Caminant descalça

[Josep Maria Castellet. Rememorant ‘Els escenaris de la memòria’. Meravellats, no sabrem mai qui ens captiva més: els personatges recordats o qui els recorda.] La Nita cavil·lava despreocupada buscant aquelles fotos. El seu nét les hi havia demanat per no sé quina cosa de l’escola. De debò que no entenia què hi feien ara a l’escola, la mainada. Anna Ramoneda, Nita pels amics, vivia viuda i rere un vidre fred i llefiscós de pluja a una casa prop de Ribes. Feia un dia gèlid d’hivern i somreia als de la seva quinta quan deien allò tan comú de ‘abans si que feia fred, no pas com ara’.  Sentia el temps a les mans tremoloses, ella, que havia sigut una dona forta, que havia criat dos fills pràcticament sola, i encara havia tingut temps per viure la vida desordenadament, tal com li agradava dir-se.  Buscant les fotos, repassava prestatges i lleixes, plenes de llibres i capses. De sobte, li feu una punxada l’estómac. Al llom d’un llibre vell hi relluïa en lletres n...

T’estimo com ho fan els països,  com la llum que et vol tocar  –per tot el cos i ben a la vora-. T’aixeques aviat, els dies que has fet la maleta per marxar. Et remenes nerviós, rellegint una vegada i un altre aquelles llistes tan teves. La llista de les coses imprescindibles, la llista de les coses que t’agraden, la llista de les coses que vols fer a la vida. Mai havia vist ningú així. (Així com? -tan cert, tan pur-). Així de veritable, fet de mans obertes i ganes de compartir i fer-ho tot més fàcil. Per això els països t’estimen. I et volen, nerviós i alegre, al teu element, sempre essent món. Les dones als mercats et somriuen al veure’t passar. Pell morena d’amors tropicals. La xerradeta esperant un bus que no arriba mai a l’hora, o sí, però l’hem deixat perdre. Lentament. Els passos lleugers de qui camina amb el pas ferm. Ulls felins. Resseguint una guia de viatge un cop i un altre i prendre un altre camí. La intensitat, el batec sempre galopant. Poca cosa a la m...

No pesen les idees, al menys aquí a baix. L’enyorança no està permesa, pensar ens fa petits i quan comença a avançar, núvols fent-se grans i pluja seca. Plena de pols i de desert, de metàfores esmolades, de ‘ara és de debò’. No pesen els dies no viscuts, al menys aquí a baix. Canvi de plans, amor. Quizás no importa el sitio y esto esta de más. Si de todos mis delirios y mis cuentos, solo el tuyo a mejorado el argumento... Love of lesbian.

Rampell [1803; de rampa 1 ] m 1 1 Desig sobtat i passatger de fer alguna cosa. Sentir la primavera bategant, -sempre batega- venes endins, endins, el cor, endins, tota la vida inabastable, tota la vida neta i nova, per estrenar, endins, endins, suau i cançoneta. La cara perfecte, el rostre bell i àgil, el verb, endins, la energia, la entropia,  -el desordre del teu somriure- la catàstrofe i una escombra i una pala de joguina: no passa res, amor. I sona nou i de colors, com aquell lloc on sempre volem ser.   No me n’he pogut estar: el desig. (el desig) El crit, que surt, que ve, que ja no puc més. Endins, que ve, que surt, per sempre més. No me n’he pogut estar: rampell. Qui no l’ha sentit, Teresa? -guapa, alegre i amb ganes d’enamorar-se-.   Aigua salada.

Salveu el mots ens encomanà Salvador Espriu. Som d'on som i ens mirem amb els ulls i les mans quan el blat comença a néixer. És la terra espantada que ens demana fermesa i seguir treballant com si el tros fos inacabable. Fer-ho tot per tots, els nostres sota l'abraçada, i no deixar-nos robar els mots.  Bevíem a glops aspres vins de burla el meu poble i jo. Escoltàvem forts arguments del sabre el meu poble i jo. Una tal lliçó hem hagut d'entendre el meu poble i jo. La mateixa sort ens uní per sempre: el meu poble i jo. Senyor, servidor? Som indestriables el meu poble i jo. Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo. Salvàvem els mots de la nostra llengua el meu poble i jo. A baixar graons de dol apreníem el meu poble i jo. Davallats al pou, esguardem enlaire el meu poble i jo. Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo. El meu poble i jo. Salvador Espriu.

Ens fem mal sense voler-ho. És com caure, entrebancar-se i no cordar-se les sabates.

Perquè les petites coses sempre solen ser les més importants.

Beside. Al costat de. Ser costat. Fer costat. Ensorra el mur, salta la tanca, obre els braços i pensa en totes les imatges que amaga el mot llibertat. Imaginació és un munt de notes sobre un xilòfon. I la Carlota començant a ser, a viure la vida. El cabell se m'enrosseix amb el sol, i ja no respectaré mai més les estacions: som primavera. Perpètua i escollida. Som només pensaments. A vegades i per tot arreu. I retornen velles cançons. Ho hem fet bé. El vent valent arremolina fulles i s'emporta el que ja no és de ningú. Pressiona l'acord incomplet esperant el següent, repetint-se, tic-tac, com un batec, com m'agrada imaginar-me. Sang galopant. El polze, ferm, puja i baixa per les cordes alternativament, tensa, tic-tac: és el batec. Ara n'estic segura. Tres o quatre paraules, les parpelles, les pestanyes i els teus ulls verds. Les parpelles calmes, s'obren volent encabir tota la llum del món, veure't sempre somrient. Les pestanyes infini...