La caseta de l'arbre.
Si llegeixes això, és que el meu pacte amb els abellerols ha funcionat.
Avui m'he llevat a l'alba. La vida és diferent des de que visc a la casa de l'arbre. Ara plou una mica i les gotes repiquen contra les fulles i branques que fan de teulada. L'aire ho envaeix tot i remou aquest nou plomatge que em cobreix la pell. Tot és mimètic, la natura s'ha desbordat sobre meu. Les puntes dels meus dits, de les meves mans brutes de terra. Els meus ulls, plens de tardor. S'escola un regalim d'aigua i preparo una mica de palla i fang per tapar l'escletxa.
Visc tranquil·la i lluny de tot, amb l'hermetisme dels espais oberts. Escric totes les lletres als ocells, com sempre m'havia agradat pensar. Els seus estols lliures se les enduen, les escampen i les dissolen àmpliament en aquest cel infinit. Aquí res no té importància més enllà de com em sento i si el sol m'ha colrat massa la pell. Ja no importen la lluita de classes, els mercats financers, que no hi hagi feina o que s'acabi el petroli. Ja no hi sóc. De vegades enyoro la música, el teu somriure -que és quasi el mateix-. Per això t'escric.
Si t'hi fixes bé, si mires a prop, aquell pas d'aigua on hi ha l'avellaner que et vaig ensenyar, allà dalt m'he fet una caseta per refugiar-me els dies que no tenen colors.
Avui m'he llevat a l'alba. La vida és diferent des de que visc a la casa de l'arbre. Ara plou una mica i les gotes repiquen contra les fulles i branques que fan de teulada. L'aire ho envaeix tot i remou aquest nou plomatge que em cobreix la pell. Tot és mimètic, la natura s'ha desbordat sobre meu. Les puntes dels meus dits, de les meves mans brutes de terra. Els meus ulls, plens de tardor. S'escola un regalim d'aigua i preparo una mica de palla i fang per tapar l'escletxa.
Visc tranquil·la i lluny de tot, amb l'hermetisme dels espais oberts. Escric totes les lletres als ocells, com sempre m'havia agradat pensar. Els seus estols lliures se les enduen, les escampen i les dissolen àmpliament en aquest cel infinit. Aquí res no té importància més enllà de com em sento i si el sol m'ha colrat massa la pell. Ja no importen la lluita de classes, els mercats financers, que no hi hagi feina o que s'acabi el petroli. Ja no hi sóc. De vegades enyoro la música, el teu somriure -que és quasi el mateix-. Per això t'escric.
Si t'hi fixes bé, si mires a prop, aquell pas d'aigua on hi ha l'avellaner que et vaig ensenyar, allà dalt m'he fet una caseta per refugiar-me els dies que no tenen colors.