com aquell qui revesteix un esperit de pertanyença. Una ganyota des de Hitler, passant per Bush i Bin Laden, Leonardo da Vinci, Woody Allen i Kafka. Marie Curie, Newton i perquè no, Pelé. La Marilyn i en Brad Pitt, i per descomptat, Ned Flanders. Enrabiats quan entrem a classe i no queden pupitres per esquerrans, quan les tissores fan mal i els dits ens queden bruts fins que no arriba algú i ens ensenya a escriure. Afalagats de tant en tant per aquells qui tenen teories sobre genialitats incertes que parlen d’aquesta enigmàt...

Poc a poc, agafa les seves coses i marxa sense fer soroll. (Sapastre.- dit de la persona malfeinera amb qui hom no pot comptar.) Ahora me escondo y te observo y te puedo decir: Yo mataré monstruos por ti, sólo tienes que avisar. (LOL)

Pensava en escriure això dins el meu cotxe -màrfegues, sacs, suor i una mica d'aire-, sortint de Berga. Volia escriure, descriure amb tendresa aquell moment. Al sortir encara era de dia i vam fer una cervesa. Havíem estat parlant, explicant-nos el que fem, el que fem pels altres, el magnífic entramat que ens fa estar vius, ens explicàvem amb fils de veu i érem nosaltres . I jo vaig seure i vaig enganyar la meva mala llet. I vam riure, potser fins i tot somriure, i els grans eren allà també -que bé!-. I la responsabilitat es va adormir rere un batec tranquil i l'afecte que porten els dies compartits. I no sé si era la llum d'aquell racó davant la Ginesta, però per un moment la certesa de que fem les coses bé va ser tan gran que fa tirar endavant per sobre de tot el gris del món.

(Si haguessis de ser algun color series verd fosc.) Imagino un cos esvelt, dret darrera una finestra, mastegant les paraules que jo li invento. El sol li fa un reflex estrany sobre la blanca pell. Mira fora, a la gran olivera que corona el seu petit jardí, i pensa en el verd més fosc. (És ell.) Es posa una mica trist. Pensa en els seus ulls verds tacats de terra i sol. (Si haguessis de ser algun color, series verd fosc.) Així pintaria aquest sentiment, d’un color verd d’aigües profundes i boscos llunyans. Ell remena nerviós el seu cos per la cambra. Voldria volar, però no sap quin ocell escollir. Una cançó l’acaricia lleu, barrejada amb l’aire calent d’una primavera llunyana. (Li parla de somnis i de camins, de ser i viure; de seguir, al cap i a la fi.) Estimava la seva soledat, però avui la voldria regalar. Estimava la seva virtut, però avui la veu buida. Escriure no és només explicar, pensa mentre fulleja una llibreta que li van enviar amb sons de Cuba. No sé si el pas del temps ens ...

MENTRESTANT subscrit a la matèria delirant llàgrimes d’angoixa sostenen finestres, parents i món quotidians que s’escolen per l’asfalt oxidat de batalles ajornades en paper mullat mentrestant, les coses van passant diadebades de Ramon Boixeda Gonzáles (aquest poema m’agradava, fins i tot abans de saber què volia dir)