Caminant descalça

- Em paguen uns diners. Mentrestant, jo veig envellir les meves mans.   'Frustracions laborals' o com la feina s'emporta les meves hores brillants!

La tramuntana s’ho endu tot, núvols grisos. Mires per la finestra, terrabastall de fulles arbres que comencen a caminar. S’esmicolen les cares tristes, reneixen riures sonors i em diverteixo. Penso una mica; una mica per cadascú. Bocins de tots. No marxaré sense fer-vos-ho saber. Això, i més coses. Miro l’arxiu, es fa petit. Els fulls esgrogueïts, lliris d’aigua. Xiuxiueja’m coses dolces. Somric.   cadadiahihapetitescosesperlesquelluitar

Sentia la teva veu a la ràdio i t'imaginava morè, cabell curt, quasi rapat i aquella barba de dos dies que em fa mirar-te dos cops. El temps passa de forma estranya dins el meu cotxe. Fa olor de vell i és de color blau marí, no m'agrada, però no en voldria cap altre. Em paro, encenc una cigarreta, jo que no fumo. Imagino aquella calada entrant-me a la boca, gola avall es barregen pensaments i d'altres coses que encara no sé explicar. No m'agrada imaginar-me així, ja no. S'han acabat els vicis i les males paraules. Ara hi som per cuidar-nos, a mi mateixa i els uns dels altres. Faig una rentadora. L'olor de roba neta se'm posa tan a dins...com un èxtasis perfumat, em fa delirar. Porto roba negre, les ulleres negres. El gat negre em mira tímid, lliure de mala sort, viu a prop meu. No sé com hem arribat aquí, a pensar-te i sentir-te tan lluny. Vaig marxar, vaig fer-te fora de mi, i amb un petit somriure vaig dir-me que tot aniria bé, m'aniria bé a mi i a t...

El comiat a on la plana empordanesa, vella i feixuga, eriça la seva pell. Els ulls plens, el demà en un puny. De la ràbia i la buidor, farem petits camins per enyorar-te amb un somriure.

Tanco els ulls. S’endu la ment a un altre lloc. La gravetat de la seva veu, greu. S’omplen els timpans a vessar, com l’aigua densa d’un mar conegut. El verb àgil, català perfectíssim, somriure amb foradets entre cançó i cançó. Pren la guitarra tan dolçament que crec que és ella qui ho vol, mig acluca els ulls i fa allò de les ‘notes sostingudes’. Sembla fàcil. Sempre em transporta a indrets ancorats en la memòria. El turó on vaig aprendre a escriure, aquell racó, bosc amagat, foc a l’obaga . La solitud, quan és anhel quan no obligació aspre. L’estimar tranquil, poemes intensos de desig. Els batecs, els calidoscopis, la saliva, les nimfes, l’aigua, i la vida és riu damunt la nostra terra. Amants de la terra, els astres acompanyants. Celebro les hores de son aquest matí, va valdre la pena sentir-lo, veure’l omplir espais, fins i tot a l’aire lliure. [Comparteixo un regal d’ahir a la nit. ] Soleiada En una casa de pagès hi havia una donzella que tenia els disset anys d'amor, i era tan...

Si llegeixes això, és que el meu pacte amb els abellerols ha funcionat. Avui m'he llevat a l'alba. La vida és diferent des de que visc a la casa de l'arbre. Ara plou una mica i les gotes repiquen contra les fulles i branques que fan de teulada. L'aire ho envaeix tot i remou aquest nou plomatge que em cobreix la pell. Tot és mimètic, la natura s'ha desbordat sobre meu. Les puntes dels meus dits, de les meves mans brutes de terra. Els meus ulls, plens de tardor. S'escola un regalim d'aigua i preparo una mica de palla i fang per tapar l'escletxa. Visc tranquil·la i lluny de tot, amb l'hermetisme dels espais oberts. Escric totes les lletres als ocells, com sempre m'havia agradat pensar. Els seus estols lliures se les enduen, les escampen i les dissolen àmpliament en aquest cel infinit. Aquí res no té importància més enllà de com em sento i si el sol m'ha colrat massa la pell. Ja no importen la lluita de classes, els mercats financers, que no hi h...

P assaven uns quants minuts de les vuit del vespre. Els poquets que érem a la seu ens movíem nerviosos amunt i avall, sense amagar el somriure, però amb el cor en un puny. De sobte, TV3 emetia els sondejos a peu d’urna i la cara amb d’en Jordi Navarro amb un 4/5 escrit a sota ens glaçava la sang. “Els periodistes diuen que riem una mica...que no s’entenen aquestes cares”. I nosaltres, atordits, no sabíem si creure tot allò. I els apoderats van començar a arribar en comptagotes, ràpids i amb ganes de saber com estava anant la cosa. El primer resultat amb un 16% escrutat no es va fer esperar i, en aquell moment, l’alegria es va desfermar. Un zup-zup nerviós es movia prop del cor, accelerant respiracions i abraçades. “Que s’acabi, vull veure el 100%”. Recordo grans detalls de la nit d’ahir que la faran memorable, per la senzillesa i la proximitat, per la sensibilitat del moment. Recordo moltes cares vermelles molles de llàgrimes, llàgrimes que escupen tensions, dies que s’allarguen massa ...

E s calça els peus de gat. Ara ja s’ha acostumat a sentir-los tan estrets, ara ja sap perquè ha de ser així. Pren un polsim de magnesi i se l’escampa per les mans. El mira i la seva mirada dolça, de satisfacció, li omple tota la retina. El seu ser se sent segur i tranquil. Fa el vuit. Assenteix amb el cap dient-li que està a punt i comença... No penso en res, la roca es deixa abraçar ferma com la mà d’una mare quan un se sent petit i vulnerable. Es deixa abraçar però vol tot l’esforç, els cinc sentits i aquest amor. No penso en res més que això, l’equilibri, la terra i saber el lloc que ocupa el meu cos. Prendre consciència del que som, de les nostres mancances, assaborir els petits progressos, aprendre a deixar-se dur. Confio en tu i en aquesta corda que ens uneix, feta de sinceritat i tendres gestos. La metàfora perfecte del que volem ser, sentir que si caic no passa res, que pararàs el cop i jo em sentiré lleugera i amb un somriure ho tornaré a intentar. A mi que mai em suen les man...