Setanta-dos i unes fotos.

[Josep Maria Castellet. Rememorant ‘Els escenaris de la memòria’. Meravellats, no sabrem mai qui ens captiva més: els personatges recordats o qui els recorda.]

La Nita cavil·lava despreocupada buscant aquelles fotos. El seu nét les hi havia demanat per no sé quina cosa de l’escola. De debò que no entenia què hi feien ara a l’escola, la mainada. Anna Ramoneda, Nita pels amics, vivia viuda i rere un vidre fred i llefiscós de pluja a una casa prop de Ribes. Feia un dia gèlid d’hivern i somreia als de la seva quinta quan deien allò tan comú de ‘abans si que feia fred, no pas com ara’. 

Sentia el temps a les mans tremoloses, ella, que havia sigut una dona forta, que havia criat dos fills pràcticament sola, i encara havia tingut temps per viure la vida desordenadament, tal com li agradava dir-se. 

Buscant les fotos, repassava prestatges i lleixes, plenes de llibres i capses. De sobte, li feu una punxada l’estómac. Al llom d’un llibre vell hi relluïa en lletres negres sobre un fons verdós el seu nom, i se’n va recordar. Ella havia escrit llibres, vespres de fum rere la seva màquina d’escriure, la que un dia li regalà el seu pare a contracor. Aquell dia que li va trobar una muntanya de manuscrits preciosos. Com podia haver-ho oblidat? Apilava lletres com una malabarista experimentada, les sorgia com la millor modista i hi posava una cirereta com la pastissera que sempre havia volgut ser. 

Àvia, necessito les fotos per preparar-te un regal d’aniversari. Anna Ramoneda, Nita pels amics, amants i d’altres admiradors propers, arribava als setanta-dos anys amb el cor trencat, per no recordar un detall i un aniversari. El detall, cabdal; l’aniversari, amb gust amarg. La memòria se’n va poc a poc, sense fer soroll, però la ferida que deixa és tan profunda, que quan estem lúcids l’únic que recordem és el dolor de la desmemoria.